Devaluació continua

Andreu Navarra,  Devaluación continua: informe urgente sobre alumnos y profesores de secundaria. Tusquets, Barcelona, 2019, 288 pp.

Aquests darrers dies he pogut llegir, finalment, aquest llibre del qual m’havien arribat bones crítiques i opinions des del món docent. Ja havia tingut de la seva publicació, i les opinions emeses en algunes entrevistes promocionals a la premsa indicaven l’interès de les reflexions d’un professor de secundària de llengua i literatura catalana amb un clar ADN d’escriptor.

De fet, la primera constatació és això: la qualitat literària del llibre. Hi ha escriptors, que són professors, i que escriuen al voltant de les seves experiències i reflexions, que tenen excel·lents resultats, més enllà de l’encert o no de les seves anàlisis. No puc deixar de pensar en El professor, de l’irlandès Frank McCourt o Petita crònica d’un professor de secundària, de Toni Sala –per cert, molt citat al llarg del llibre–. Saber escriure bé, amb ofici, i tractant amb respecte el lector, ja resulta una excel·lent carta de presentació, que tendeix a maximitzar els encerts i minimitzar els errors de l’autor.

Ja fa molts anys que vaig arribar a la conclusió que, de la mateixa manera que succeeix amb el dret d’autodeterminació, no es pot realitzar un debat adult i constructiu sobre l’escola. De la mateixa manera que Yuval Noah Harari equipara les ideologies del segle XX a les guerres de religió del XVII, els debats educatius tenen molt de teològic. Així, resulta massa fàcil caure en confrontacions absurdes entre creients i ateus. De fet, és cert que tradicionalment l’escola ha tingut una certa estructura eclesiàstica (de fet, la universitat és un invent del catolicisme), que requereix, silenci, reflexió i un seguit de canonges estructurant el camí cap a la perfecció. És per això que els autoanomenats “innovadors” apareixen com ateus devots disposats, amb torxes a la mà, a cremar les escoles com les coneixem i a aplicar unes alternatives a l’espera de ser revelades per les divinitats neoliberals.

En aquest sentit, l’autor, Andreu Navarra, amb una perspectiva inductiva, a còpia de múltiples anècdotes i experiències personals, tracta de fer una lectura a peu d’aula sobre allò que s’ha esdevingut en la darrera dècada i que fa que la institució -i els seus professionals- estiguin en el punt de mira de la nova iconoclàstia atiada per l’OCDE, UNESCOs, Fundacions Bofills i altres que volen capgirar les formes, eliminar els continguts, i imposar un nou model que, amb un llenguatge progressista, no deixa de resultar el de l’empresa privada, amb les seves jerarquies i obediències internes, la seva necessitat de màrqueting, i l’estupidització dels consumidors a còpia d’una burda manipulació de la realitat.

Navarra assumeix un punt de vista conservador: l’educació és dels pocs espais estables que queden en un període de mutació accelerada que comporta la dissolució de les famílies, la precarietat laborals, la infantilització dels adults o la dopamina addictiva segregada per la digitalització. I, imbuït de reflexions de Gregorio Luri o d’Inger Enkvist, proposa tornar a les essències de la institució, una essència que, contràriament no té res a veure amb l’espai de reproducció social del XIX, sinó com a instrument de promoció i ascensor social vinculat a l’estat del benestar de 1945-1975.

Precisament aquest paper, en un moment caracteritzat per l’expansió de les desigualtats és el que explica la creixent banalització de la institució i el seguit de reformes que persegueixen la descapitalització cultural de les classes mitjanes i treballadores, que, en el moment en què s’ajunta amb el fenomen de la segregació, explica l’estat lamentable de l’educació pública, i el que és pitjor, l’assumpció del milenarisme religiós que fa que molts contribueixin a la seva destrucció. 

“L’escola no és un parc d’atraccions”, trasllada Navarra la frase de Luri, per deixar de normalitzar una crítica a la institució que fa més mal que bé. Això constata que els debats educatius es concentren massa en el com (les metodologies, pràcticament totes inventades, i pràcticament moltes fracassades) i obliden el què i en el perquè. Navarra -i és una aspiració que comparteixo- proposa un exercici honest de convertir l’escola en una institució educativa, a la recerca de rigor, treball i reflexió, i desposseït d’una inútil burocràcia o d’invents del TBO que cerquen la desmoralització i submissió incondicional dels cada vegada menys professionals que resisteixen. Potser Navarra comet alguns excessos, algunes afirmacions tenen un punt de contradictori, el seu estil literari pot resultar de vegades reiteratiu, pot contenir defectes analítics o sovint pot incórrer en certes dosis de sentamentalisme. Tanmateix, el conjunt s’aguanta, i hauria de servir d’antídot davant la creixent banalitat educativa.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.