Confinament, dia 12

24 de març 

És curiós aquest efecte de relativització del temps en aquest estrany període de confinament. Imagino que, com a mamífers bípeds que han passat milers de generacions entremig de la natura, a l’aire lliure, tendim a desorientar-nos en la reclusió. És com una estranya hivernació activa. És com si fóssim ermitans d’Alaska a l’espera de la fi del llarg hivern.  

Avui he llegit una interessant entrevista que ha fet Jordi Muñoz a la crítica i escriptora Vivian Gornik al darrer número de L’Avenç. Explicava que els americans saben viure la soldedat, políticament i culturalment, millor que ningú. Que als Estats Units no hi ha comunitat, i qui intenta construir-ne una, fracassa. Potser no hi estic del tot d’acord amb l’escriptora, que potser no ha conegut gaires suecs ni finlandesos (gent que sap administrar la soledat amb una professionalitat desconcertant). Ara bé, com a jueva de Nova York, i per tant, una cosmopolita forçada, habitant d’una ciutat estat incrustada en un país ben diferent, la puc entendre. A més, tècnicament, els escriptors, forçosament ens hem de dedicar a gestionar la solitud. Al cap i a la fi, què és un escriptor sense la introspecció? 

És curiós. La lectura de l’entrevista m’ha evocat la ciutat on, fa uns set o vuit mesos, havia visitat. Nova York guanya en la distància. Penso que és un espai més que es mou bé en la nostàlgia, mentre que resulta –com Barcelona durant l’estiu– estressant i antipàtica. Certament, Manhattan i l’Eixample; el Village i Gràcia resulten més atractives a mesura que hi posem temps i distància entremig.  

A Gormik, una professora d’escriptura creativa i una assagista més que interessant, també se la veia desbordada –sense admetre-ho– davant les mutacions en els moviments socials que han sobrepassat la seva generació. Ella, una feminista de la segona onada (el feminisme que va córrer paral·lel al tsunami de llibertat que va suposar els seixanta i sentant–, i decebuda pels límits que va suposar aquella mena de festa de joventut, se la veu confosa en aquesta mena d’irritació nihilista que presideix les generacions frustrades a les quals se’ls ha privat de futur o de projecte mínimament atractiu. Suposo que és un mal contemporani, que circumstàncies com les presents no fan més que agreujar. 

He estat a punt de començar el meu article sobre The Freewhelin, aquell àlbum mític de Bob Dylan, la portada del qual és una bella fotografia en color del cantautor, que és agafat pel braç per la seva xicota d’aquell gener de 1963, Suze Rotolo, mentre passegen pel Village, prop de l’apartament que compartien al 4th W st amb Jones St. I tanmateix, encara no he escrit més que la primera frase. Bé, tècnicament, no és una frase. Diu “16 de juny de 1989”, i aquí ho he deixat. Hi he dedicat una bona estona a esbossar un esquema amb les parts que considero essencials dir, i mentre passava això, as usual  whatsapp no parava de cremar. 

Efectivament, alguns petits compromisos que tenia pendents, més o menys van fent-se. La llista de tasques, va disminuint per un cantó, i engreixant-se per l’altre. He mirat una estona la tele amb un reportatge sobre la costa salvatge de l’Uruguai, que m’ha fet evocar el Creixell i la Torredembarra dels anys setanta, amb aquella flaire d’aiguamolls, mar i sorra daurada i finíssima -i els núvols de mosquits-. De tant en tant, evoco en somnis aquestes imatges impreses en aquesta pàtria, no sempre còmoda, de la infantesa. 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.