Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

13 de juliol de 2020
2 comentaris

Un any sense estiu

Crec que va ser el 1816, el mateix que Mary Shelley va redactar Frankenstein o el Prometeu modern, el que va esdevenir-se com “l’any sense estiu”. Fou l’any en què, a l’altra punta del món va esclatar el Karakatoa,  i el núvol de fum, pols i gasos va tapar l’atmosfera creant una microera glacial, que, a Europa, va propiciar uns mesos de juliol i agost freds i tempestuosos.

És molt aviat per avaluar l’impacte cultural del coronavirus. Suposo que aquesta estranya època deu ser fèrtil en la collita de distòpies. I, encara que el canvi climàtic sembla escalfar-nos globalment, aquesta combinació de confinaments, incerteses, neguit i descomposició política i social per a un món gens preparat mentalment per a unes circumstàncies com les actuals, crec que també haurem de considerar aquest com a un any sense estiu.

No parlo en termes meteorològics, sinó psicològics, de mentalitat col·lectiva. En les societats occidentals contemporànies, els estius són temps de desconnexió, d’esbargir-se després d’agres mesos d’autorepressió, d’ajornament de les satisfaccions, de les recerques d’oportunitats en amples parèntesis de mediocritat. La nostra societat de la tercera revolució industrial es fonamenta en les fronteres entre activitat productiva i oci, entre espai públic i privat. La pandèmia ho ha capgirat tot. O potser, simplement, ha accelerat el procés d’anar estenent la infelicitat i l’alienació com un incendi forestal. I aquest any on no sembla molt clar què trobarem el setembre, i on no sembla haver fronteres entre públic i privat, entre el món del treball i el del descans, on les incerteses públiques i privades es barregen en l’espai i el temps, aquest és un estiu estrany, amb tempestes gèlides més simbòliques que reals.

Potser perquè ja començo a ser gran, perquè amb els anys em faig més conservador (i perquè l’anomenat “progrès” no és més que la privació de drets i la involució política i socials, tot plegat no m’agrada. M’horroritza. Aquest desordre i desgavell neguiteja personalment, col·lectivament.

Sempre he pensat que si existeix el paradís, es devia assemblar als vells i bells estius evocats per Cesare Pavese, de vacances clares, d’inventar-se identitats alternatives que ens emancipen de les misèries de les tardors i els hiverns. No m’estranya que d’un any sense estiu sorgís Frankenstein, el millor monstre literari.

  1. No va ser el Karakatoa, va ser el Tambora, també al que ara és Indonèsia però uns 1200 km més a l’est.
    La erupció no és tan coneguda com la del Karakatoa, de l’any 1883, suposo que per la diferència en els mitjans de comunicació. La el Karakatoa va ser unes 10 vegades menys potent i va provocar un descens de les temperatures mitjanes de l’any a l’hemisferi nord de l’ordre de 0,3º a comparar amb els 0,6º del Tambora, que sembla poc, però globalment durant tot un any és molt.
    Val a dir que el descens de les temperatures només es va relacionar a posteriori amb l’erupció volcànica.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!