Decepció Fukuyama

Aquesta setmana, en Vicent Partal va entrevistar Francis Fukuyama, considerat un dels pensadors més influents del segle passat. Com he llegit en altres entrevistes seves, el mediàtic politòleg nord-americà tracta de fintar les preguntes incòmodes rere un mur invisible de correcció política. Com a estrella del circuit de les conferències i els cursos en universitats d’elit i cercles privats és perfectament conscient que una relliscada pot condicionar les invitacions, els ingressos i les facilitats per visibilitzar un pensament que, després d’haver-lo resseguit al llarg dels anys, podríem considerar com a sobrevalorat.

Al llarg d’alguns anys, quan impartia continguts d’història contemporània recent per a alumnes de Relacions Internacionals, un dels textos que sempre feia llegir era el seu conegut article “La fi de la història.” L’escrit, a la revista The National Interest, publicat el 1989 vaticinava la dissolució del comunisme, i per tant, la fi del món bipolar de la Guerra Freda, que la gent de la meva generació pensàvem que seria permanent. En el mateix assaig, ampliat posteriorment, al cap de tres anys en forma de llibre, criticava la idea acceptada en el polititzat occident dels anys vuitanta, que el món es dividia ideològicament, i en una lectura heterodoxa de Hegel, i tot reproduint el pensament d’un filòsof francès, Alexandre Kojève, capgirava el sentit de dialèctica tot considerant que, contràriament al pensament dogmàtic de Marx, el sistema caracteritzat per economia de mercat i democràcia liberal era la culminació de la història, el veritable model superior de civilització.

És evident que l’article, per cert escrit amb una pirotècnia erudita, una retòrica feixuga i una densitat teòrica que el feia poc intel·ligible, no deixava de representar una provocació intel·lectual no massa allunyada de tants altres milers d’articles filosòficament especulatius i sense massa consistència de la dècada. Tanmateix, el passava als meus alumnes -i el comentàvem en profunditat a classe- per demostrar que, de vegades, algunes idees expressades en el moment oportú, acabaven adquirint una rellevància social tan important que contribuïen a dibuixar el marc mental col·lectiu que, al seu torn, empenyien la història en una direcció insospitada. En altres paraules, acabava representant una influència ideològica potent, sovint amb la sorpresa del propi protagonista.

I és evident que per al sector més neoliberal, que al llarg de la dècada de 1980 havia anat fent temptejos intel·lectuals i aplicacions pràctiques d’unes polítiques que fracassaven amb els seus propòsits, les paraules de Fukuyama van sonar a música celestial. I és així com aquest assaig feixuc d’empassar de poc més de quinze planes va ser adoptat com a una mena d’evangeli neoliberal, i al tímid professor universitari d’origen japonès, convertit en una mena de profeta. A partir d’aquí, amb una sobrevaloració òbvia -Fukuyama és interessant de llegir, encara que no tant per convertir-lo en una celebritat, succeeix que esdevé un intel·lectual orgànic. Defensa el sistema i el legitima ideològicament.

L’autor nord-americà no diu res excèntric. En el seu moment vaticina que els conflictes que mouen la història (és un hegelià incorregible) no tindran tant a veure amb les disputes ideològiques sinó amb els clàssics enfrontaments derivats de la geopolítica (per exemple, les lluites per la independència, com ja s’entreveu que esdevindrà el 1989 amb la descomposició de l’imperi soviètic i l’artificial federació iugoslava). Res que no surti de la conflictologia clàssica, com acabarà de rematar un altre pensador amb sort, un ja veterà Samuel P. Huntington que teoritzarà sobre el xoc de civilitzacions poc després (i a qui els atemptats de l’11 de setembre de 2001 li concediran un èxit de vendes).

Tanmateix, en l’entrevista, Fukuyama no es mulla. Sap que, qui paga mana. I que determinades afirmacions li poden portar conseqüències negatives. Llegint els seus textos és fàcil que pensi clarament que Espanya en particular, i la Unió Europea en general, poden implosionar per l’antagonisme entre una força centrípeta (els estats tracten de xuclar, a la manera d’un forat negre, l’energia i potencialitats del territori que controlen en un moment en què les economies occidentals només fabriquen el fum de l’especulació financera) i una de centrífuga (les societats entren en una espiral de reivindicació de sobirania i voluntat de reconeixement per fer front a la lògica destructiva de la globalització neoliberal). Com a bon hegelià dialèctic, Fukuyama deu ser ben conscient que estats com Espanya, que s’aferren a un passat reinventat, i que recorre a la violència amb un punt de desesperació, semblen condemnats a esvair-se en la nit del temps. Fukuyama calla, perquè sap que la diplomàcia espanyola, si bé decadent, manté tentacles molt llargs que poden destorbar la seva vida de pensador que viu de les rendes passades. Tanmateix, si llegim les seves idees i resseguim la seva estructura teòrica, no és difícil arribar a la conclusió que Espanya té els dies comptats, i que la cosa no té a veure amb el nacionalisme (al cap i a la fi, com el comunisme, aquest té un clar component ideològic), sinó per la manca de viabilitat d’un estat que viu de les restes del seu imperi, i que no sembla capaç, ni de ser una economia de mercat (sinó més aviat extractiva), ni, encara menys, una democràcial liberal (sinó una dictadura encoberta que recicla els materials del franquisme, en especial els residus policials i judicials).

Fukuyama és paradigma d’un pensador sobrevalorat. I a més, sense valentia. I si hi ha una qualitat fonamental en el món de les idees, és el coratge.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.