Confinament, dia 2

14 de març

Com a persona introspectiva, les circumstàncies posen a prova el meu grau de coherència. Escassament procliu a les relacions públiques, incòmode en esdeveniments massius, inhàbil en festes o actes socials, amb un punt d’autisme, amb propensió a l’aïllament, no sé com administraré aquests dies de confinament ordenat.

En aparença, administro relativament bé aquestes primeres hores. La meva associalitat, una característica que no fa sinó estendre’s a mesura que acumulo anys, fa que, en principi, tingui més possibilitats d’adaptar-me que altres congèneres més simpàtics i extravertits. Ara bé, descregut professional, no confio tampoc massa en les meves possibilitats.

De moment, m’he aixecat relativament aviat –abans de dos quarts de nou– per anar a comprar pa a la pastisseria de sempre. Poc moviment, més de diumenge que de dissabte. El barri, de classe mitjana de ciutat mitjana, poblat de mestres, professors, professionals liberals, saltataulells, botiguers o autònoms, no propicia la histèria que es pot visionar a les xarxes socials. He fet una marrada amb dos  banderilles sota el braç per saciar la meva curiositat –captar la temperatura–, i caminar almenys un quilòmetre per evitar potencials encarcaraments físics.

Després d’esmorzar, hem anat a comprar. Cap sensació d’apocalipsi, malgrat que més gent de l’habitual i la decepció de no trobar els iogurts de la marca preferida. Relativa calma. Després he complert amb la meva petita dosi de preocupació per anar a l’estanc a comprar tabac de pipa. No he trobat el Borkum Riff de vainilla, i m’hi he hagut de conformar amb un Colts Gold i un Skandinavik. Ara tinc prou per unes sis setmanes, potser més. Em pregunto si l’aïllament afectarà també el comerç de substàncies il·legals. Espero que no, seria una equivocació funesta per part de les autoritats.

Com a bon dissabte, hi he passat uns tres quarts d’hora planxant. De les tasques domèstiques, aquesta és l’única que no m’emprenya. De fet, trobo una estranya sensació d’ordre i concentració en aquesta activitat, un indici aïllat de perfeccionisme en una personalitat que tendeix a la destraleria. Mentre planxo, a més, a l’ipad m’hi poso documentals d’astrofísica, com qui es posa música. Me’ls puc posar una vegada i altra, perquè la física quàntica em resulta tan difícil de comprendre que, a còpia de repetició, com a tot mal estudiant, sóc capaç d’assimilar conceptes aïllats. Suficients per perpetrar alguna metàfora.

Efectivament. Avui també hi he passat, almenys mitja hora llarga amb El quadern gris, de Josep Pla. Com que l’exhuberància estilística contrasta amb la banalitat de contingut, llegeixo a un ritme extremadament lent, i no em fa res rellegir paràgrafs. Com amb els documentals d’astrofísica, no em fa res tornar i tornar a veure sí, a còpia de repetició, com a tot mal estudiant i escriptor descurat, sóc capaç de deixar-me impregnar per aquests tocs subtils de genialitat.

Avui també m’he aïllat la major part del dia de les notícies. Hem arribat a aquest punt d’incertesa i absència d’informació rellevant en què els informatius actuen en bucle de declaracions òbvies i esdeveniments irrellevants. Al final som en aquest punt que podríem dir “romandre arrecerats a veure si escampa”.

El cel, com ahir, és baix i d’un gris blanquinós que recorda Bèlgica. De fet, de les notícies, l’única informació fiable és la meteorològica. Sense esports, l’únic interès consisteix a endevinar si plourà i a partir de quina alçada cauran les nevades. Em plantejo si sortiré una estona a airejar-me, malgrat els advertiments d’uns poders que ja fa temps van perdre l’autoritat. En tot cas, si desisteixo és per no sembla insolidari, encara que, com sovint reitero, la meva associalitat creixent fa que no m’importi massa el que pensin de mi.

Segon dia de confinament. Com en un moment de la novel·la de Caterina Albert, Solitud, passo una bona part del dia fent endreça amb la intenció que l’ordre de la casa tracti d’ordenar els ànims i els pensaments. És una sensació estranya, tanmateix. La incertesa, al cap i a la fi, és una mena de maltracte. La pau d’esperit també es correlaciona amb la capacitat de planificació, i ara per ara, aquesta virtut ha vist esfondrada la seva cotització en la borsa de les sensacions humanes.

Em nego a especular. Podria explicar allò de “amb aquesta experiència, la gent es pot prendre l’existència d’una altra manera”; “hauríem de prendre nota d’aquest episodi històric”, i coses per l’estil. No m’ho crec en absolut. Tanmateix, tampoc no goso jugar a endevinar quines seran les conseqüències. De fet l’aïllament, el confinament, són estats que ens conviden a viure el moment, i deixar de pensar en futurs improbables.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.