Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

27 de març de 2020
0 comentaris

Confinament, dia 15

27 de març 

 El confinament que va impulsar Pla a redactar el seu Quadern gris no és comparable a l’actual. Clausurar la universitat no implicava fer vida de poble –una vida horrible!, no es cansava de repetir– al seu Palafrugell familiar. És en els seus apunts, els contactes habituals amb família, amics, coneguts i saludats, on es dedica a traçar –amb la seva llegendària mala baba– els trets físics, personals i biogràfics dels seus convilatans. Com a jove-vell vocacional, perpetrava uns retrats amb la precisió i crueltat d’una daga napolitana. Penso que era més despietat amb amics que amb enemics. De vegades, trobo a faltar una tradició en la literatura catalana més pròpia d’austríacs o russos: els duels d’honor! Hagués estat divertit veure a Pla i a Russiñol; a Vayreda i Jaume Brossa disparant-se o fent emocionats combats a primera sang amb sengles espasses. Tanmateix, sempre he trobat a faltar un Puixkin a la nostra literatura. Un romàntic de debò! i no un Aribau mediocre, sobrevalorat i ploramiques!

Dic tot això perquè el confinament –i el distanciament decretat– ens priva al contacte habitual amb els nostres amics i enemics, i ens hem de conformar amb parlar-nos mitjançant pantalles interposades. No sé si en aquestes circumstàncies Pla hagués estat capaç de dedicar dards filològics, com era el seu costum. Si veig a alguns dels meus col·legues que s’adapten millor que altres a les dures circumstàncies de, pràcticament, no sortir. També és cert que no és el mateix tenir jardí, o viure en un poble on la psicosi encara no s’ha estès, que residir a ciutat Meridiana, quatre o cinc persones, sense balcó, i en un pis de seixanta metres quadrats. És en la desgràcia on és punyents resulten les desigualtats. 

Alguns se’ls percep com bèsties engabiats, neguitosos per la seva natural expansió i el nerviosisme inherent a una composició sanguínia –per fer servir determinismes obsolets i démodés–.  Altres, per contra, se’ls troba còmodes per no haver d’interactuar amb persones que suporten per imperatiu laboral. En tot cas, allò que més ens colpeix és la incertesa, aquesta tècnica de tortura tan inhumana i eficient. En tot cas, tots estem una mica desorientats. Necessitem un aire que és més net que mai, i un moviment que ens empeny des de la profunditat de la caverna inserida al nostre ADN mitocondrial. 

Amb un punt de desesperació, m’he plantejat córrer pel pàrquing de la finca. He calculat que podria fer algunes voltes de l’ordre de 200 metres. Tècnicament és factible. Ara bé, em fa por, sobretot, el ridícul. He sortit al terrat, on la panoràmica recorda a pel·lícules de catàstrofes americanes. M’he plantejat parar una taula i una cadira de càmpig. Tanmateix, la meteorologia em fa la guitza. El confinament pot ser una gran i meravellosa opció de vida quan és voluntari. L’actual, és tan fastigós com el caràcter personal d’en Pla. 

Estic llegint per sota de les meves possibilitats. Sóc d’aquells que creu que la lectura requereix més inspiració que l’escriptura. I no us enganyaré pas. Les circumstàncies no resulten propícies. Exhaurint L’Avenç d’aquest mes, m’hi he fixat en l’esplèndida ressenya d’en Vicenç Pagès Jordà sobre la novel·la Els anys, de l’escriptora francesa Annie Ernaux. He de confessar que la seva secció de llibres no me la salto mai. I la d’avui era especialment brillant. Sospito que és millor que el llibre ressenyat. De fet, no crec ni que tan sols es pugui considerar una ressenya, sinó un acte de literatura del jo que fa servir una traducció recent com a excusa. Pagès Jordà és un tipus peculiar, un conjunt d’alter-egos de les seves novel·les. De fet, més que tipus, l’hauríem d’incloure en la categoria de personatge, al qual li podríem afegir la condició d’empordanès. És un gran escriptor, sens dubte (probablement com a conseqüència de ser un gran lector), i algú que des de la seva alçada –deu fer metre noranta– i la impressió de la seva presència adobada pel domini de la paraula justa, és capaç de dissimular amb èxit la seva timidesa –o potser hauríem de dir la seva incomoditat davant el món–. De fet, això, la incomoditat davant del món, és una condició pràcticament imprescindible per esdevenir un bon escriptor, o almenys m’ho sembla a mi. Fins i tot Pla se sentia terriblement incòmode davant del món, davant del seu propi món –Palafrugell– i davant d’ell mateix. 

He de tornar a la ficció. Ja és hora que corregeixi aquest parèntesi de… quatre anys? Efectivament, tinc mitja dotzena de contes i narracions breus, alguns dels quals encarregats per revistes i publicats fa algun temps. Tanmateix, em fa més mandra la perspectiva de barallar-me amb editors que d’escriure’ls! Ai! Si tingués un bon agent! En literatura, manquen més bons editors que bons escriptors. Bé, i sobretot molts lectors. 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!