Confinament, dia 9

21 de març 

 Dissabte. Un dissabte estrany, com una setmana estranya, com un moment estrany. El confinament es fa realment difícil, no tant des d’un punt de vista físic, ni tan sols espiritual, sinó perquè el virus de la incertesa acaba fent mal. 

Certament, aquest matí pensava en els viatges en vaixell que, per posar un exemple, podien durar fins a sis mesos fins a Austràlia. Un confinament difícil i tediós. Entenc aquesta obsessió dels capitans de vaixell per l’ordre, la disciplina i les rutines, perquè realment si no s’omple el temps amb activitats, les persones, dissenyades genèticament per restar inquiets davant les novetats, per donar-li voltes al cap, per explorar el seu entorn, poden esdevenir com bèsties engabiades. I, o bé enfollir, o bé deixar-se vèncer per una mena de malenconia de la inactivitat, un emboirament dels sentits i la voluntat. 

He progressat en el meu article acadèmic sobre el fenomen fake des de la perspectiva històrica. Aquesta tarda, també he estat escrivint la primera versió d’un article per a Mirall. He reprès el llibre d’Ian Kershaw, Ascens i Crisi, Europa 1945-2010, que feia mesos que tenia per la meitat. He participat en un dels grups de whatsapp en la celebració del dia de la poesia recitant “Càlcul d’estructures”, de Joan Margarit. He mandrejat en el sofà dormint amb la sèrie Cosmos, del National Geographic. M’he informat homeopàticament de la situació –la corba de defuncions i d’infectats continua tan vertical com el K-2–. 

Trobo a faltar poder fer una mica d’exercici. Caminar, anar el diumenge a la muntanya, i sortir a córrer quaranta minuts per les Deveses de Salt, un dels petits plaers amb què tracto d’enganyar el pas del temps. Escric aquest estrany diari de confinament que no em fa especialment feliç, sobretot si en un dia com aquest, he exhaurit les reserves diàries d’inspiració. De fet, entre una cosa i altra, dec haver redactat almenys mitja dotzena de planes. 

Primer dia de primavera, aquesta època de l’any en què els dies s’engrandeixen i l’estiu s’acosta com a una promesa de plenitud. Fa un parell d’anys recordo d’haver tornat a la Cartoixa d’Escala Dei, allà al Priorat. Devia ser l’abril, i les flors s’escampaven damunt les runes. A diferència de la visita que vaig fer cap a principis dels vuitanta, en bicicleta des de Creixell, aquest cop els historiadors i la gent del Museu i la gestió del monument, havien fet una molt bona feina de restauració i difusió. En la visita guiada podíem accedir a una d’aquelles cel·les -en realitat una mena d’apartaments de luxe amb jardí i terrassa privada- per poder portar una vida aïllada del món a la recerca de pau espiritual. Em vaig sentir terriblement empàtic. Com a persona introvertida i introspectiva, l’aïllament, si és voluntari, pot esdevenir un plaer. En les circumstàncies actuals, l’aïllament obligatori, fins i tot decretat, genera recança i foscor en els esperits. 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.