Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
15 de març
Dia que no estic segur que hagi estat ensopit ni distret. En tot cas, per ser diumenge, he intentat estar mínimament actiu sense una planificació clara, que deixo per als dies tècnicament laborables. De fet, els diumenges, dedicats habitualment a passejar per la muntanya al matí, i mandrejar al sofà a la tarda, no són espais de treball, més enllà de la col·laboració periodística habitual per a Mirall.
Excursió matinal a comprar el pa. Una banderilla, i una marrada una mica tramposa per completar el quilòmetre i mig llarg –una milla!– per airejar-me i combatre l’encarcarament. Hi he passejat amb la barra sota el braç pel Carrer Nou i el Pont de Pedra. Poca gent. Algun turista amb maletes a la recerca, imagino, de l’estació. Un grup de ciclistes sense rumb. Quietud.
Hi he dedicat bona part del matí a organitzar dues videoconferències per l’endemà. Potser sí que això serà definitiu per combatre la presencialitat eixorca. Les reunions, aquesta tradició atàvica i sobrevalorada, tendeixen a servir com a succedanis de monòlegs narcisistes. Hi he assistit a milers de reunions en la meva vida en què els individus tendeixen a dir la primera cosa que els passa pel cap per evitar semblar enzes. I no sé què és pitjor, en aquesta mena de ritus col·lectius, si la hipocresia educada o el hooliganisme militant. En tot cas, tot és manera d’expressar les males puces. De fet, sóc poc entusiasta de trobarr-me amb més de tres o quatre persones, especialment si no tenen coses interessants a dir -que sol ser la majoria de vegades–. És curiós com en videoconferències anteriors, m’he fixat que la gent tendeix a economitzar paraules i fer frases més curtes, amb més cura, com si les dificultats tècniques recordessin certs misteris religiosos, com si hom volgués connectar amb la divinitat.
Hi he estat una estona amb les notícies, amb un president Torra (justificadament) emprenyat. Em fa patir, aquest home, intel·lectual d’ofici (i dels bons) que mai a la vida es devia plantejar fer carrera política, i encara menys fer de president. I tanmateix, malgrat que se li observen certes dificultats per manegar una tropa de polítics professionals ben cortits en la brega, la maniobra i el maquiavelisme més recargolat, sobreviu. Recordo, fa alguns anys, quan encara es devia dedicar a l’edició, que una vegada em va fer una dura contesta a un article meu un article publicat a El Punt Avui, en què qüestionava el criteri del periodista Josep Maria Planes a l’hora de retratar un anarquisme que, finalment, el va assassinar a l’Arrabassada. Un dia m’agradaria quedar amb ell per parlar tranquil·lament d’aquell episodi històric que cal observar-lo en tota la dimensió. Tanmateix, no em va molestar, en absolut, aquella crítica pública. Al cap i a la fi, per què serveixen les seccions d’opinió dels diaris, sinó per discrepar públicament?
A la tarda he començat a mirar una sèrie d’Amazon. Hunters, sobre caçadors de nazis a la Nova York de finals dels setanta, amb un crepuscular i desvagat Al Pacino. Primer capítol, fluixa, amb un guió poc prometedor, encara que uns escenògrafs i dissenyadors de vestuari que devien gaudir més que els actors. Ahir, per contra, mitja marató de L’Amica Geniale, d’HBO. Sèrie sòrdida i lluminosa, basada en una trilogia literària –i es nota en la coherència del guió– de l’enigmàtica autoria de best-seller italiana Elena Ferrante. Fa tot l’aspecte de ser una història autobiogràfica. Una sèrie que m’ha encantat. A cavall entre el neorrealisme de Rossellini, a l’estètica d’Antonioni, passant per la narrativa i escenografia de Pasolini. N’he gaudit tant que he vist els 16 episodis de tres en tres. Dues noies d’un barri gueto de Nàpols, amb unes vides fonamentades en la dialèctica simbiosi-parasitisme, que reflecteix amb una precisió poètica i documental la brutalitat de la pobresa, carència d’oportunitats, violència (especialment masclista) i la lluita per la supervivència (en què sovint l’atzar compta més que les aptituds). M’ha encantat i ara m’agafa la depressió post-serie (fins a trobar una amant que la reemplaci).
Efectivament, hi he dedicat una estona, poter hora i mitja, a redactar el meu article per a Mirall, una anàlisi poc amigable amb la intervenció de Sánchez i la seva mania a plagiar Rivera, o les responsabilitats de la monarquia. Reconec que m’ha emprenyat molt, i hi he fet alguns tuits desagradables.
Demà veurem què passa. La setmana entrant definirà moltes coses.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Aquest el teu confinament no. 3 coincideix bastant amb el meu. Sí, el MHP Torra va de menys a més, i no és polític, i ho sabem. Jo també he gaudit i molt de la sèrie L’amica geniale. I m’ha agradat la teva expressió …. depressió post serie. …. Ara m’han dit que a Filmin trobaré la pel·licula ‘Isadora’ de Karel Reisz amb Vanessa Redgrave. Avui les obre del pati de veïns continúen. Els treballadors s’hi han posat de valent. Ahir tarda al terrat amb una bona vista als terrats i a Collcerola. Llegint les cartes entre Rodoreda i Sales.
A veure com va la setmana.