Espai de Dissidència

14 de maig  

Mentre escric, segueixo la compareixença d’Assumpció Maresma i Vicent Partal a Vilaweb. Celebren el vint-i-cinquè aniversari d’un mitjà que ha marcat època. El mes passat, concretament, l’1d’abril, complia també el vint-i-cinquè aniversari del meu primer article publicat a la premsa, concretament a El Punt Diari, una crítica (aleshores poc habitual) al règim de la Transició. A la gent de Vilaweb la vaig començar a seguir a partir del juny de 1996, un any després, quan em vaig connectar a un internet de mòdem, connexions defectuoses i provatures diverses sobre un mitjà nou i desconegut. 

Vint-i-cinc anys fan impressió. El país, el mitjà, i nosaltres mateixos hem canviat de dalt a baix. És pràcticament una generació. Des de 2006, que a més, vaig obrir aquest bloc, mantinc aquesta relació amb un mitjà digital que ha esdevingut referència. No és generós en la quantitat i és exigent en la qualitat. De fet, quan el tinc entre mans, em recorda vagament a Le Monde un diari prim, encara que sense cap lletra que faci nosa. Els meus millors desitjos per a tota la gent que tira endavant el projecte. 

Dia plujós. Almenys, aquest matí, he pogut córrer uns set quilòmetres apuntant a les Deveses de Salt. El meu declivi físic el percebo a còpia de distàncies i pas per minut decreixent. Puc estar satisfet si baixo dels sis minuts per quilòmetre. A més, em costa posar-m’hi. També és cert que els dies grisos em desperten la saudade, si bé creativa, sovint també carregosa. Ara, miro la pluja damunt les teulades. Una pluja densa, sorollosa, dissuassòria, que convida al recolliment dins el confinament. 

Fets ressenyables. Acabo de donar, després d’uns quants mesos de baralles i decepcions (sentiments propis dels editoris) la revista Docència a la maquetació. Els mals moments s’esvairan quan surti del forn. L’editor és sovint una mare primerenca, on les angoixes i la desesperació s’obliden a partir del moment en què sostè el nadó a les mans. M’imagino que la gent de Vilaweb deu passar per sentiments similars, encara que a diari. He encetat la lectura d’un llibre de Cathy O’Neil, Weapons of Math Destruction, adquirit un dissabte del passat agost a Nova York. Llegir en anglès em requereix un grau de concentració important. Tanmateix, les primeres vint planes m’han passat relativament ràpides i bé. 

He passat un parell de dies d’intercanvis de correus interessants i llargs, un art tan decreixent com agraït. Com a procliu al paper i l’estilogràfica, certament, trobo a faltar l’art epistolar. Ara per ara el mail l’ha anat substituint, dignificant-se enfront la immediatesa i grolleria del whatsapp i l’agressivitat del format facebook. També he seguit penjant un o dos articles o capítols de llibre al portal Academia, una oportunitat per enfrontar-me a la meva trajectòria intel·lectual, amb les seves evolucions, encallaments, fluïdeses i angoixes. Porto quaranta documents, i encara vaig trobant coses als meus discos durs.  

Sobre això, recordo els meus plantejaments inicials de la meva carrera heterodoxa i perifèrica en el món de la recerca universitària. Si ho he de resumir, faré servir el My Way popularitzat per Frank Sinatra a partir d’explotar una cançó de Claude François. Alguns encàrrecs, i sobretot, molta solitud sobre temes polèmics que no et fan participar de grups de recerques ni et permeten integrar-te en les xarxes clientelars universitàries. Com em va dir el meu director de tesi, l’Àngel Duarte, sempre he anat per lliure. A la meva edat, cada vegada més gran, difícilment canviaré. 

Segueixo sentint l’Assumpció Maresma i en Vicent Partal fent balanç del quart de segle. Com tot projecte reeixit, una barreja de desicions encertades i sort propicia l’èxit que en periodisme es diu “longevitat”. Feliç aniversari, i que duri! 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!