Confinament, dia 24: Vanitas

5 d’abril.  

Diumenge de Rams. Records de palmons color crema i vestit de diumenge. Imatges de festes rituals que trobo a faltar. En tots aquests anys i llibres tinc prou perspectiva que, tot plegat, no deixa de ser una mena de porta d’entrada a la primavera, de la benvinguda a l’equinocci, de la promesa de renaixement de la vida, almenys en les regions temperades. Com la major part de la meva generació, he viscut aquestes darreres dècades d’esquenes a les cerimònies religioses. Tanmateix, mentre aquest matí feia el primer cafè del dia, sentia les poderoses campanes de la Catedral de Girona. Amb cert analfabetisme sobre la matèria de la “campanologia“, no m’adonava que era això, la crida al Diumenge de Rams. Records de palmons color crema i vestit de diumenge. Benvinguda a l’equinocci. Festa visual i sonora. Festa del tacte de mans infantils repicant amb entusiasme contra el paviment. Benvinguda a la Pasqua Jueva, vers un jesucrist que seria clarament el damnificat en aquesta promesa d’un món millor. 

Malgrat que allunyat de la religió organitzada, això no vol dir que hagi abjurat de l’espiritualitat, o del contingut evangèlic. De fet, d’adolescent, –i en el sí d’una família, si bé pertanyent al club catòlic, distant respecte de la pràctica habitual–, recordo haver llegit els evangelis. També hauria de reivindicar les meves excel·lents qualificacions en matèria religiosa –un camp de coneixement afí al de la filosofia–, haver reeixit en la catequesi i haver participat en el sagrament de la comunió solemne –coneguda també com a confirmació–. Confesso haver-me sentit colpit per la versió passoliniana de L’evangeli segons Sant Mateu i haver llegit uns quants textos sobre la religió des d’una perspectiva històrica. Efectivament, no sóc cap menjacapellans, i admiro el paper de preservació cultural de l’església, i detesto el paganisme parapetat rere alguns ritus estil Setmana Santa sevillana. 

Aquest matí m’hi he posat a encetar un dels meus deures pendents. Posar-me –més o menys– al dia del meu perfil del portal Academia. L’altre dia, remenant pel Google Scholar observava que em registraven 32 papers diversos. A mesura que faig anys, els balanços i retrospectives semblen un exercici irresistible. Per contra, l’Academia, una mena de servei pensat per fer diners amb la matèria prima de la vanitat dels acadèmics, registrava una petita part. Hi he fet recompte i hi he començat, endinsant-me als meus arxius, a incloure desordenadament –bé, per ordre d’aparició de les carpetes– algunes recerques. I, voilà! allà em teniu fent retrospectiva de vint anys de recerca, amb articles vinculats als meus primers anys d’estudi –alguns de prescindibles, altres d’un rigor que ja m’agradaria tornar a imitar– amb els més recents, carregats d’escepticisme.  

Efectivament, fa anys que vaig renunciar a tenir una vida acadèmica convencional, destinada a trossejar recerques per manipular els algoritmes que et permeten una millor qualificació davant un univers estret i tan generós o miserable com qualsevol altre on hi hagi en joc els més variats pecats capitals –molt especialment l’enveja i la supèrbia–. Tanmateix, des del moment en què sabia que no jugaria en la lliga universitària –si més no, des d’una perspectiva de “carrera acadèmica” convencional– creia necessari compartir les meves reflexions en obert, com vaig fer amb la meva tesi.  

No me n’he sortit. Entre buscar, identificar, fer abstracts, incloure paraules clau i penjar al web, no hi he pogut pujar més de mitja dotzena de papers en més de tres hores. Uff! Això de la vanitat és molt cansat… 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.