Confinament, dia 29. Creixell

10 d’abril 

Divendres Sant. Un divendres sant terriblement atípic. Aquests dies evoco les setmanes santes de la meva infantesa i adolescència. Especialment, com a minivacances escolars –i per tant, espai de benestar en respirar llibertat en la seva màxima expressió– a una de les urbanitzacions de Creixell. És cert. Avui que tothom critica els barcelonins que tracten d’estendre el virus per les segones residències, jo vull recordar que era un d’aquests que, als anys setanta i vuitanta, em dedicava a envair pobles de la costa. La realitat, tanmateix, és que allò era una urbanització de pobres: teníem un apartament de seixanta metres quadrats –a Barcelona vivíem de lloguer, a un dels Nou Barris- en un àtic sense ascensor que no crec que arribés als cinquanta metres, que implicava la necessitat de la fugida vers l’aire fresc i la possibilitat de ser entre vinyes i ametllers. Certament, com a espècie invasora, he de dir que servo grans records d’aquelles escapades, entre les quals, les de divendres sant. 

Perquè, malgrat formar part d’una família en què la pràctica religiosa es limitava als típics esdeveniments socials –casaments, enterraments, comunions, batejos–, els divendres sants anàvem sovint a la missa que s’oferia en aquella petita església del segle XVII del camp de Tarragona. L’escenografia em meravellava. Sempre m’ha fascinat la litúrgia catòlica, amb aquells aires de solemnitat, que fa, per un moment, que persones escèptiques com jo, ens trobem a prop de la transcendència. La missa –crec recordar que la de 1977, a un dia de ser legalitzat el PCE, encara que no ERC– em penso que era en castellà, perquè en aquell moment el català estava, malgrat un ús social minvant, literalment, en coma. Posteriorment, una processó, modesta, d’escasses pretensions, amb una banda poc nombrosa i un recorregut generós –que incloïa les urbanitzacions ocupades pel proletariat metropolità, com la nostra–, acabava de teatralitzar aquell moment de recolliment. 

Efectivament, sovint la Setmana Santa és com aquell lapse temporal on algunes persones tenen capactitat de reflexionar més enllà de la seva quotidianitat. En realitat, era com a una mena de confinament “soft”. De fet, aquest confinament, podria considerar-se com a una mena d’exercicis espirituals forçats, on els pecats són pocs i clandestins. La Setmana Santa, com dèiem, era aquest lapse limitat en el temps, que ens fa oblidar una “normalitat” on el dia a dia, ens manté al marge dels valors cristians, que per cert, si ens els mirem des d’un punt de vista estrictament filosòfic, estan molt bé. 

La resta de la Setmana Santa d’infantesa i adolescència, més enllà de reflexions transcendents de caràcter íntim, també estaven caracteritzats d’altra mena d’exercicis pels quals sento certa enyorança: córrer, pujar als arbres, anar en bicicleta, tirar-nos pedres contra les bandes rivals –hi havia els Villalonga, de nissaga franquista– comptar lluernes a les nits, o mirar els estels amb aquella mena de mirada que fas com si descobrissis Amèrica a cada instant. 

Per descomptat, estic plagiant algunes d’aquestes sensacions de la narració que va a velocitat de cargol. Uns cargols tan bons com els que caçàvem, també, després de ploure, en aquelles Setmanes Santes de fa més de quatre dècades. 

Afegeix un comentari