Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
16 d’abril
A banda del dèficit d’inspiració, les diverses tasques quotidianes, més àmplies del que imaginava, són responsables de la intermitència d’aquest dietari. Certament, la fi de la Setmana Santa tornem a aquesta dinàmica de vídeoconferències (de dos en dos) que condicionen l’agenda, sumats a tasques pendents, improvisades, i problemes que sorgeixen que requereixen tracte d’extintor.
I, efectivament, el meu retorn –si més no, parcial i temporal- a la ficció també està tenint els seus efectes. Suposo que deu ser la meva composició cromosòmica XY que em posa difícil això de fer tasques simultànies. És com els articles. Em costa una barbaritat fer-ne més d’un al dia. Com canviar d’una cosa a l’altra. Com ja ha passat en aquests catorze anys que porto de blogaire, el bloc sol ser una de les darreres prioritats i el primer a ésser sacrificat.
Aquests dies segueixo penjant alguns dels molts i dispersos treballs acadèmics dels darrers vint anys, i posant-me al dia d’algunes novetats, en forma d’articles, d’alguns dels temes que tenia una mica abandonat. Situat en l’impàs de buscar un focus de recerca per al meu proper llibre (del qual ja tinc una certa idea sobre de què anirà), ara l’estrès del sector, amb les llibreries tancades, les editorials espantades i els lectors saturats per la molta i desigual oferta a internet, no fan que precisament sigui el millor moment.
Tanmateix, sempre m’agrada pensar en aquell llibre (gairebé de capçalera) de Karl Polanyi, La Gran Transformació, un assaig profund i complet sobre la creació del capitalisme al llarg de la contemporaneïtat, escrit sota les pitjors circumstàncies de la Segona Guerra Mundial en l’exili canadenc. Escrit des de la més absoluta de les perifèries intel·lectuals, i en un món d’incertesa, aquests són mèrits que se sumen al que ja porta de sèrie, amb uns d’aquests continguts capaç d’influenciar els addictes a les preguntes transcendents.
Això em fa enllaçar amb la sèrie d’HBO que sóc a punt d’acabar (vaig pel capítol 5 de 6) The Plot Against America. Basada en una novel·la homònima de Phillip Roth, planteja un passat alternatiu del què hauria passat si l’antisemita i reaccionari Charles Lindberg s’hagués imposat a les eleccions presidencials nord-americanes a Roosevelt. La sèrie -i el llibre, una d’aquestes novel·les-riu- dibuixa totes aquelles retallades de llibertat, al principi imperceptibles, que pateix una família jueva de Newark, i la voluntat de discriminar i assimilar a una minoria que no és considerada com a “americans genuïns”. La novel·la va ser escrita durant l’època d’en Bush fill, en aquell gir de la història americana recent en què el fantasma aïllacionista i reaccionària semblava imposar-se en aquella època post 11-S. No recordo l’autor de la cita, encara que em semble molt pertinent. “L’àguila del feixisme vola sovint pel cel nord-americà, encara que sol fer niu a Europa. Aquest també és un moment extraordinàriament delicat als Estats Units, com a Europa, on l’autoritarisme restrictor de llibertats (China Style) s’acompanya del pitjor d’un neoliberalimse qüestionat (i per tant, enfurismat).
Penso en aquests personatges que, com a policies de balcó i inquisidors d’ascensor, amb l’excusa de l’epidèmia, juguen a ser agents de l’Stasi. De la normalitat amb què molta gent, en base a la por irracional a la natura (el virus és més natural que el capitalisme neoliberal, i per tant, més difícil de combatre) accepten restriccions de llibertat. També em costa d’entendre aquest fanatisme (aliè i nostrat) que tendeix a tractar com a menors d’edat la ciutadania. Si els alemanys poden sortir una hora al dia a fer esport o passejar, amb precaucions, jo crec que aquí, també. Es tracta de protegir-nos, no de blindar-nos. Si tractes com a menor d’edat la ciutadania, és normal que s’acabi comportant com a menors d’edat. Si dónes responsabilitat a la gent, és possible que et decebi, tanmateix li ofereixes l’oportunitat d’equivocar-se des de la llibertat.
Ja s’ha fet de nit. La primavera passa d’esquitllentes, entre la nostra trista absència.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
https://vimeo.com/240496587
Benvolgut Xavier;
vejam si aquest video fa de petita píndola inspiradora. Cal fer notar la determinació, coratge, imaginació, compromís i coherència d’aquells que aleshores tenien 20 anys i ara depassen els 50. Tots ells són encara al peu del canó lluitant per una societat millor. Un bon exemple a prendre de la part del moviment d’alliberament nacional català. Dit d’una manera més joiosa…que n’aprenguin!
Salutacions.