Espai de Dissidència

En la deriva preocupant del diari Ara, especialment arran de la mort del seu enyorat director Carles Capdevila, diumenge passat, per fi, es va fer una editorial sobre la dinastia borbònica. Més o menys venia a focalitzar en la figura de l’emèrit la responsabilitat del descrèdit de la monarquia, i per extensió (atès que venien en el mateix pack) del règim del 78.  

Certament, en un exercici de subtilitats estètiques s’entreveia les responsabilitats en el desprestigi de la institució (i per extensió, d’una Espanya que s’assembla al Titanic) de l’actual titular de la corona, qui en renunciar al paper constitucional de moderació i arbitratge, atiar el Aporellos i esdevenir musa de Vox, ha esdevingut encarnació de la ressurrecció franquista, aquella estranya malaltia melanconiosa de l’imperi perdut i els retorn al més pur landisme. 

Penso que l’Ara va perdre una gran oportunitat. L’editorial d’un diari no és poca cosa, perquè ens facilita molt les coses als historiadors per copsar canvis en els estats d’ànim col·lectiu. És obvi que, davant d’una clamorosa rancúnia de la societat catalana  contra el rei espanyol (el 60% el valora amb un zero en les enquestes, i crec que no passa del 2, esdevenint la institució pitjor valorada), i la seva òbvia incompetència política, a banda de les sospites de complicitat amb els negocis opacs de la família, mereixeria quelcom més. 

La visita clandestina de dilluns (seguida de la renúncia a passejar-se per un escenari que no pogués blindar-se, la setmana anterior), va contribuir encara més a aquesta sensació d’aïllament, descrèdit i descomposició individual, institucional, i per extensió, afectant a tot el règim. Molt s’ha especulat aquests darrers mesos de maniobres desesperades per tractar de salvar una institució que només tolera l’Espanya mesetària monolingüe i els sectors més envellits, reaccionaris i desinformats. Es parla de l’exili de l’emèrit (un personatge que mereix més un American Crime History que no pas un The Crown), probablement per aïllar qualsevol contagi. És obvi que en una societat més global, en què Espanya ha anat cedint sobirania (i aquesta darrera setmana encara més) i en un moment en què el sistema judicial espanyol és la riota (o l’estupor) dels escandalitzats juristes espanyols, es busca una destinació sense tractat d’extradició (especialment britànic i suís). Tanmateix, el que resulta obvi és que una monarquia artificial, posada a dit, amb un passat que, a diferència de les monarquies europees supervivents, van ser al costat del feixisme, i no en contra, fa que Espanya sigui una anomalia. 

Què podem dir de Catalunya! Ja es veia venir que amb un nom i un cognom com els que porta, l’única opció és el rebuig, el sabotatge, i qualsevol acció que faci possible una ordre d’allunyament. L’actual inquil·lí de la Zarzuela ha esdevingut artífex del republicanisme massiu i transversal de la societat catalana.  

Només falten unes poque coses a afegir. Entenc que hi ha diverses elits amb un cert poder residual (com els que controlen els mitjans de comunicació tradicionals i decadents, com La Vanguardia i El Periódico) i una capacitat important de pressionar periodistes, fins i tot en un diari com l’Ara. Faig un crida als periodistes i opinadors perquè facin examen de consciència. Cal tractar el Borbó com es mereix, és a dir, de la mateixa manera que ell va tractar a una part majoritària de la societat catalana prou madura com per exercir el dret a decidir sobre el futur col·lectiu. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!