Confinament, dia 48: Strawberry Fields

30 d’abril 

Sembla que aquest dietari comença a anar més espaiat. No només perquè la inspiració no acompanya, sinó perquè aquestes darreres setmanes han estat d’una intensitat superior al previst. No he fet recompte de videoconferències, reunions, intercanvi d’informació, extinció d’incendis o encàrrecs diversos, tanmateix la no-normalitat supera la suposada normalitat. 

No arrenquen els projectes personals. Les rutines de la vida “normal” ofereixen més oportunitats d’una ordenació del temps racional. Les no-rutines actuals no sempre permeten encetar projectes amb mínimes condicions. 

He començat un altre narració. Tristíssima, per variar. Llegir Scott Fitgerald és el que té. La tristesa sol encomanar-se amb més facilitat que el virus. Comparteixo els dos primers paràgrafs, del que titulo Strawberry Fields: 

 

El professor Garcés mira per la finestra. La pluja fina de novembre ha esquitxat els vidres, i s’hi fixa en el detall de les gotes esfèriques que, empeses per la llei de la gravetat, llisquen com llàgrimes en silenci. S’acaba de llevar mentre la boira matinal d’un matí fred sura entre els arbres alts, imponents de Central Park, que van perdent les darreres fulles d’una tardana tardor. Dubta sobre si entreobre la porta del balcó, a fi de deixar escolar-se la temperatura gèlida i la remor del trànsit intens a quarts de nou del matí. Desisteix. La insonorització perfecta, que només de tant en tant permet entrar el ressò d’un tro llunyà o un estrany recordatori a tramuntana urbana, fa que hi hagi un silenci absolut a una cambra gran, extensa desolada i solitària com un desert.  

La meteorologia l’ha concedit l’excusa perfecta per no posar-se la roba d’esport i fer veure que corre durant tres quarts, donant voltes pel parc fins arribar als Strawberry Fields, el punt que indica el retorn vers un ampli i elevat apartament de la Cinquena Avinguda amb espectaculars vistes del parc. Potser avui buscarà alguna excusa per sortir al carrer, acompanyat del paraigua beix d’ella. Potser unes compres, potser un esmorzar, potser remenar llibres a York Avenue. En realitat, quan surti de l’ascensor, travessi el rebedor, intueixi la mirada desconfiada del conserge georgià i, encara a sota la marquesina, obri el paraigua beix d’ella, no tindrà una idea clara de què farà a quarts de deu per la ciutat. 

 

Com en l’anterior, no tinc molt clar com acabarà. En quatre dies he escrit poc més de dues planes. També he encetat la lectura de Sapiens, una breu història de la humanitat, de Yuval Harari. Tampoc és un llibre especialment optimista.  

Espero que dissabte la cosa millori una mica. Si més no, poder passejar pel parc ens permeti copsar un bri d’una primavera que cada vegada sembla més clandestina. 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.