Confinament, dia 19

31 de març 

Darrer dia de març. I sensació d’hivern. Cel gris, de tonalitat belga. Humitat de tímida rosada. Quietud inquietant. El temps, en aquests dies, és com un rellotge que avança per la inèrcia, sense un sentit determinat. El país és com una mena de gran cartoixa sense espiritualitat. 

Dia, com els altres. Feina, lectura, i poca concentració. Avesat a la introspecció, tinc la sensació que patiré una sobredosi, una intoxicació per excés d’ingesta d’aquesta actitud davant la vida. Avui, ni tan sols he sortit al carrer a comprar el pa –només una breu incursió a les escombraries–. Les comunicacions del dia fan pensar que l’estat anímic de la gent no és massa diferent al meu. O, potser, pitjor. 

Com tothom, tracto d’omplir el temps amb algunes coses que tenen sentit, encara que si analitzem en profunditat, la major part de les coses són prou fútils. Ara llegeixo alguna cosa més. La revista L’Avenç m’ha arribat via electrònica, davant la impossibilitat del repartiment de correu. Vaig acabant l’inacabable llibre de Kershaw. Avui he recuperat l’esquema del meu projecte d’assaig sobre les identats postnacionals. Em baso molt en els excel·lents treballs de Mariona Lladonosa, de qui he anat recopilant alguns articles acadèmics. 

Em venen al cap els estius a Creixell, de quan era adolescent, i la inactivitat –sense internet– també convidava a viure com en una mena de vaixell atrapat a l’Atlàntic, a l’espera dels vents al·lisis. Les hores de migdiada –a les quals no era gaire addicte- implicaven lectures –molt de Mortadel·lo– o badar, de vegades llençant una pilota de tennis contra una paret. Viatges en bicicleta, anades a la platja, converses profundes sota unes estrelles que es veien més marcadament, en una era on encara no existia el concepte “contaminació lumínica”, i aquella mena d’experiències que defineixen més o menys un caràcter, un bagatge, una introspecció. Encara conservo algunes amistats, malgrat que la distància i l’evolució biogràfica divergent ens hagi allunyat. Tanmateix, és curiós com en els somnis m’apareixen moltes d’aquelles imatges i records que aleshores, podríem considerar banals: l’aire net després de la tempesta, els carrers enfangats, el llençament de rocs a les basses, les estones perdudes mirant televisions en blanc i negre o provocant fallides al Monopoly. 

Efectivament, això s’assembla a un vaixell aturat enmig de l’Atlàntic, sense saber si arribaran els alisis, si hi haurà una tempesta inesperada, o si continuarà la calma desesperant.  

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.