“Història”. Conte de Sant Jordi

Avui dia de Sant Jordi, comparteixo en obert un dels meus contes que formen part del recull “Banderes dels nostres tiets” (El Cep i la Nansa, Vilanova, 2012.

És curiós que amb aquesta distopia escrita un parell d’anys abans de la seva publicació, m’anticipès a fenomens com els fake news o altres derives inquietants sobre les noves tecnologies.

Atès que avui no puc ser al costat dels meus lectors, aquests gaudeixin d’aquesta història. Abraçades a tots i totes

HISTÒRIA

XD. Agència

La desaparició sobtada de Genís Galera ha trasbalsat el camp de la historiografia nacional. Diverses personalitats acadèmiques i universitats amb acollit amb tristesa la tràgica notícia de la mort de qui ha estat l’artífex de la gran revolució experimentada en el camp de la història, des del reclòs món de les facultats a la seva popularització mediàtica. La seva incineració, precedida del visionat dels seus darrers moments tindrà lloc aquest vespre als canals digitals de la corporació.

Galera, que portava alguns anys retirat de l’escena pública, serà recordat per ser l’autor intel·lectual, conjuntament amb l’enginyer informàtic Phillipe Nelli, de l’arcavisor, l’aparell que serví per descobrir els nombrosos fraus i manipulacions històriques als quals s’havien acostumat les societats del segle XX. Quan era un jove investigador, el mataroní més universal restà obsessionat per l’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació i llur aplicació en l’àmbit de les ciències humanes i socials. La trobada amb Nelli, científic de la Universitat de Montpellier i aficionat als fenòmens paranormals, comportà una col·laboració que finalment els valgué compartir el Premi Nobel de física, inèdit entre dues persones que mai no s’havien format en aquesta disciplina.

Avui pot semblar estrany a les generacions actuals. Tanmateix, per l’època en què Galera i Nelli experimentaven amb els primers sensors de raigs arcàdics i aparells d’ultrasons, el coneixement de la història es fonamentava en documents antics, reals i manipulats, i escassos i reinventats testimonis orals, i en alguns casos, d’acord amb el que s’anomenava arqueologia, amb restes materials de fiabilitat i datació dubtosa. La tasca de l’historiador no consistia en el muntatge computeritzat al qual estem acostumats avui, sinó que es dedicava a construir un relat, més o menys subjectiu sobre fets llunyans i desconeguts, amb un excés d’especulacions intel·lectuals i un procés de construcció de relat subjectiu  denominat, fins  a principis del segle XXI com a «interpretació».

Tot canvià quan Galera i Nelli es van conèixer en el seu interès compartit per les psicofonies. Aleshores, aquesta vella tècnica apareguda al mitjans segle XX, consistia en enregistraments analògics de sorolls de difícil identificació  en espais closos, que des de la pseudociència es creia com a fórmules de comunicació amb dimensions desconegudes i fenòmens parapsicològics. No fou fins que amb un enfocament estrictament tècnic, el duet d’investigadors descobrí l’existència del que avui resulten els ultrasons arcàdics. A diferència del que pensaven milers de pseudocientífics que es pensaven rebre missatges provinents del més enllà, o de comunicació amb els esperits, Nelli trobà que en realitat els estranys sons eren reverberacions d’ones sòniques que havien romàs a l’atmosfera. Un complicat programa informàtic permetè reconvertir les ones inconnexes en els sons originals emesos en moments històrics diferents.

Precisament el primer èxit impulsà Galera a aprofundir en un camp amb perspectives insospitades. Si era possible recuperar els sons del passat, era factible reconstruir les imatges? La resposta, com explicava una antiga cançó coetània de Bob Dylan, es trobava en el vent. Perquè l’electricitat estàtica que recobria tota matèria orgànica, deixava anar els seus residus a l’atmosfera, on  era possible captar i recompondre amb un nou programa informàtic més capaç. Posteriorment, l’aparell de què avui tots tenim a casa, l’arcavisor, féu tota la resta.

Les primeres mostres, parcials, incompletes i amb alguns problemes tècnics, van suposar uns primers resultats espectaculars. La reconstrucció informàtica d’imatges en moviment mitjançant l’arcavisor, revelà, per començar, que el nas de Cleòpatra no tenia res d’espectacular, i que d’acord amb els canons actuals, les qualitats físiques de la faraona egípcia estaven molt per sota de les seves habilitats diplomàtiques. Que Colom parlava català en la intimitat. Que Jesucrist no tenia cap intenció de muntar una església, Maoma no escrigué ni una sola ratlla de l’alcorà i a Moisès no li van caure les taules de la llei a sobre, sinó que cisellà unes pedres en un atac epil·lèptic. Lògicament, les primeres conseqüències de l’invent fou posar en crisi uns estats fonamentat en les clàusules secretes de tractat diplomàtics, que, en deixar de ser secretes, deixaren d’estar legitimats. D’acord amb la ideologia política de Galera, aquestes conseqüències alegraren l’historiador, que passà molt aviat a esdevenir un personatge popular.

La segona conseqüència consistí a popularitzar la història. Malgrat que ja al segle XX, la invenció de la imatge en moviment fomentà una certa moda dels reportatges històrics, l’arcavisor permetè una visió íntima de l’esdeveniment, la imatge certera, la paraula precisa que, en un moment o en un altre, transformava l’esdevenidor en una direcció o un altre. Al llarg de la primera dècada de l’arcavisor, i amb una nova generació d’historiadors especialitzats en la recerca d’imatges de tots els períodes històrics i prehistòrics suscità una gran quantitat de material exposat en centenars de milers de documents audiovisuals, que anaven des de la vida a les corts reials en l’època de Lluís XIV fins a l’espectacularitat de la batalla de Marató.

La tercera conseqüència ja no fou tan del grat de Galera. Els estats i governs, inicialment desautoritzats per l’invent, utilitzaren l’arcavisor per tenir controlada la dissidència. L’aparell, que inicialment servia per visionar esdeveniments històrics, o escenes de vida quotidiana de temps reculats, també esdevenia una perfecta eina de control. Els serveis secrets l’utilitzaren, des d’un primer moment, per investigar la vida personal i els moviments polítics dels individus desafectes. D’aquesta manera, podien destruir reputacions, sostreure secrets d’estat o neutralitzar qualsevol pas que desafiès l’ordre. L’arcavisor  que inicialment féu trontollar les institucions de control de les institucions repressives, acabà per consolidar-les. Fins i tot la fe en la tecnologia que caracteritzà la segona meitat de l’edat contemporània féu passar per bones algunes manipulacions informàtiques d’imatges i sons per desfer-se d’opositors incòmodes. Paradoxalment, les religions, desmentides en els seus dogmes fonamentals, passaren per processos de radicalització i els despertars de la fe que encara condicionen les agendes polítiques vigents.

Tanmateix, la conseqüència que produí l’ostracisme autoimposat dels darrers anys de Galera i precipità la seva desaparició de l’escena pública, fou la darrera. La popularització de l’arcavisor i dels aparells enregistradors d’escenes del passat féu que allò que en un principi tenia pretensions científiques servís per a l’espectacle televisiu que inunda en l’actualitat les nostres pantalles. Els antics programes de xafarderies sobre famosos, instal·lats a la televisió al llarg del darrer terç del segle XX van fer el seu agost. De l’interès sobre la condició material i espiritual dels monestirs mitjevals o les ciutats del Renaixement anhelat per Galera, es passà a les escenes sobre les infidelitats de toreros i folclòriques, imatges de llit entre futbolistes i cantants, confessions públiques d’intimitats vergonyoses, petites transgressions magnificades pel seu visionat catòdic. De fet, un economista recentment va calcular que aquesta mena de programes suposà el noranta per cent dels ingressos per la patent de l’arcavisor al duet Galera – Nelli, cosa que els portà, durant un breu període de temps, a la llista dels homes més rics del món, d’acord amb la revista Forbes.

La seva condició de ric i famós el féu vulnerable al seu invent. Perduda la seva intimitat, i amb la impossibilitat d’aplicar les lleis restrictives sobre el dret a la pròpia imatge en una era tecnològica, la seva figura pública fou atacada despietadament. Primer foren els seus afers personals els qui ocuparen els titulars dels programes de tele escombraries. A continuació foren les seves petites misèries de joventut i adolescència, servides a tort i a dret en hores de màxima audiència, fins al punt que fou descobert el petit episodi en el qual copià en un examen sobre la Revolució Russa, i per aquest motius, desposseït de la seva titulació. Finalment, la seva imatge pública, que passà d’esdevenir un brillant investigador sobre la cultura de masses del segle XX a un trofeu de caça dels nous paparazzi , el portà a un ostracisme autoimposat a una cabana al Canadà.

Els seus darrers anys els passà retirat, desencisat, desconnectat de tota tecnologia en una caseta de fusta entremig del no res, visitat ocasionalment per velles amistats. El seu aïllament el portà a un caràcter difícil i taciturn, on no eren estranys episodis conflictius amb periodistes rebuts amb hostilitat, i de vegades algun tret a l’aire, que pretenien alguna entrevista que no concedia mai. Tot i això, mitjançant l’arcavisor, qui escriu aquestes línies li va dedicar un reportatge a partir de les converses personals amb Nelli, amb qui abans del seu suïcidi, es trobava cada estiu. En les darreres trobades, es lamentava que ell, que havia maldat tant per assolir la veritat, experimentà finalment la desgràcia de conèixer-la. Que ja no suportava viure en un món sense secrets. I que enyorava un món on les certeses encara no havien matat el misteri del passat.

Amb la seva mort, desapareix el darrer historiador que encara feia servir, paradoxalment, paper i tinta per exposar les seves anàlisis sobre el passat. Sembla que la seva obra pòstuma, recollida en una desena de quaderns manuscrits, amb aquesta vella tècnica d’utilitzar el llenguatge en un antic codi anomenat escriptura manual, es dedicava a teoritzar sobre el coneixement del passat. Semblava obsessionat per la figura del grec Herodot, qui abans de l’arcavisor era considerat el primer historiador, amb el qual compartia la seva condició d’autoexiliat turmentat per un passat irrecuperable… si és que no recorria a la tecnologia! A partir dels seus darrers escrits podríem concloure que l’’home que volia saber, acabà els seus dies amb la perplexitat que el coneixement no ens ha fet més lliures.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.