Imaginaris col·lectius des de coordenades locals: el paper de la paraula escrita en la creació i evolució de la identitat

Nota: Aquesta és la meva intervenció a les II Jornades Barret Picat: Comprendre el Món ara i aquí, llegida al mes d’octubre passat en commemoració al 40 aniversari de la revista local de Linyola, a la qual hi col·laboro puntualment des de fa més de vint anys.

En plena era de la globalització, hem convertit la identitat en una qüestió central. Probablement això és degut a l’instint de resistència enfront la pressió per dissoldre aquells elements que no encaixen amb el mainstream que, com un tsunami, s’emporta tots aquells elements, llengües, i cultures que no encaixen amb determinats cànons i patrons. La globalització admet moltes definicions, algunes d’ingènuament optimistes; d’altres de depressivament catastròfiques. Ara bé, en una accepció profunda i crítica, es podria considerar un procés de modelatge mundial d’acord amb una lògica d’economia de mercat, sistemes polítics liberals de (teòrica) democràcia representativa, barrejat amb patrons socials i culturals de matriu anglosaxona.

Si ens centrem precisament en aquesta dimensió, la cultural, no resulta difícil concloure que els nostres imaginaris són elaborats amb els materials aportats per l’atmosfera respirada pels nostres predecessors. I si bé, poèticament es deia que Hollywood s’havia bastit amb la matèria primera dels somnis, la manera de construir-nos col·lectivament s’ha fet en base a tot aquell bagatge heretat que ens ha acostumat a contemplar el món en base a determinats paràmetres i prejudicis apresos i assimilats.

 

Maccarthisme d’avui

Això vol dir que, com a societat catalana contemporània, som fruit d’aquesta mirada fabricada en base a imaginaris produïts a escala industrial a còpia de valors sovint imperceptibles. I això implica un joc de distorsions en què, per exemple, l’individu és el centre de l’existència, alfa i omega de la identitat, mentre que la col·lectivitat apareix com a una massa amorfa, figurants sense diàleg, espai difuminat en el segon plànol de l’escena en un escenari creixentment minimalista. Probablement, això té a veure perquè, en el món occidental posterior a 1945, en base a aquell nou ordre tan prometedor, i que va resultar del tot decebedor “pel bé de l’Imperi”, d’acord amb el que es queixava l’historiador Josep Fontana, el maccarthisme va acabar triomfant en l’estètica i els usos culturals. Això vol dir que en el món cultural occidental es va impulsar certa glorificació de la identitat individual a còpia de desdibuixar les identitats col·lectives (especialment les de classe). En altres paraules, John Steinbeck i novel·les com El raïm de la ira ja no eren benvinguts. Per contra, es va tractar d’impulsar figures d’herois solitaris, que lluiten contra el corrent de la història, al més pur estil de la ultraliberal d’Ayn Rand, amb obres-pamflet com The Fountainhead, o, de manera més planera, les lectures seleccionades –i precuinades- del Reader’s Digest. Esclar, que l’alternativa no era pas millor. El conegut com a “realisme socialista”, la nèmesi de caràcter soviètic, entès com a Doctrina Jdànov (en base a les directrius estètiques estatals i autoritàries) es fonamentaven en el fet que la identitat col·lectiva esclafava la individual. És bo recordar l’escena en què el germà revolucionari i militar del protagonista de la novel·la de Boris Pasternak, el doctor i poeta Yuri Zhivago, desautoritza la seva creació poètica, com a fruit del sentimentalisme burgès, inservible per a una societat socialista.

Si aquest és el panorama internacional, on cert maccarthisme jeràrquic i individualista continua dominant bona part de l’estètica contemporània, imaginem què passa en el bandejat món de les nacions sense estat. A Catalunya, a certa opressió i invisibilització de classe, s’hi afegeix l’opressió i invisibilització nacional. Patim un estat que esmerça totes les seves estructures i recursos per fer desaparèixer la nació catalana. L’explícita voluntat consisteix a diluir-la en una mena de folklore que l’empenyi vers la reserva índia i fossilitzi el català vers una dimensió de patuès. Fins al moment, certs graus d’incompetència correspostos amb una clara actitud col·lectiva resilient ha impedit l’èxit d’aquesta estratègia. Hi concorren altres elements poderosos, com ara que la capital d’aquesta nació sense estat és una de les grans i creatives ciutats europees, d’una gran tradició contestatària, en què la sofisticació es combina amb un ADN rebel i llibertari.

Sí, certament, s’han lliurat diverses batalles pel control del Cap i Casal. L’estat sempre ha tingut una por instintiva a la ciutat europea que, segons Engels, més quilòmetres de barricades havia aixecat. Les pròpies classes benestants de la capital també han experimentat ansietat a l’hora de gestionar una ciutat que els tirava bombes al Liceu, assaltava els seus palauets o suprimia la primera classe en les múltiples revoltes i revolucions que han tingut lloc. Els intimidava la fascinació que podien sentir els seus fills per la seva dimensió popular i política. Potser per això, ja a principis de segle passat, es va prova de crear un maccarthisme “nostrat”: allò que se’n diu “Noucentisme”, i que no és altra cosa que un moviment urbà essencialment reaccionari, que, a partir d’un extens aparell teòric i corpus ideològic, volia imposar, de dalt a baix, un model de Catalunya urbana, clàssic i classista, ordenat i exclusiu, catalanista i nacionalment claudicant, que tractés de posar distància amb certa angoixa que inspirava la desordenada geografia dels grups socials revolucionaris o d’un món rural que, com el paisatge amenaçador de la novel·lística modernista o les narracions de Caterina Albert, qüestionés l’ordre burgès idealitzat en la metafòrica “ciutat d’ivori feta de marbre i or / tes cúpules s’irisen en la blavor que mor” en la mena de manifest poètic que redactà Jaume Bofill i Mates.

El món idealitzat, burgès, benestant, planificador dels noucentistes, en realitat no representava altra cosa que l’intent desesperat de mantenir una hegemonia de classe i grup social: de la burgesia vers els treballadors, i de la ciutat respecte la ruralia. Potser és per això que es va avenir tan fàcilment amb el franquisme, amb un esperit jeràrquic similar, encara que, per contra, sense cap sofisticació cultural. Ara bé, bona part d’aquests grups benestants col·laboracionistes i castellanitzats sí que van poder establir certes connexions que van portar a idealitzar la gran ciutat, a establir una cultura barcelonina en castellà (aprofitant que aquesta era la capital de l’edició del llibre en aquesta llengua), i que va posar les bases del “cosmopolitisme” urbà, “en espanyol”, capaç d’atreure personatges de moral distreta com Mario Vargas Llosa o la creació d’una certa bombolla bo-bo(bohèmia-burgesa, d’acord amb els paràmetres francesos) a còpia d’una certa gauche divine que, concentrada a l’Upper barceloní confonia l’esmentat cosmopolitisme amb un intent de modernització de la cultura espanyola en un espai més amable i obert que l’arnada, militarista i clerical capital del Reyno. Aquesta certa hegemonia de la cultura urbana, presumptament oberta, de classes altes, i que si bé podia tenir certa relació amb la cultura resistencialista, bandejada, de l’exili interior, i catalana (amb exponents com ara un Salvador Espriu), a la pràctica no acceptava una altra relació que la subjugació disglòssica entre l’única llengua oficial i certa fascinació per un idioma català associat a la dissidència antifranquista.

En aquesta mena de joc de distorsions i malentesos hi ha la base de la batalla desfermada a la dècada de 1980 entre els “cosmopolites, en castellà” i el pujolisme teòricament rural, local i en català, que va deixar “perles” de l’estil “Barcelona es el Titanic” de Félix de Azúa[1], en què la cultura catalana “en català” era degradada a la condició de provinciana, en detriment de la suposada amplada de mires del ressorgiment cultural hispànic. Al voltant d’això, l’enyorat Joan Oliver, “Pere Quart” va escriure una inoblidable versió de Tombstone Blues de Bob Dylan i que el poeta de Sabadell va transformar en el Romanço de fill de vídua, amb versos tan significatius com “sóc catalanista i en cercles privats / quan no hi ha visita parlo sempre en català”. En altres paraules, bona part del ressentiment de la intel·lectualitat espanyola resident a Barcelona i Madrid, té a veure amb això: que en cercles públics, i amb visites, i en tesis doctorals, i en àmbits d’alta cultura, i en traduccions dels clàssics contemporanis, hi ha qui no ens resignem a parlar, escriure i pensar en català. I si, a sobre, ho fem com a un acte deliberat d’elecció personal, independentment de les llengües maternes, ja ens acostem a l’heretgia!

 

El mite de Tractòria

Vet aquí els orígens del mite contemporani de Tractòria. Bona part de les colònies i estiuejants de l’Upper, dels assidus de Bocaccio, en passar vacances i caps de setmana a la Costa Brava, Costa Daurada, els Pirineus, o qualsevol altre espai aliè a la seva quotidianitat benestant i “cosmopolita” contemplaven el territori amb una mirada no massa diferent a la que dedicaven al servei o als “pagerols” que esdevenien figurants de l’escenari rural. És per això aquest “xoc” que devien experimentar els Vargas Llosa, els Félix de Azúa o altres per l’estil que se sorprenien amb la facilitat amb què el català s’adheria a les institucions amb una clara voluntat, expressada per l’historiador Ferran Soldevila, de fer de Catalunya un país normal”, europeu, com qualsevol altre, amb una presència normalitzada de la seva llengua i referents culturals. Davant la incomprensió del fet que la catalana era una “cultura normal, europea, com qualsevol altra”, era fàcil atribuir a una persona, no necessàriament simpàtica –malgrat que indubtablement fascinant- com el president Jordi Pujol, aquest fenomen que molts consideraven com a “antinatural”. La presència pública, en espais institucionals, mitjans de comunicació i entre gent de tota condició social i cultural va ser, per a molts, contemplada amb una barreja de sorpresa i horror, com a una mena d’OPA hostil al “cosmopolitisme” espanyol, que va tenir sovint com a plataforma un ajuntament socialista que propiciava una modernitat fonamentada en el maquillatge i resurrecció d’una espanyolitat arnada.

Si bé aquesta mirada de menyspreu va tenir la direcció des del cim de la piràmide social, la base també hi va tenir el seu paper. De la mateixa manera que la Gauche Divine també va adoptar intel·lectuals brillants d’estrats populars –pot ser el cas dels germans Moix, Manolo Vázquez Montalbán, Juan Marsé i altres, les polítiques deldesarrollismo també van institucionalitzar la pràctica d’associar cultures i ideologia. Si bé la incorporació de bona part de l’esquerra i el proletariat va ser per l’escala de servei, i que sovint els convidats de baixa condició social a les festes de Bocaccio ho feien sota la condició de l’exotisme i la curiositat antropològica, va acabar arrelant el mite del “Charnego”, el jove de condició humil que tracta d’assaltar els cels de l’Upper que, en una mena de ritus iniciàtic, ha de menysprear la cultura de la burgesia catalana. Pocs personatges han acabat esdevenint tan paradigmàtics i irònics com el Pijoaparte de Últimas tardes con Teresa, de Juan Marsé.

Més enllà dels referents literaris, el cert és que es va produir una estranya aliança d’aquelles que van proliferar durant la Transició entre les elits polítiques i culturals “cosmopolites” de la banda alta de la Diagonal, amb part d’aquells elements de l’oposició d’esquerres vagament vinculades als moviments populars que van fornir certa esquerra d’obediència marxista, especialment del PSUC. En aquest estrany allitament conjuntural, el bon sindicalista, activista, militant d’esquerres havia d’associar automàticament catalanisme amb burgesia rància, amb una ruralia arnada de matriu carlina, havia de menystenir en bona mesura la catalanitat a partir de la inoculació potent de prejudici. El maragallisme, el coscubielisme, les esquerres jeràrquiques, submises i poc donades a la reflexió hi van caure de quatre potes tot encetant els dos grans mites de l’anticatalanisme del segle XXI: Tabàrnia i Tractòria. Tabàrnia entesa com aquell territori lliure de catalanisme i en què es podia viure certa caricatura d’espanyolitat estil Gran Hermano, la genuïna Catalunya popular i proletària idealitzada en les cròniques de Guillem Martínez o Javier Pérez Andújar –amb uns mitjans que maquillen el seu costumisme nostàlgic i ens el venen com a alta cultura- ;  i Tractòria en tant que aquell territori conservador, burgès i reaccionari que es resistia a l’assimilació d’un progrés que havia de desembocar naturalment en la desaparició d’una cultura nacional i la seva folklorització. El resultat, un estrany essencialisme que ha generat episodis susceptibles de vergonya aliena com l’estrany Festival de Cultura “Txarnega”[2] auspiciat per un ajuntament de Barcelona obsessionat a semblar “progre” i dirigit per una “Brigitte Vasallo” que tracta d’importar l’”indigenisme cultural, liderat per Houria Bouteldja, i que tanta polèmica genera a França[3] en una mena de dèria que podríem considerar com a onanisme de la identitat, o, en termes anglòfons, l’enaltiment queer.

 

La Catalunya desmenjada

El pitjor de tot plegat fou que el pujolisme, fou això, un mite, i una etiqueta fàcil, i que bona part del catalanisme pactista, sovint de matriu convergent, va esdevenir, a la pràctica, el millor aliat d’aquest procés de folklorització. Al cap i a la fi, bona part de la cultura institucional elaborada des de les recuperades i reinventades institucions públiques no deixaven d’ésser guiades per cert esperit “neonoucentista”, amb uns valors encara massa propers a les formulacions teòriques d’Eugeni D’Ors o certes dosis de conformisme social i aversió a l’heterodòxia. L’autonomisme de les primeres dècades de la Transició, si bé van representar un esforç per promoure certa cultura en català, els patrons i cànons no s’allunyaven gaire de la cultura de la Transició i de no molestar massa el Règim del 78. Més enllà de certa “normalització” del català a partir de polítiques d’immersió (amb resultats desiguals) i de mitjans públics, l’obsessió, era “no molestar”. D’aquí en va sortir una literatura, d’acord amb l’adjectiu de Damià Bardera, desmenjada en el sentit que

 

S’hi detecta una homogeneïtat massa sospitosa. Això és, avui dia la literatura generacional, per ser considerada generacional de debò, ha de complir uns certs requisits com ara: desmenjament, discurs cool i guai, urbanitat prefabricada (amb les degudes variacions dialectals), inofensivitat moral i biografisme encobert”[4]

 

I de fet, trobem una literatura innòcua, d’una cultura innòcua, massa pendent per no escandalitzar, “inofensiva”, tal com qualifica l’autor esmentat, a partir de cert maccarthisme incorporat que empeny a molta literatura comercial a emular l’esperit del Reader’s Digest. Per contra, tota cultura nacional ha de ser sempre en relleu, en tres dimensions, plena d’arestes, diversitat i complexitat, que empenyi els lectors i consumidors fora dels seus espais de confort. I en aquests sentit, trobem pocs elements tan definitoris com els pobles, per la tan menystinguda ruralia. La ruralia menystinguda tant pels noucentistes com per la “Gauche divine” i el progressisme esterilitzador de la Transició. No és casualitat que les obres i autors més interessants de la literatura catalana contemporània la trobem al marge i fora dels espais urbans, en una “Tractòria” que, contra els tòpics i prejudicis, són veritables regions espirituals del conflicte vital. Poques autores m’han impactat tant com Najat El-Hachmi, que centra els escenaris de les seves novel·les als pobles i petites ciutats d’Osona, amb incursions al Riff; o la literatura incòmoda de Francesc Serés, centrada en el coneixement profund de l’entorn proper Saidí, a la Franja, a partir de l’exploració de la frontera; o les reflexions sobre l’extinció del món rural, proper als boscos de la Selva i Gironès de Miquel Pairolí; o les geografies fantàstiques i inquietants d’una mena de Viladamat alternatiu dibuixat per l’empordanès Damià Bardera.  I no parlem del Pallars inoblidable de la novel·lística de Maria Barbal, o de Les veus del Panamo,  de Jaume Cabré, o els Pirineus com a espai transcendent en l’obra de Pep Coll.

Al cap i a la fi, tota literatura ha de defugir els estereotips, els llocs comuns, i, per contra, aspirar al relleu, a cartografiar l’ànima humana en 3D, a l’exploració de les arestes i les complexitats de l’experiència. I sovint, per això, no hi ha espais tan privilegiats com els microcosmos que representen un espai concret, una comarca, un poble, un barri, un indret real, no necessàriament vinculat a Manhattan, ni els entorns de la Plaça Francesc Macià amb la banda alta de la Diagonal.

 

I tanmateix, Yoknapatawpha, existeix

Encetàvem aquesta reflexió sobre l’impacte a les nostres vides d’aquest darrer episodi de globalització. Com exposàvem al principi, aquest és un fenomen universal amb impactes locals. I en tota aquesta història, també és cert que universalment el rerepaís sigui víctima de l’estereotip i els tòpics. La literatura de consum, i molt especialment els productes audiovisuals que consumim habitualment, centrats a les grans ciutats nord-americanes, a còpia de problemes existencials o cert enaltiment de la llei i l’ordre, en són un clar exponent. I tanmateix, la literatura nord-americana és extraordinàriament rica i fascinant. I tanmateix, el millor no s’esdevé a Los Angeles, San Francisco o Nova York, car no s’entendria el país sense espais tan concrets com mítics, escenaris que esdevenen falles tectòniques o volcans per on es desborden les foscors de l’ànima humana. Potser una de les geografies més emblemàtiques és l’imaginari comtat de Yoknapatawpha –sembla que inspirat en el real comtat de Lafayette, Mississipi-, on pràcticament s’esdevenen la majoria de tòrrides històries de William Faulkner. El mateix podríem afirmar del realisme màgic del Macondo de Gabriel García Márquez o la Comala de Juan Rulfo.

Amb això cal afirmar sense recances que no existeix la cultura o la literatura rural, com no existeix la cultura o la literatura local. Existeix una cultura universal, que pot ser escrita o parlada en una llengua i expressar determinades particularitats que poden escapar-se al lector o consumidor urbà, massa avesat als plats editorials o audiovisuals precuinats o els productes industrials. Existeix una cultura universal amb diferents accents exposada en unes coordenades espai/temps concretes. La literatura, o la paraula escrita des d’un entorn rural, en un moment històric en què la globalització ha tendit a igualar les oportunitats de formació i compartició de referents, és un exercici d’universalitat que, per tant, ens parla d’allò que és essencial en tota obra artística: les identitats, que són sempre individuals i col·lectives. S’imposa, doncs, acabar amb el maccarthisme i amb la doctrina Jdànov vigents. Ni l’individu despolititzat, ni les col·lectivitats desdibuixades són el centre de l’univers. La literatura ens obliga a un arriscat exercici en què la identitat és indestriable de l’entorn. De la mateixa manera que el comtat de Yoknapatawpha és un personatge amb gran entitat més en les tòrrides narracions de Faulkner, la muntanya, l’entorn despietat de la ruralia, actua en els personatges torturats de Solitud, de Caterina Albert.

Cal defugir el parany intel·lectual de Tractòria, és a dir, del perill del supremacisme interioritzat en els mandarinats culturals del nostre país. Al llarg de diverses dècades m’hi he dedicat professionalment a l’ensenyament, i una de les coses més rellevants que he après en aquests anys consisteix a descobrir és que, si bé cada individu és intrínsecament diferent, es coexisteix amb un grau d’igualtat pel que fa a les respectives condicions humanes sorprenent. Les diferències entre persones, cada vegada més àmplies, gairebé mai tenen a veure amb el talent o la condició moral, sempre contradictòria, sinó en la seguretat identitària. La condició social, l’estatus de classe, que sí tendeix a col·locar a cadascú en plànols desiguals té a veure, sobretot, amb la seguretat i la confiança en les pròpies possibilitats, en les fronteres invisibles que separen els de dalt, i els de baix. Que les societats són organitzades per ordenar-se jeràrquicament entre qui remena cireres i parla, i entre qui no té cap poder, i calla o és silenciat. Amb les cultures, i a dins les cultures, passa quelcom de semblant. La disglòssia, no només lingüística i cultural, sinó també social, ha fabricat un món injustament desigual. I sovint contribuïm a la injustícia a partir del corrosiu exercici de la resignació, o de l’abdicació a exercir la nostra capacitat de pensament crític.

En les cultures i literatures passa quelcom semblant. El que diferencia, també a dins la pròpia literatura catalana, d’una història insípida amb conflictes falsament existencials que succeeix a gent de classe mitjana resident a l’Eixample i un jornaler precari d’algun poble del Pla d’Urgell, no és tant la qualitat narrativa com la pròpia percepció sobre la rellevància d’una història. El que s’escriu a Linyola és tan vàlid i universal com el que s’escriu a Manhattan. Les diferències, en tot cas, tenen a veure amb aspectes secundaris com ara els aspectes comercials de mercat i un cert esperit competitiu que ha fet del món globalitzat un espai inhòspit.

 

 

 

 

 

[1] El País  (14-V1982)

[2] Brigitte Vasallo, “Per què fem un festival de cultura Txarnega?”, Crític, (2-IV-2019)

[3] Xavier Diez, Una historia crítica de les esquerres. El Jonc, Lleida, 2019, pp. 204-206.

[4] Damià Bardera, “Literatura generacional? No, gràcies”, Núvol (21-I-2013)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.