Confinament, dia 43: Visca Portugal!

 

25 d’abril  

Aniversari de la Revolució dels Clavells. Grandôla, Vila Morena, terra de fraternidade. He de reconèixer que m’encanta Portugal. De vegades penso si, en la reconfiguració d’una Catalunya independent, els catalans ens apuntaríem a ser silenciosos, discrets i melangiosos com els nostres cosins portuguesos. O potser encara mantidríem aquesta dimensió xarona i escandalosa propiciada per una cultura popular espanyola que “pensadores” com Brigitte Vasallo proposen com “cultura txarnega”.  

He d’admetre que m’encanta Portugal –amb la seva banda sonora fadista–, potser perquè la meitat dels meus orígens són gallecs, –ergo, de la nació galaico-portuguesa–, i per tant m’identifico amb aquest tòpic de la saudade i la tendència a la introversió nostàlgica. Això em permetre comprendre prou bé el galaico-portuguès, i sentir-me còmode en aquell país atlàntic. Aviat publico el pròleg d’un llibre fantàstic dels historiadors gallecs Eliseo Fernández i Dionísio Pereira sobre anarquisme i independentisme gallec (que hauríem d’haver presentat a Sants aquest mes d’abril, i que espero que ho fem durant la tardor). 

El temps ha millorat ostensiblement. Quan surto amb l’excusa de comprar pa o qualsevol altre cosa no imprescindible, detecto una primavera esclatant, de verd selvàtic i natura viva que contrasta amb la humanitat zombi que s’ha ensenyorit de carrers solitaris i silenciosos. Treballo, penso i llegeixo millor quan tinc la meva sessió de carrer, parc i aire pur. I en aquests dies de confusió deliberada, penso que vaig anar a exercir la meva responsabilitat ciutadana passant olímpicament de les indicacions d’un poder sense autoritat. No vol dir que faci el que em dóna la gana, sinó d’interpretar raonablement les indicacions de salut. No vull contribuir en absolut a participar en aquesta sensació de pànic generalitzat que indueixen els poders propis i aliens que tracten d’injectar el virus letal de la resignació. 

He acabat el llibre d’Ian Kershaw Ascenso y Crisis, Europa 1945-2017. Una mica decebedor. Superficial, especialment pel que fa a les darreres planes, i previsible en els primers capítols. El problema dels grans historiadors, com dels grans artistes, és que sovint, després de grans llibres (la seva monumental biografia de Hitler és imprescindible) és difícil mantenir el nivell en els encàrrecs d’editors més pendents de vendre llibres que d’acompanyar els autors a escriure obres mestres. Fallava en el moment de presentar una visió coherent, un relat, un tema, un missatge. Al final, especialment a partir de la caiguda del Mur de Berlín, si bé amb alguns moments brillants, exposa els seus prejudicis d’acadèmic britànic convencional que no sempre entén problemes complexos com la globalització o la dimensió democràtica dels independentismes coetanis. 

Efectivament, tinc una mica abandonat el bloc i el dietari. La quotidianitat, en base a videoconferències, encàrrecs, feina a distància i absència d’un horari racional (que implica combinar confinament amb interacció física amb el món exterior) no acaba de funcionar des d’una perspectiva psicològica. He encetat (de moment, amb escassa pólvora) una nova narració, ubicada a Nova York. He mirat Unortodox, Miss America i The Plot Against America. Bé, tot i que la televisió, també és millor quan la combines amb carrer. 

M’encanta Portugal. Com m’agradaria una Revolució dels Clavells on tota aquesta fatxenderia dictatorial hispànica es fongués com a epíleg de la seva obra teatral lamentable. L’independentisme s’ha de reorganitzar, desprenent-se del greix del folklore, el dubte i el sentimentalisme. Ens hem de “despanyolitzar” en el sentit de la grolleria política, i de “descatalanitzar” en el sentit de la impotència tatuada al subconscient. Com a societat post-nacional, n’hauríem d’aprendre del rigor dels holandesos i del silenci dels portuguesos. Menys rumba i més fado. 

Afegeix un comentari