Passen coses interessants

Emancipats del confinament (si més no, de moment), els vectors històrics segueixen tirant en diverses direccions. Malgrat la il·lusió del soufflé que no baixarà, malgrat la manca de determinació d’algunes elits independentistes, malgrat certa i invisible (tot i que palpable) pressió diplomàtica contra un govern que no controla l’estat, la Declaració d’Independència segueix allà, desactivada, encara que com una espasa de Damòcles (que especialment penja apuntant el cap dels independentistes inconsistents).
Sí, ja sé que un dels esports nacionals catalans és l’autoflagel·lació, el pessimisme i la capacitat de creure’s els tòpics elaborats per la propaganda enemiga. Tanmateix, el cert és que, en base a coses ja conegudes, sembla que la monarquia trontolla: escàndols sexuals, de corrupció, de pressions polítiques inconstitucionals, exposició matussera al públic amb o sense mascaretes (i que recorden al joc de la Ruleta Russa). Que la fiscalia i jutges, d’acord amb el mandat inconstitucional (extralimitació de funcions) del uve palito, manté aquesta guerra contra el seu govern (i la seva pròpia legislació). Que Espanya pidola, debades, diners d’un rescat que l’Ibex 35 ja s’està repartint (amb el mateix optimisme suïcida que la presidència de Calviño a l’Eurogrup. Que Puigdemont torna a ser protagonista (i les enquestes de debò deuen deuen estar reflectint la resistència de l’independentisme determinat). Que les acusacions d’espionatge (si bé ja conegudes per les cancelleries internacionals) s’esbomben a la premsa de debò, com a mecanisme de pressió contra un PSOE a qui se li està demanant que respongui als atacs de l’estat profund.
Si salta la monarquia, la crisi constitucional serà de les que faran època. És cert, com assenyalen nombrosos analistes (i jo el primer) que es tracta d’una situació de risc, on els sectors beneficiaris del franquisme maniobraran per preservar els seus interessos i el seu monoteisme nacionalista. Tanmateix, també és cert que les oportunitats apareixeran. I quan apareguin, més val que ens trobin a Urquinaona, si cal calant foc a una taula de diàleg que només pot ser eficaç si l’altra banda té un atac de pànic.
Mentrestant, unes dosis d’agressivitat antimonàrquica sempre ens faran bé. Cal escenificar, de nou, la pèrdua de poder, un cop ja han perdut l’autoritat. Derrotistes, absteniu-vos!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.