Espai de Dissidència

18 de maig

Al nostre país, les primaveres són breus. Entre els dies grisencs i de sol d’hivern i les primeres calorades, hi ha una transició sobtada, dura, esquiva, com la d’un adolescent maltractat per la vida. I això que aquestes setmanes hem tingut uns dies plujosos i anormalment frescos. Avui, en canvi, que inaugurem una fase 1 legal (tot i que em penso que tots estem en una fase 3 mental) el sol generós i la temperatura severa ens recorden, més aviat, als primers compassos de l’estiu, a l’aire dels dies previs a la pólvora de Sant Joan.
Certament, aquests dies de confinament he tornat –no massa– a la ficció, amb tres narracions que m’han costat molt del que hauria de ser un recull d’una vintena de contes que tindrien els amors dissortats com a leiv motiv. Li he passat alguns al meu bon col·lega Damià Bardera, amb un talent especial per a contes breus de frase esmolada. Hi hem estat parlant telefònicament una bona estona. Sembla que intercanviarem alguns escrits, com ha de ser en el món literari per part de dos introvertits poc avesats als cenacles capitalins.
M’ha costat molt escriure’ls –i em costarà encara més el parell d’històries que he anat forjant mentalment aquests dies estranys. Em fa una mandra infinita barallar-me amb editors o haver-los de publicar en revistes pràcticament clandestines. Tanmateix, l’atac de saudade que porto a sobre –deu ser cosa de l’edat– m’empeny a posar-me a sota d’un teclat. En la vida presencial, reconec, més fonamentada en la disciplina horària i en la separació estricta del que és públic i privat, em costa menys. Mentrestant, aquesta mena de dietari no deixa de ser la pràctica necessària per mantenir en forma la meva dimensió d’escriptor isolat i perifèric, negre ocasional, lector crític, i perpetrador de reflexions, majoritàriament en forma d’assaig.
Quan dic, torno a la ficció, també vol dir que ho faig com a lector. A banda de tirar de Phillip Roth, Norman Mailer i Scott Fitzgerald, aquest cap de setmana m’hi vaig posar amb la narrativa catalana. Malgrat la meva condició d’outsider, també entenc que és una obligació posa-me al dia del que s’escriu en la llengua comuna. Vaig llegir, en tres dies, Ignot, de Manuel Bauxauli, de qui m’havien parlat molt bé. La novel·la –per buscar una etiqueta fàcil d’una obra híbrida, de fusió de gèneres i punts de vista– està prou bé, i l’autor demostra ofici. Tanmateix, si bé les primeres planes són intenses amb capacitat de generar un clima d’expectació que recorden Thomas Wolfe (no us perdeu la impressionant l’Editor de Llibres, pel·lícula que explica la complexa relació amb Max Perkins), hi ha un moment en què l’obra decau. La segona part, la més onírica i estètica, al meu parer, es perd en massa disgressions i es perd massa en detalls. Continua essent un gran llibre, malgrat que li falta aquell punt tan difícil d’assolir i que aquells que hem publicat uns quants llibres coneixem. Certament, la trama i, sobretot el tema (la figura del geni) és seductora. Tanmateix, és cert que amb un plantejament tan ambiciós, no sempre resulta fàcil reeixir.
Avui he sortit a comprar unes wambes noves. Les que tenia, ja havien complert el requisit de mil quilòmetres per terrenys irregulars i, en aquest retorn a l’activitat, m’havien fet ampolles. Hi he anat a una botiga de runners del barri, que potser havia obert l’hivern passat. El botiguer, content de veure’m, m’ha reconegut que he estat el primer client. Mentre havia de triar entre unes Adidas, unes Adsic i unes Nike, ha entrat una segona clienta. Espero i desitjo que els botiguers del barri se’n surtin. Existeix una profunda simbiosi econòmica entre tots plegats. M’he quedat amb les Adsic, que si tot va bé i no em fa massa mandra, demà entrenaré. Als meus cinquanta-quatre anys el meu declivi fíci és ja més que evident. Diumenge vaig fer nou quilòmetes (amb dues excuses per parar) en poc més de cinquanta-dos minuts, molt lluny dels quaranta-cinc-quaranta-sis que era capaç de fer fa sis o set anys.
La confusió de les instruccions de les autoritats és un efecte deliberat. La gent surt fora de les hores assenyalades (que d’altra banda no tenen massa criteri lògic) per dividir la societat entre inquisidors que critiquen i passejants que se sentin culpables. Hauríem d’aprendre dels anglosaxons i no tolerar que ens donin ordres, sinó simples consells. Aprendre a ésser responsables de nosaltres mateixos.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!