Demà serà un altre dia

Joan Martínez Alier, Demà serà un altre dia. Una vida fent economia ecològica i ecologia política. Icaria, Barcelona 2019, 389 pp.

Fa alguns mesos, Joan Martínez Alier (Barcelona, 1939) m’escrivia per enviar-me un esborrany del que semblaven unes memòries. També m’informava, com havia fet amb tanta altra gent i com explica ell mateix cap al final del seu llibre, que havia de passar per l’hospital i no tenia molt clar si se’n sortiria. Ens havíem conegut fa alguns anys, quan estava complint amb l’encàrrec d’una compilació d’articles crítics amb la Transició publicats en la mítica Ruedo Ibérico. Ens havíem caigut prou bé. Jo ja feia anys que el seguia, tant en uns articles magnífics als anys noranta, o com a tutor de tesi doctoral d’Eduard Masjuan La ecología humana en el anarquismo ibérico, un d’aquells treballs que marquen un abans i un després. M’honorava la confiança que em feia, i vaig començar a llegir-la –sense acabar-la– fins que, cap a finals de l’any passat –i havent superat, afortunadament, amb èxit l’experiència de l’ingrés hospitalari– va tenir la gentilesa d’enviar-me-la.

Al llarg d’aquests dies de confinament –uns temps sense la calma propícia per a la concentració lectora–, per fi, l’he pogut acabar. Com era obvi, no m’ha decebut. Martínez Alier és un dels personatges més fascinants del nostre país, i que el contre país ha tractat com si fos un exiliat del 39, negant-li el reconeixement que es mereix. Martínez Alier és una de les ments més brillants que he conegut, que ha combinat amb una mítica capacitat d’anar per lliure –la matriu llibertària de determinats personatges–, de manera que, sense capelleta disponible, ha estat poc visible.

Fugitiu del franquisme (neix el 1939, i marxa a la primera oportunitat), i després d’estudiar Dret i Economia, anirà a petar a Oxford, on iniciarà una tesi doctoral –amb un important i temerari treball de camp– sobre els latifundis a l’Andalusia Oriental, on passarà per diversos cortijos durant la dècada de 1960, acompanyant a l’aleshores la seva parella, l’antropòloga Verena Stolke. 

Sens dubte, per a mi, una de les etapes més interessants serà quan, durant aquesta època, faci d’una de les ànimes de la revista i editorial de  Ruedo Ibérico, on hi haurà una interessant coincidència amb l’exili republicà, els joves expatriats, en un ambient allunyat del marxisme ortodox. Aquesta revista, que, com ja he explicat, vaig llegir amb fruïció, amb una alçada intel·lectual que ja la voldríem ara, va comptar amb personatges fascinants com ara Carlos Semprún Manuel Castells, Naredo, Pasqual Maragall, Santiago Alba Rico, o el mateix Martínez Alier, a banda del seu editor Pepe Martínez Guerricabeitia.

Una vida per l'ecologia dels pobres i la justícia ambiental

L’autor d’aquestes memòries fa una repassada pels seus viatges i estades acadèmiques arreu del món: Llatinoamèrica, Estats Units, la Cuba de finals dels seixanta, Europa, Àsia, i sobretot l’Índia, amb qui va establir lligams acadèmics i intel·lectuals molt sòlids. La seva trajectòria intel·lectual va ser també tan intensa i variada com els interessos geogràfics. A banda del Dret i l’Economia, i arran dels seus estudis sobre història rural (i la connexió amb diversos historiadors britànics que també vaig llegir en la meva etapa formativa, entre finals dels vuitanta i principis dels noranta), es pot dir que acabarà esdevenint un dels fundadors de l’economia ecològic i difusor i cocreador d’idees que, en aquells moments a les beceroles, avui, més que mai, semblen d’actualitat, com la qüestió del decreixement o la crisi climàtica.

Rodamón acadèmic, al més pur estil britànic, va passar llargues temporades a Llatinoamèrica –especialment el Perú i l’Ecuador–, i a l’Índia, on va establir sòlids lligams amb un bon grapat de pensadors indis d’aquests que, pel fet de romandre al seu país i no expatriar-se a les universitats europees i nord-americanes, podien aportar unes reflexions que defugien els clixés amb què sovint s’incorre des d’un suposat cosmopolitisme, que en realitat és plagat d’un eurocentrisme superficial. D’altra banda, una altra de les afortunades extravagàncies de Martínez Alier era aquesta aposta descarada per la pluridisciplinarietat a gran escala: Dret, Economia, Història, Antropologia, Ecologisme barrejats en un pensament no sempre fàcil de seguir, encara que inspirador per relfexionar.

exposición - cuadernos de «ruedo ibérico» - ruedo ibérico. un ...

Sense que quedi molt explícit en les prop de quatre-centes planes d’un llibre força extens i complex, podríem inferir que el xoc i la decepció produïts per la Transició i la Restauració Borbònica de 1978 (la continuació del franquisme per altres mitjans) va causar una decepció tan profunda que és quan va assumir el paper de dissident i resistent. De fet, als anys 90 va ser detingut per la policia per participar en manifestacions contra la celebració del Cinquè Centenari del genocidi americà i el colonialisme hispànic. És cert. No només la repressió va anar en contra de l’independentisme, sinó d’aquells que discrepaven contra la història oficial revestida de modernitat socialista. Això li va comportar una certa marginació dels cercles intel·lectuals de la progressia espanyola i del pujolisme autolimitat. La paradoxa –o no– és que és més conegut a Mèxic –un país extraordinàriament culte– que a Espanya o que a Catalunya. Més respectat a Llatinoamèrica, que en l’estret ecosistema acadèmic d’aquestes latituds. Els seus escrits carregant contra la Transició i “una oposició que no es va oposar”, associat a un Ruedo Ibérico –la bèstia negra del progressisme cosmopolita que es va passar amb armes i bagatges al postfranquisme regnant– li va comportar un estigma que encara perdura. En bona mesura, ell, com molts altres que van triar la llibertat intel·lectual que la poltrona, van patir, a la seva manera, una mena de cas Scala acadèmic o cultural.

El llibre no és fàcil. Són unes memòries desordenades, sense ordre cronològic, amb sensació de collage on es barregen confessions personals, articles, conferències, entrevistes, correspondència i anàlisi retrospectiu i actual. Una barreja que també revela un pensament ràpid i incontrolable –típic dels genis indomesticables–. La redacció del volum, fet en ple procés, també expressa una més de les notables dissidències: un independentisme fruit precisament d’un cosmopolitisme avant la letre. Al cap i a la fi, un cosmopolita genuí, no pot sinó ser independentista en el sentit que la llibertat no sap d’adjectius. No s’entén la llibertat individual sense la col·lectiva, la lliure expressió sense l’autodeterminació. A més, algú com ell, que ha conegut de primera mà el concepte d’imperialisme i colonialisme (especialment un de tan tòxic com és l’espanyol), no pot sinó desitjar una independència que no només ha de procurar una llibertat nacionals a nivell abstracte l’alliberament, sinó frisar per deslliurar-se del jou del franquisme parapetat rere el règim del 78, una croada particular contra l’autoritarisme en les seves múltiples i variades fórmules.

Aquestes extenses confessions també m’han servit per reconciliar-me amb l’ecologisme. No un ecologisme domesticat institucionalment, que s’acosta a una mena de barreja entre el conservacionisme conservador i un mil·lenarisme catastrofista, sinó el que ell denomina com a ecologisme dels pobres: és a dir, una lluita contra la voracitat autoritària i immoral del capitalisme. Un ecologisme que s’acosta a l’anarquisme dels narodnik, de la comunitat autoorganitzada enfront els interessos rapinyaires dels poderosos.

No només cal llegir el llibre, sinó reivindicar el missatge d’una de les ments més brillants -i no massa escoltat- que ens ofereix el nostre país. 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.