Confinament, dia 8

20 de març 

Avui, tècnicament, comença la primavera. Les coses segueixen igual, amb una quietud exasperant. De manera inconscient, segueixo rutines, aquests mecanismes psicològics que tracten de construir il·lusió de seguretat. Penso en el postgrau que vaig fer, ara fa més de vint anys, sobre pedagogia terapèutica. I precisament, parlava d’això: de les rutines com a una eina de construcció d’intel·ligència, que no deixa de ser la capacitat d’adaptació al medi. Les rutines generen confiança i la sensació reconfortant de previsibilitat, la qual cosa genera en els infants la idea de viure en un entorn ordenat, la possibilitat de la planificació, el sentiment de poder controlar el medi i generar processos complexos. 

De fet, en els anys dedicats a l’educació dels altres he pogut comprovar l’encertat d’aquella afirmació que, molts anys després, encara recordo. El món és caòtic i desordenat i la mentalitat humana requereix  ordenar-lo, si més no, de manera subjectiva. Aquells que són capaços de generar rutines, de participar en rituals, de construir seguretats, poden créixer amb angoixes més o menys convencionals. Aquells incapaços de seqüenciar processos complexos, viuen en la incertesa, esdevenen fràgils, joguines trencades a mercè del destí, i sobretot, dels que es posen al volant del destí. 

En certa mesura, aquesta mena d’experiment social, més o menys fortuït, més o menys induït, que estem vivint, també tracta d’això: de la dialèctica entre ordre i caos. Una de les pors justificades d’aquests dies és que aquesta crisi, com les anteriors, formi part d’un graó més de la doctrina del Xoc sobre la qual va teoritzar tan magníficament la pensadora canadenca Naomi Klein. Deixar les persones sense rutines, ni referents, ni feines, ni valors, és com observar aquells nens desvalguts, amb famílies disfuncionals, sense àncores vitals o morals, que acaben esdevenint aquesta mena de joguines trencades, en societats trencades, en móns bipolars i polaritzats, com els que s’han instal·lat a les faveles de les grans ciutats brasileres. Ulrich Beck, de fet, parlava de la “brasilerització d’occident” en el sentit que amb l’extinció induïda de l’estat del benestar i les velles seguretats a còpia d’institucions com sindicats, el treball estable, la militància social i política, els referents polítics, al final veuríem un món neomedieval caòtic i violent, on de tant en tant sorgirien algunes ciutats emmurallades de benestar i protecció. No en tinc ni idea del que passarà quan tot això acabi, com no ho sap ningú. Tanmateix, sóc escèptic respecte a la capacitat política de gestionar moralment la situació, o de la capacitat d’extreure’n lliçons d’aquests dies. Com deia el gran mestre i enyorat amic Ricardo Rodilla, “la jodienda, no tiene enmienda”.

En fi. Avui estic més pessimista. Aquesta idea d’haver de suportar un estat tòxic, amb un populatxo incapaç de fer fora a l’inquil·lí d’un tro (o a acceptar la mateixa existència d’un tro) m’exaspera. Miro poc les xarxes socials, potser perquè arribo a la conclusió que tinc molt poc a veure amb segons quin congènere… 

Des del balcó estant, se senten els ocells. Una suau brisa fa moure alguns arbres que enceten les primeres flors. D’aquí una estona hauré de triar una lectura. Curiosament, en el que portem de confinament, pràcticament no m’he mirat pel·lícules i sèries. Potser que a la nit, perdi el meu temps buscant-ne una. 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.