Confinament, dia 16

28 de març 

Ensopiment. Escassa inspiració. Un diumenge més amb una quietud inquietant. És curiós com el temps no s’aprofita tant com hom voldria si no hi ha una mínima planificació que t’obligui a portar una agenda.  

He deixat penjat el dietari un parell de dies. Feines puntuals i poques ganes conflueixen. Represa d’algunes lectures. Després de deixar-la abandonada un parell de setmanes, reprenc les memòries de Joan Martínez Alier, Demà serà un altre dia. Una vida fent economia ecològica i ecologia política, que el mateix autor va tenir l’amabilitat d’enviar-me. Martínez Alier és un dels intel·lectuals de referència del nostre país, un pensador independent i insubornable. Per això ha tingut tan poc ressò i escassa presència en l’escena públic (tret de Llatinoamèrica, on el llegeixen i publiquen més que aquí). El vaig conèixer fa alguns anys mentre feia de compilador d’un conjunt d’articles sobre la Transició en directe que publica un Ruedo Ibérico que es troba a faltar. Quan parles amb no sents una paraula de més o de menys. És un articulista amb un perfil acadèmic amb poques concessions a l’espectacle. Tot i això, la seva autobiografia, escrita de manera desordenada, sense una orientació cronològica, i farcida d’entrevistes, articles i discursos, requereix esforç al lector. La gran virtut del llibre és que em reconcilia amb l’ecologisme, perquè el despulla de tota superfície cínica i oportunista (que és el que s’ha imposat en la política) i enllaça amb la tradició llibertària naturista. Al cap i a la fi, Martínez Alier va dirigir una de les millors tesis que he llegit mai: la de l’historiador sabadellenc Eduard Masjuan La ecología humana en el anarquismo ibérico. 

Veig poca televisió. Llegeixo menys del que voldria. No em trobo amb prou ànims per encetar el meu projecte sobre un assaig al voltant de la construcció de la identitat. És ara quan me n’adono que el pensament creix i madura en base a l’intercanvi amb col·legues intel·ligents. De fet, una de les coses que recordo amb més afecte van ser els cursos de doctorat a la Universitat de Girona, quan, més o menys una dotzena d’alumnes treballàvem al més pur estil seminari nord-americà. Una de les coses bones dels Estats Units és precisament aquest estil de construcció de continguts en base al treball conjunt i el compromís dels alumnes. I de fet, alumnes participatius solen millorar els professors. En la desorientació acadèmica del país, l’única cosa que s’ha copiat dels americans és els preus prohibitius i certa dèria a mostrar qui la té més llarga (la vanitat) 

M’he passat un parell d’hores tocant la guitarra elèctrica. Al barri, el diumenge sembla el dia en què els veïns mostren les seves habilitats instrumentístiques. Jo, per si de cas, tanco la finestra, perquè el meu nivell és lamentable. Ja ho he repetit manta vegades: la meva gran frustració és no haver après a tocar amb un mínim de qualitat qualsevol instrument. La meva mediocritat en aquest àmbit, almenys, és una cura d’humiltat i de coneixement de les pròpies limitacions. 

El cap de setmana he desconnectat dels meus compromisos laborals, que en època de teletreball són desordenats, caòtics, incerts i desmesurats. Suposo que encara ens cal adaptar a un ritme intel·ligent. Sóc escèptic: en la vida anterior continuaven essent tan desordenats, caòtics, incerts i desmesurats. 

Han canviat l’hora. M’ha arribat a la memòria, reiterades vegades, quan era adolescent i m’anava amb els meus amics a passejar per un somort Creixell i Torredembarra (a principis dels vuitanta) on, entre cercesa i cervesa, instituíem el ritual, dissabte a la nit, de canviar l’hora del rellotge just quan les autoritats ho aconsellaven: les dues de la matinada. 

He de confessar que m’agrada l’horari d’estiu. Que a les vuit i quarts de nou, hi hagi claror. En aquesta inacabable discussió sobre si cal mantenir el canvi horari, crec que la meva opció és minoritària. Potser per això sóc partidari de plantejar un bloqueig polític al més pur estil de filibusterisme parlamentari. 

 

Afegeix un comentari