Espai de Dissidència

Barcelona, 16 de juny de 1989. Per primera –i darrera vegada– assisteixo a un concert de Bob Dylan. El recital es fa al Palau dels Esports, probablement l’espai amb pitjor acústica de la ciutat. Sóc a prop de l’escenari. No recordo teloners. Si la memòria no m’enganya, l’espectacle comença amb el quart d’hora de retard reglamentari. Amb una escenografia austera i insípida, amb una banda extensa de músics d’estudi acostumats a fer soroll  sense requerir massa wats, amb una interpretació professional i desmenjada, la música arrenca. Dylan s’incorpora a l’escenari d’esma, com si entrés a un supermercat soviètic. Ja havia sentit alguns dels seus discos enregistrats en concerts, de manera que ja estava avesat a horribles versions en directe dels seus temes, i a comprendre que aquest cantautor jueu nascut a Duluth, Minessota, el 1941, i que va manllevar el nom al poeta gal·lès maleït, nàufrag en oceans etílics Dylan Thomas, funciona millor en la intimitat de l’estudi, en el necessari aïllament incompatible amb la condició de l’star system musical i la seva condició de mite –que per la gasiveria de la seva gestualitat, no gosaria a afegir “vivent.”– 

Ho diuen tots els crítics. Ho expliciten les seves biografies o falsos documentals com Rolling Thunder Revue,  de Martin Scorsese. El poeta que canta té vocació autista, o almenys s’ha fabricat un personatge esmunyedís. No interactua amb el públic, ni tan sols ens mira. Malgrat les súpliques d’un assistents més lliurats a la llegenda que a la persona, no torna a l’escenari a concedir un sol bis. No recordo la durada del concert –entre hora i mitja i dues hores, as usual–. Entra, canta i se’n va. Un rostre impassible que acaba de fer quaranta-vuit anys, que potser no enregistra cap disc brillant des de fa una dècada, crema un concert més de la seva gira –el dia anterior, Madrid, l’endemà, Sant Sebastià–. Barcelona és tan sols un apunt en una extensa agenda promocional.

No era –ni sóc– un fan d’en Bob Dylan. De fet, amb el meu esperit escèptic i descregut, no ho sóc de ningú. Això no vol dir que, ja quan tenia dotze anys, sentís una fascinació per un cantautor com aquell, en un moment en què no en sabia ni un borrall d’anglès. Amb els anys, aquest sentiment s’anava racionalitzant, i per tant, aprofundint. Potser no eren les lletres que encara no desxifrava–malgrat que intuïa farcides d’imatges oníriques–, ni una música especialment original, ni aquesta veu estranya amb una interpretació falsament desvagada. Era un tot, una aura, una mena d’incitació a aquella estranya bohèmia desproveïda d’aquells límits que imposa tota estructura normativa, asfixiant, profundament injusta, que descobrim en l’adolescència i que t’impulsa a rebel·lar-te: contra els convencionalismes familiars, contra les opressions laborals, contra les rigideses educatives, contra les pròpies limitacions, contra  l’estrès d’haver de competir no se sap ben bé per què, contra  l’absència de sinceritat, contra les relacions interessades, contra els amors reglamentats…  

Aquell vespre de finals de primavera ja posseïa cert bagatge sobre la discografia de Dylan. Ja tenia alguns coneixements d’anglès d’estar per casa. Ja em sabia moltes de les seves cançons –fins i tot tenia capacitat de perpetrar algun dels seus temes amb una guitarra de segona mà–. Ja tenia certa experiència de contravenir determinats convencionalismes, opressions laborals, refractarisme a la competitivitat, resistència a la hipocresia o històries d’amors desregulats. De fet, en bona mesura, vivia els darrers compassos d’una breu etapa que podria considerar bohèmia barcelonina. Ho havia practicat –a temps parcial, i compatibilitzant amb la meva condició d’estudiant i d’algunes feines no massa gratificants– amb una generació més gran, més pròxima a les rèpliques beatniks, hippies i postprogres d’aquella Barcelona alternativa i underground que eclosionà a mitjans i finals dels setanta, i que s’arrossegà –cada vegada amb menys oxígen– fins a mitjans dels vuitanta. De fet, la meva era una generació amb la sensació d’haver arribat tard a la festa, quan la majoria dels convidats ja havien marxat i només quedaven les begudes que ningú no volia, les burilles a terra i els gots mig buits. Tan sols restaven els resistents incondicionals a les mutacions de l’època, els orfes d’èpica, els inquiets d’esperit i els assedegats de reflexió. Potser per això, el mateix Dylan amb un punt de decadent, continuava mantenint aquell estrany atractiu de poeta superat pel seu temps. Potser per això no m’agradava tant Dylan com la idea de vida bohèmia de l’estrafolari Village dels seixanta, que en realitat, no havia viscut. 

Tenia vint-i-tres anys i aleshores, com a definitiu desclassat que escapa del barri i ha de construir-se la casa pròpia en un país estranger, era més disciplinat i metòdic que no pas ara. Potser per això, dies abans vaig anar a una botiga de discos i vaig adquirir –potser a 600 pessetes?– una reedició en vinil del segon àlbum i primer èxit del de Minessota, The Freewhelin’. Allà trobava diverses de les seves cançons mítiques, entre les quals, una de les meves preferides, Don’t think twice, it’s alright –relativament fàcil de tocar–. La portada, impecable fotografia en colors lleugerament destenyida, feia ganes de viure una altra vida. En aquesta, un Bob Dylan amb la mateixa edat que jo, caminava al costat d’una noia de cabell castany, botes de canya alta i un abric verd, que se li arrapava al braç esquerre. Tots dos semblen caminar satisfets d’aquella existència teòricament fascinant, amb expressions i estudiats indicis que apunten a quelcom semblant a esplendor i a l’arrogància de la joventut. FIns i tot l’impassible i afectat Dylan sembla esforçar-se a fer veure que somriu. La instantània, captada pel fotògraf Don Hunstein, s’havia fet en un gèlid matí de febrer de 1963 –escasses setmanes abans de sortir el disc– en la confluència entre el 4t W st i el carrer Jones, al Village, el mític barri bohemi d’artistes i el moviment beatnik de Nova York, molt a prop de l’apartament que aleshores compartia la parella. 

Molts anys després, mentre he sentit infinitament el disc en diverses versions (i, ho confesso, oblidat el vinil en un racó, darrerament des de l’Spotify, al meu mòbil) vaig sentir certa curiositat per la noia de la foto, la mateixa que va inspirar Don’t think Twice. El somrís amb un punt de melangia, el fred expressat al rostre, el pas ferm entre els carrers nevats,… suggerien quelcom més del que voldria transmetre una icona dels seixanta. És el que passa sovint en les pròpies fotografies, quan tracten de captar un instant efímer i que sovint expliquen una història més enllà de l’anècdota, que sovint reflecteixen sensacions latents que ens preparen per a la nostàlgia. La noia, que aleshores tenia vint anys, es deia Suze Rotolo. Era la filla d’uns immigrants italians que van créixer a Queens, i militaven al Partit Comunista. La pròpia Suze també era una activista d’esquerres que, en bona mesura, va marcar l’inicial flirteig de Dylan amb els ambients polítics i intel·lectuals del Village, i que es reflecteix en les primeres composicions falsament compromeses. Tanmateix, com no resulta difícil d’imaginar, la relació va resultar problemàtica. Ella, la seva xicota oficiosa des dels seus disset anys, va marxar un temps a estudiar art a Itàlia –de fet, posteriorment serà coneguda com a artista plàstica–, empesa per la seva mare a marxar de Nova York en intuir el músic com a potencialment problemàtic. No anava desencertada. Dylan, com bona part dels habitants accidentals del Village era massa egocèntric. La pròpia bohèmia del barri era un terreny massa sísmic per mantenir la mínima solidesa en qualsevol relació estable. En les memòries que Rotolo va publicar el 2008 va confessar que “Bob era carismàtic, la llum d’un far. També era un forat negre. Necessitava suport i protecció constants. I jo era incapaç de donar-li això a cada instant, probablement perquè jo mateixa també necessitava aquest suport i protecció(…) No podia suportar tota la pressió, la premsa, les veritats i les mentides que implicava viure amb ell.” Mesos després d’aquella fotografia, Suze va quedar embarassada i va avortar. La parella no va superar aquest episodi, i es van separar definitivament l’any següent.

Aleshores, aquell vespre de juny de 1989, no coneixia aquesta història, com tampoc sabia moltes coses que aprenem gràcies (o no) a l’implacable pas del temps. També la festa de la meva efímera bohèmia particular –no va durar massa més enllà de dos anys– anava esllanguint-se, imagino, en l’agonia que precedeix la mort natural. Com passa a tants altres desclassats de barri obrer, l’entrada a la universitat permet l’entrada a universos paral·lels, a reinventar la pròpia biografia, a relacionar-te amb persones, més o menys singulars, més o menys impostades, que obren nous horitzons, noves oportunitats, i noves decepcions. Nits inacabables d’analitzar el món, intercanvis artístics, amistats profundes, intenses i efímeres, moderats graus de promiscuïtat i alguns excessos etílics. En bona mesura, una reproducció de totes les bohèmies de tots els temps, en ciutats que segueixen sempre una tradició de viure de l’aire en l’art de viure: París, Viena, Nova York, Buenos Aires, Barcelona… Jo aleshores era un jove i arrogant escriptor que no havia publicat cap llibre, envoltat de poetes que s’autoeditaven, pintors que exposaven als cafès, músics sense discogràfica, actors amateurs, artistes en crisi, autors sense públic, pensadors sense idees, sexe sense compromís… En bona mesura, tots plegats actuàvem com a adolescents rebels en contra dels convencionalismes heretats, les opressions laborals, les rigideses educatives, l’obediència a unes normes absurdes, als lligams ortodoxos… Érem un exèrcit de desclassats en desordenada retirada. Abundava la gent de bona família de tots els racons del món, que s’expatriaven a una cosmopolita i plurilingüe Gràcia, aleshores encara un barri menestral amb façanes que no s’aguantaven dretes, on era possible viure a preu escàs, en una Barcelona preolímpica on encara no havíem sentit el mot gentrificació.  

Tanmateix, potser no calien exèrcits d’especuladors per indicar que la festa s’acabava. Potser sí que havíem superat alguns convencionalismes, sense adonar-nos que els substituíem per altres. Evidentment, entre tertúlia i exposició, entre teatre amateur i edicions microscòpiques, entre l’art i l’esterilitat de la vida civil, també s’escolava aquella dimensió fosca adherida a l’ànima humana. Els egoismes, la competitivitat i els duels egocèntrics –en bona mesura, els egos constitueixen la benzina de la creativitat–, erosionaven les nostres carreteres secundàries sense direccions concretes. Alguns, els més benestants, exhaurida la joventut, es reincorporaven a la vida convencional que altres havien dissenyat per a ells, al més pur estil de l’Auca del senyor Esteve. Altres, com herois romàntics, van morir joves –la SIDA fou terrible!–. N’hi hagué algú que va morir de sobredosi, com va recollir literàriament el poeta David Castillo, potser els de la bohèmia més negre i proletària. Altres van anar canviant a poc a poc, sense ser-ne conscients que les inèrcies de la vida els empenyien vers altres ports. Alguns van esdevenir irreductibles, i ja amb més de seixanta anys exhibeixen una fidelitat als seus principis tan encomiable com rígida i autolesionadora. Jo me’n vaig anar allunyant a poc a poc, perquè com a bon desclassat, no trobaré mai el meu lloc, tret que me’l construeixi jo. Em vaig cansar. Vaig descobrir que, per ser un escriptor que escriu i publica, especialment si –gràcies a Déu!– no sóc cap geni, es requereixen grans dosis d’aïllament, introspecció i solitud. En el fons, lluitava contra els convencionalismes per construir els meus propis –i ensopits– convencionalismes. Sempre he tingut més ànima de crític que de poeta, de cronista que de trobador. 

El passat estiu, i des de la condició de turista accidental, vaig passejar-me pel Village de Nova York. Evidentment, només hi resta el mite i la llegenda. Penso que, malgrat que era el mes d’agost, vaig passar pel mateix carrer on Dylan i Rotolo van fotografiar-se un dia de febrer després d’una nevada, a prop de Washington Square. Vaig passar al costat d’algun dels locals on un jove Robert Zinneman (que era el nom oficial abans de manllevar el cognom al poeta gal·lès maleït) havia debutat, o cantava, com sempre, autista, indiferent al públic, amb aquella cara de pòquer amb què ni tan sols es va presentar a recollir el Nobel. Admiro el poeta. No crec, per contra, que suportés passar una tarda sencera amb la persona. Aquest és un altre dels meus aprenentatges en la meva breu i superficial experiència bohèmia, i d’haver freqüentat gent com ell, fars en la nit i alhora, forats negres que requereixen constant protecció i dedicació. Potser per això m’he dedicat més a l’assaig i la crítica que a la ficció, que és com portar una màscara de protecció davant dels riscos que l’art i la inspiració no et xucli l’ànima.  

Avui el Village és, simplement, una atracció turística, i un lloc on només els milionaris globals es poden plantejar simular –més aviat, comprar– una vida bohèmia, i els turistes, com jo, pugin fotografies a Instagram. No conec els cercles intel·lectuals de Nova York, i pràcticament no freqüento els de Barcelona. Tanmateix, la gentrificació ha trinxat l’art, la vida, i la il·lusió de la vida alternativa, com el que més o menys volien dir Dylan i Rotolo en aquella fotografia de fa cinquanta-set anys. Nova York segueix essent un lloc estressant, horrible i despietat, amb un punt de Disneylàndia, com una vegada em va explicar una reconeguda poeta catalana que hi havia fet una estada finançada per la Institució de les Lletres Catalanes. “Un lloc on tothom és running for the money and the flesh” que versava la cançó on Leonard Cohen descrivia la fugaç relació física amb Janis Joplin al, ja clausurat, Chelsea Hotel N. 2. Un lloc només apte per a les grans fortunes que, atès que poden comprar-les, no necessiten crear idees. 

Malgrat que fa més d’un quart de segle que ja no visc a Barcelona, de tant en tant, com a bon romàntic hostatge de la nostàlgia, em deixo caure per Gràcia. I em ve al cap aquella significativa cançó –La Bohème– de Charles Aznavour:  

Quand au hasard des jours
Je m’en vais faire un tour
À mon ancienne adresse
Je ne reconnais plus
Ni les murs, ni les rues
Qui ont vu ma jeunesse
En haut d’un escalier
Je cherche l’atelier
Dont plus rien ne subsiste
Dans son nouveau décor
Montmartre semble triste
Et les lilas sont morts 

També tinc la mateixa sensació de gentrificació que ha foragitat qualsevol possibilitat de Bohèmia. No reconec els espais. És com visitar un espai estranger, un país estrany, una ciutat construïda damunt una altra. Després de més de trenta anys, vaig perdre pràcticament tots els contactes. Fa almenys dotze anys que vaig fer el darrer cafè amb algun excombatent de l’aventura fosa en la boira dels anys. Gràcia és avui una atracció turística en unes ciutats cada vegada més globalitzades i lliurades a un turisme nihilista. Gràcia és un record on cada vegada costa més escatir realitat de nostàlgia redecorada. 

Rotolo va seguir el seu propi camí. Va continuar essent una activista d’esquerres i una artista plàstica reconeguda. Va publicar unes interessants memòries sobre aquella etapa del Village. Es va casar i va tenir un fill. Va morir a Nova York el 2011, a seixanta-set anys, de càncer de pulmó. Hi he buscat, debades, en notícies necrològiques, i no he trobat evidència que Dylan assistís a l’enterrament. 

Nota: Article publicat a la revista de Linyola Barret Picat

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!