Feixisme viral

Aquests dies estic llegint Feixisme persistent. Radiografia de la Itàlia de Matteo Salvini, de la periodista i corresponsal Alba Sidera. Tot i que aviat espero publicar una ressenya de caràcter més tècnic, he de dir que és un llibre d’aquests que impressiona. No pas per les indubtables qualitats tècniques, sinó per la capacitat de l’autora de saber llegir amb clarividència una realitat amenaçadora.

Més enllà de descriure amb precisió els mecanismes pels quals, en un país sofisticat com Itàlia assistim a la banalització i blanquejament del feixisme, m’ha impressionat la manera en què la periodista -ben segur assessorada per Ferran Casas i Jordi Borràs- ha estat capaç d’anar al fons de l’assumpte. El feixisme no és únicament un corrent polític, sinó una actitud vital. El feixisme nia en l’interior del costat fosc de l’ànima humana, es troba latent en tots i cadascun de nosaltres, és el dimoni que tothom posseeix amagat en el nostre esperit -o per als més agnòstics, en les parts més reservades del nostre cervell reptilià-. En circumstàncies normals es queda quiet, atrapat i immobilitzat pels anticossos de la nostra humanitat, de la raó, del sentit comú o del pragmatisme. Només pot créixer i estendre quan troba l’oxígen que el permet respirar i l’aliment que l’engreixa.

En bona mesura, les situacions històriques extraordinàries seria l’oxigen. I els errors de les esquerres, serien l’aliment que el fa estendre’s, com una plaga de llagostes, en la subjectivitat de l’individu, primer, i privats dels nostres tallafocs morals, en l’inconscient col·lectiu. Al cap i a la fi, el feixisme és revolucionari en tant que té una capacitat d’infectació ràpida, silenciosa i letal a partir de la transformació radical del marc mental.

Certament, l’absurda manera en què la crisi – estafa de 2008 s’ha gestionat i resolt ha devastat el cos social. Avesats a una visió hegeliana de la història (la meva generació, a vint anys, creia a ulls clucs en el concepte de progrés), la constatació d’una brutal i bruta involució econòmica, en què milions de persones al nostre voltant han quedat descalvalcades de tot nexe social (les famílies, el treball, la participació social, l’ensulsiada de la política o el sindicalisme, la destrucció dels valors que crèiem absoluts) i avui tenim una societat profundament desigual, ressentida, desorientada i desesperançada. Aquí els paral·lelismes amb el virus originari de l’Europa d’entreguerres són evidents. Tanmateix, els errors que està cometent l’esquerra en l’actualitat és el que permet créixer aquesta nova versió del virus feixista, amarada de supremacisme blanc, de racisme o d’un masclisme poc dissimulat, amb una peculiar barreja d’un neoliberalisme que, com ens recorden Laval i Dardot, han generat una nova subjectivitat. Tanmateix, l’actuació de les esquerres, especialment quan han tingut responsabilitats governamentals, no només no han revertit la situació d’injustícia profunda cisellada en la darrera dècada, sinó que han contribuït a empitjorar-la. Només cal veure, per exemple, que el govern de Renzi -com els socialistes espanyols- han incrementat l’edat de jubilació, o actuar obedientment al dictat de la política austeritària de Merkel, l’obsessió per pagar un deute fraudulent, la impotència a l’hora de revertir retallades, de fer pagar impostos a les grans fortunes, d’impedir la precarietat i explotació laboral, o entre altres coses, la seva impotència a domesticar l’especulació immobiliària. En resum, amb una esquerra que ha abdicat dels seus principis i valors, avui centra els seus esforços estèrils a discutir sobre el sexe dels àngels, o sobre si els lavabos han de tenir gènere, o sobre quin és un col·lectiu més oprimit que altres.

La retòrica (i sobretot la (in)acció de les esquerres ha allunyat la gent dels seus interessos, fa servir un llenguatge i uns mecanismes de pensament excessivament intel·lectualitzats, que l’han allunyada de la seva base social. Ha perdut la raó. I quan es desfan els tallafocs morals i racionals, s’estén el cervell col·lectiu reptilià.

Val la pena llegir Sidera, val la pena analitzar què passa a Itàlia, un país que, en allò excels, i en allò pervers, ha guiat Europa. No sé si serem capaços de lluitar contra el mal, contra la infecció del supremacisme feixista, si disposarem de la determinació i el coratge. Tanmateix, si sabem com funciona aquest esquema d’infectació, sí ens pot resultar més factible articular una mínima estratègia per fer-hi front.

I ara, una darrera reflexió. Cal recordar que va ser als carrers de Barcelona el primer lloc on es va aconseguir derrotar el feixisme al carrer. Cal explicar-ho, recordar-ho i tenir-ho en compte. Per això l’independentisme respecte un estat on el feixisme mai no ha estat derrotat (amb l’excepció de l’1 d’octubre).

Afegeix un comentari