Unitats destructives

Amb la crisi sanitària, una esquerra que obeeix per damunt de les seves possibilitats ha comès l’error d’encomanar-se als sectors més reaccionaris de l’estat profund. Una Moncloa, i un govern, que, no ho oblidem, els remenadors de cireres de la capital veuen com una menyspreable colla de suplantadors bolivarians, ha optat per doblegar-se davant els seus assetjadors, que no dubtaran a desfer-se’n a la primera ocasió. Plantejar una crisi de salut global com una guerra sembla que només serveix per fer aparèixer davant les càmeres uniformats militars i un monarca acassolat per representar l’Espanya negra de què parlava Machado. En aquestes folklòriques compareixences només faltava el cardenal Cañizares.

No oblidem que aquest és un govern espanyol feble. I no parlem d’aritmètica parlamentària, sinó d’hostilitat d’uns poders fàctics que esperaven una coalició amb un PP molt tocat per la corrupció o un Cs sortit de mare per la seva histèria anticatalana. I, per contra, s’han trobat amb una fràgil aliança amb un Unidos Podemos que, a partir de la seva (in)acció, tot recordant aquella banda sonora de la Transició de Jarcha, és “obediente hasta en la cama”.

En tota aquesta escenografia de compareixences davant la premsa, un Pedro Sánchez que, a partir de les pròpies inconsistències, està protagonitzant el suïcidi televisat més llarg de la història, recorre al mantra de la unitat per fer front al que, en realitat, no deixa de ser una catàstrofe natural maximitzada per interessos egoistes dels remenadors de cireres de Madrid. Qualsevol estudiant de ciències polítiques sap que quan una societat se sent amenaçada, una estratègia correcta és tractar de buscar la unitat política basant-se en la congelació o resolució de conflictes –mitjançant negociacions exprés– per atenuar diferències. Tanmateix, en la situació actual, les crides a la unitat són un simple eslògan buit de contingut. Ja sabem que el principal problema espanyol s’anomena independentisme, presos polítics i involució. Que si realment volia unitat, Sánchez tenia l’oportunitat de fer el gest d’una amnistia i d’apostar per una taula de diàleg amb Catalunya on proposar una solució de compromís. Tanmateix, la unitat l’ha feta en contra de Catalunya.

La unitat, en realitat, ha significat abraçar-se desesperadament a un règim que fa aigües, que amb les elits madrilenyes submergides en el reaccionarisme, i que només pensen a salvar la corrupció sistèmica (i els corruptes) del PP o de cedir davant els postulats neoliberals i neofranquistes de Vox. La unitat al·legada, i embolcallada amb frases manllevades dels llibres d’autoajuda a l’estil Paulo Coelho, és falsa i destructiva, perquè en realitat només busca salvar un règim del 78 que fa aigües, una dinastia enfonsada en el descrèdit, i que, deixant actuar el mateix Suprem al més pur estil inquisició espanyola, no uneix, sinó que destrueix.

Nota: Article publicat a l’edició nacional de El Punt Avui

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.