Confinament, dia 1

Rellegeixo El quadern gris de Josep Pla.

“8 de març” – Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la universitat. D’ençà d’aquest fet, el meu germà i jo vivim a casa, a Palafrugell, amb la família. Som dos estudiants desvagats. El meu germà, que és gran afeccionat a jugar a futbol –malgrat haver-s’hi ja trencat un braç i una cama–, el veig purament a les hores de repàs. Ell fa la seva vida. Jo vaig tirant. No enyoro pas Barcelona i menys la universitat. La vida de poble, amb els amics que hi tinc, m’agrada.”

Què bé que escriu, aquest malparit! Algú humanament insuportable és capaç d’escriure tan magistralment, potser ha fet un pacte amb el diable. Ho reconec. De tant en tant llegeixo, com a teràpia, aquest homenot de Palafrugell. És un virtuós de la prosa. Una mena de Mozart de l’escriptura que no hi posa una nota de més o de menys. Una inspiració. Algú que té una capacitat descriptiva que em fa caure en el més estúpid dels pecats capitals –car porta incorporada la penitència– : l’enveja. Una enveja insana i ressentida.

Llegeixo Pla i redescobreixo que inicia aquest dietari amb l’excusa de la famosa grip de 1918, la mateixa que es va endur una germana de la meva àvia quan tenia setze anys, segons m’expliquen. Tanquen les universitats i les escoles, i els nois de bona família tenen prou temps per “desvagar”. A partir d’aquí, Pla experimenta un producte d’egoficció. Potser és el moment de construir-se un personatge. Té vint-i-un anys encara que escriu com un vell. D’acord, probablement el dietari fou reescrit durant els anys seixanta amb aquella personalitat de descregut que es va inventar sota la seva boina de fals pagès. Tanmateix, ho reconec, el llegeixo sovint per inspirar-me. Per recordar què és una prosa pura en una llengua en tensió permanent.

En la primera entrada fa una descripció del temps, de la pluja de finals d’hivern, en un Empordà de fa un segle en què encara no es parlava de canvi climàtic

“A mitja tarda es posa a ploure –una pluja fina, densa, menuda, pausada. No fa gens d’aire. El cel és gris i baix. Sento caure la pluja sobre la terra i els arbres del jardí. Fa una fressa sorda i llunyana –com la del mar a l’hivern. Pluja de març, freda, glacial. A mesura que va caient la tarda, el cel, de gris, es torna d’un blanc de gasa –lívid, irreal. Sobre el poble, pesant sobre els teulats, hi ha un silenci espès, un silenci que es palpa. La fressa de l’aigua que cau s’allarga en una múica vaga. Sobre aquesta sonsònia, i veig flotar la meva obsessió del dia: vint-i-un anys!”

Crec que és la millor descripció d’una tarda de pluja que he llegit mai. Què bé que escrivia, el malparit! Aquest matí també ha plogut. Tanmateix, no he vist la pluja perquè estava canviant una bombeta, contestant uns correus i carregant un mòbil que avui deu haver vibrat més de cent vegades a còpia de notificacions de whatsapp. M’he adonat quan en sortir al carrer,  les llambordes eren molles i l’aire, amb el concurs de l’absència de trànsit, era net i fresc. Després he contemplat les teulades humides del barri, amb una atmosfera estranya de dimenge d’agost a l’hivern. Avui no em trobava massa inspirat per a la poesia. Massa preocupacions i urgències, perquè, al cap i a la fi, ni tinc la despreocupació d’un noi de bona família de vint-i-un anys de principis de segle XX, ni la capacitat de desconnexió del món dels homes i les dones del Palafrugell de 1918.

Per circumstàncies de la vida, avui he entrat en directe amb el programa de la Mònica Terribas. Havia de parlar sobre el confinament d’estudiants i professors. Tenia el discurs preparat, repetit organitzadament amb un esforç per aparentar naturalitat. Ara bé, el malparit d’en Josep Pla (un reaccionari egoista i de “moral distreta”) m’ha vingut al cap. He explicat a la periodista, i a l’audència, que aquests dies poden ser magnífics per educar-se: llegir llibres i escriure un dietari. Sens dubte, això és millor que qualsevol deure o connexió telemàtica. L’educació, al cap i la fi, tant avui com a la Grècia Antiga, tant aquí com a la Xina Popular, és un acte de solitud. Ni que estigui envoltat d’una perillosa munió de persones amb més o menys virus, és sempre introspecció. És la relació personal amb el coneixement, com la religió no deixa de ser una comunicació directa amb la transcendència.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.