Confinament, dia 5

17 de març

Escric a la caiguda del sol. Bé, aquesta és una imatge literària, car el sol avui no l’hem vist enlloc. Seguim en un estrany, solitari i silenciós hivern. Se senten, lluny, lladrucs de gossos. De tant en tant, algun cotxe. És curiós com la circulació, al meu barri, molt episòdica, m’evoca aquella capacitat que tenia d’infant a l’hora de reconèixer el model d’automòbil segons el soroll del seu motor. La tracció trassera dels 600 i 850. L’inconfusible fressa a pot foradat dels Renault 8 -model que va ser, oficiosament, el primer que vaig fer servir regularment. Per descomptat, hi havia els diesel dels 1.500, els dos cilindres agònics dels 2 cavalls (que sovint es confonien amb el Dianne 6) o l’aura quinqui que remarcaven els SEAT 1430, “la loca”, com s’esqueia en l’argot del barri. Certament, la tecnologia ha fet meravelles en el món del moto, tanmateix, l’estandardització ha finiquitat certa identitat romàntica.

Rutina de teletreball, trucades, i esforç per aparentar normalitat. Hi he estat una bona estona contestant una vintena de correus, que bàsicament demanaven informació que no existeix, o que encara s’està cuinant. La realitat és que tenir el cap ocupat, i informar-se l’imprescindible és una bona fórmula per mantenir la moral a un nivell decent, i poder transmetre, així, confiança a qui correspon. De tota manera, aquesta inèdita manera de treballar encara sembla a les beceroles, i encara ha de veure escrits (i no escrits) els seus codis.

Les campanes de la catedral fan sonar les set. A continuació, aquesta absència de soroll artificial, fa que pugui sentir ocells. És curiós aquesta mena de nova acústica, on l’absència de la fressa urbana permet percebre l’entorn d’altres maneres.

I, efectivament. Les urgències laborals (amb certs i imprescindibles dosis d’improvisació) no m’han permès encara encetar seriosament les meves tasques personals. L’article de Barret Picat que em demana l’Esteve Mestres (on pensava parlar del Bob Dylan del Village i la seva accidentada relació amb la noia que surt a la portada del seu disc The Freewhelin’ ). I, tot i que ja ho tinc més o menys pensat i estructurat, el meu encàrrec per a la revista Mirmanda sobre el fenomen del fake en el món de la història, no arrenca. Sóc un escriptor que, com els Renault vell, tenen un problema a l’hora d’escalfar motors. Em ve al cap la dificultat d’arrencar el vell Renault 8, amb aquell incòmode starter que acabava ofegant el motor si no el modulaves bé. Realment, conduir cotxes vells era, als anys vuitanta, un art arriscat, tan romàntic com incòmode.

Escric des de la terrassa. Escuro el paquet del Borkum Riff Sungold, aquest tabac que m’ha acompanyat durant anys mentre escrivia. Faulkner sempre escrivia amb la pipa a la boca. Hemminway l’alternava amb els havans. Jo necessito els meus rituals per escriure. Són el meu caprició starter que arrenca la meva inspiració. En aquests dies de correcció política, jo que com a bon planià, tendeixo a l’anarco-conservadorisme, necessito les meves transgressions. Unes transgressions prou innòcues, tenint en compte la meva escassa tendència a beure com els meus admirats Faulkner i Hemminway.

La catedral s’acaba d’il·luminar. La nit es va escolant entre el capvespre decadent. Acaba de passar el que sembla una locomotora per la via d’un tren que no deu ser a més de cinc-cents metres. Avui he avançat la lectura de l’Avenç de febrer, amb un article interessant de Marta Vallverdú sobre la premsa en català durant els anys seixanta i una intervenció sobre els primers anys dels ajuntaments democràtics d’en Quim Nadal, un alcalde paradoxal, en el sentit que el seu carisma personal es combinava amb certa timidesa. Potser és per això que és dels pocs casos que conec en què l’intel·lectual sobreviu al polític.

La llum se’n va. Ahir vam estar fent karaoke. Jo vaig triar Leonard Cohen, Bob Dylan, Georges Brassens i A Margalida, de Joan Isaac. Vaig tenir una de les seves filles d’alumna, fantàstica, brillant. Crec que li vaig posar matrícula o excel·lent. Com a exercici de classe d’història, em va fer una entrevista filmada a la protagonista de la cançó, que encara manté una estreta amistat amb el cantautor. Crec que va ser la primera entrevista que li van fer, almenys, en trenta anys. Aquest va ser un dels moments en què em vaig sentir feliç com a professor.

Afegeix un comentari

Respon a Antoni Dalmases Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.