Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

17 de juliol de 2020
0 comentaris

Re-confinament

Les autoanomenades “autoritats sanitàries” recomanen un segon confinament a Barcelona i part de l’àrea metropolitana. Es veia venir des de feia setmanes. El virus, un ésser capriciós i arbitrari com la nissaga monàrquica, no ha marxat encara, malgrat les rogatives i els (escassos) intents de les autoanomenades “autoritats”.  

Això té uns efectes perniciosos per a l’economia, per descomptat, i sobretot per a la moral col·lectiva. De tota manera, jo no faria excessiva sang. Els virus, les plagues són malparits per naturalesa i tan incontrolables com una adolescència conflictiva. Formen part d’una història amb més ombres que llums. Potser sí, que arribarà una solució mèdica, antibiòtica o vacunativa. És probable que es tracti d’una qüestió de temps. És possible que desaparegui d’una manera tan misteriosa com va aparèixer. És possible que acabem amb una victòria precària fins a la nova calamitat col·lectiva. 

En aquest sentit, podríem esdevenir comprensius amb les autoanomenades “autoritats sanitàries. Ningú està preparat a la vida, per gestionar un imponderable d’aquesta dimensió. En situacions extremes com aquestes és més natural l’error que l’encert. Ara bé, també és criticable la manera, no només erràtica, sinó malintencionada i paternalista amb què s’ha administrat allò que semblaria una política, i que tanmateix ha esdevingut únicament una “recomanologia” adobada per sobredosis de comunicació contradictòria. 

En primer lloc, s’ha posat massa l’accent en la responsabilitat individual: primer es va prohibir per damunt les possibilitats; després, es va promoure una mena d’Stasi ciutadana per denunciar comportaments “insolidaris”, finalment, es va deixar sortir en estampida aquells que havien estat reclosos sense explicacions convincents. Es va passar de l’intervencionisme a una responsabilitat individual carregada d’estigmes de culpabilitat catòlica. De fet, la famosa “mascareta” ha estat un dels símbols de l’externalització de responsabilitats. Si hi havia rebrots era a causa de la irresponsabilitat individual, de les festes d’aniversari, de la irrefrenable tendència dels joves i adolescents a la sociabilitat de grup, de la gent que tractava de refer les seves vides a distància d’una nova normalitat de tocs orwellians. 

En canvi, no consta que cap inspector de treball hagi fet alguna cosa per evitar els epicentres dels contagis: fàbriques, tallers, explotacions agrícoles, oficines,… Només cal veure com ha actuat un Departament d’Educació que, alliberat de gratar-se la butxaca, s’ha inventat la categoria de “grups estables” (en una professió cada vegada més inestable) per no haver de fer grups de 10 o 15 alumnes en classes de 50 metres quadrats, o amb unes instruccions que no hauria pogut desxifrar ni el mateix Champollion. 

La culpa és de la gent (per descomptat), sempre i quan la gent no mani molt i necessiti explotar altra gent. Salvar la salut i l’economia (d’alguns).  

Ahir, amb un amic, parlàvem de La Pesta, d’Albert Camus, un clàssic de la literatura revisitat que és literatura en la seva essència, és a dir, una indagació en les estances fosques de l’ànima humana: el capteniment racional i irracional en un moment d’excepcionalitat. De fet, és això, aquesta nova reclusió ens hauria de servir per reflexionar sobre la condició humana. Tanmateix, com que sóc un escèptic professional, em conformaria amb un exercici catàrquic. Acabar amb la monarquia seria el més terapèutic en aquests moments, una manera de reforçar la moral (pública i privada) col·lectiva. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!