Parole, parole

Els incondicionals de la música lleugera italiana dels anys setanta, és possible que recordin una cançó popularitzada per Mina i Alberto Lupo. Parole, parole fou un tema enregistrat el 1972 consistent en un diàleg al més pur estil Pimpinela en què una veu masculina parlava d’amor, de roses i violins, mentre que la noia, enganyada sistemàticament pel seu amant, retreia amargament les seves mentides, infidelitats, inconsistències i contrast entre les poètiques paraules i la miserable realitat.

És difícil, en sentir aquesta música, no pensar en la relació entre el Departament d’Educació i la comunitat educativa. Com irònicament cantava Mina, potser hauríem d’exigir als titulars de la conselleria que s’emportin les roses i els violins a l’”altra,” habitualment l’escola concertada. Les “paraules d’amor” que s’emet des de l’edifici de Via Augusta i pronunciades pels titulars són això; paraules buides, que es contradiuen amb uns fets ben galdosos.

Poc abans de Nadal hem assistit al trist espectacle, a Girona, de l’intent de tancar l’escola Balandrau i línies de l’escola Marta Mata i Montfalgars. Resulta coincident amb el que han intentat fer a Lleida a l’Escola Cervantes. Intents similars s’han repetit en cursos anteriors a Sant Feliu,  Olot o altres indrets. En gairebé tots els casos es tractava d’escoles que funcionaven extraordinàriament bé amb uns projectes educatius que eren models de referència i un bon exemple de gestió de la diversitat. Allà on s’han mobilitzat les comunitats educatives respectives, i aquells actors de la societat civil, s’ha fet rectificar decisions que no seguien cap criteri raonable aparent, encara que tothom pensa que probablement això implicarà la lògica perversa de traslladar tancaments a aquelles escoles que no puguin presentar tanta capacitat de resistència.

La pregunta clau és “per què?”. La versió oficial, com estem massa acostumats, falsejada, es relacionaria amb l’aparent davallada demogràfica, especialment en els cursos més baixos. Ara bé, en aquesta partida de pòquer on l’administració juga amb les cartes marcades, la majoria de les iniciatives estan correlacionades amb previsions de població que minimitzen el fenomen de la immigració, la circulació de moltes famílies pel territori, el fet que el padró continu conté moltes inexactituds (especialment en aquells municipis més castigats per la precarietat i la pobresa) i que en les prematriculacions d’abril sol haver un decalatge de fins a un 30% d’alumnes que poden matricular-se fora de termini. Tancar centres o línies és la millor manera d’evitar que s’omplin grups i mantenir, d’aquesta manera, ràtios excepcionals (i habituals) de 27, 28 i fins a 29 alumnes a infantil i primària. Això contrasta, com la cançó de Mina, pel tracte privilegiat a l”altra”, una escola concertada que no tanca grups fins ben entrat el curs per evitar una revisió de concerts que, en molts casos, en cas de no arribar a un nombre mínim d’alumes, se li hauria de retirar.

Precisament, un dels fenòmens dels darrers anys, pel que fa a l’evolució del sistema educatiu és que es registra un major percentatge d’alumnat a la pública en detriment d’una concertada que té menys capacitat d’atracció vers les famílies, any rere any. Per cert, que aquesta disminució de famílies interessades en aquest àmbit contrasta amb un increment de recursos públics, perquè en l’època de les retallades, com va demostrar la FAPAC en un estudi acurat d’execució pressupostària, mentre la inversió en la pública davallava amb xifres de dos dígits, a la privada continuava pujant. A nivell local, sovint aquesta xarxa, la major part de la qual vinculada a l’església, manté una gran capacitat de control i influència en les esferes de poder, de manera que es podria entendre el tancament de centres públics com a un baló d’oxigen, un favor envers uns negocis privats, que compten amb capacitat de pressió amb l’administració.

En les circumstàncies actuals, a més, de creixement econòmic amb un relatiu disminució demogràfica, tenim una gran oportunitat de millorar l’educació del nostre país. Si es mantinguessin totes les línies obertes de tots els municipis, no seria difícil arribar a l’acord pel qual es divideix el nombre d’infants de P-3 pel nombre de grups, i establir una ràtio màxima en base a aquest coeficient. Per exemple, si el municipi X té 100 nens de P-3 i 5 grups, si es mantenen totes les línies en comptes de tancar-ne un (per tal de fer 4 grups de 25), podríem tenir aules de 20 alumnes, i que els nens arribats durant el curs s’anessin incorporant alternativament a cadascun dels centres. La reducció de ràtios és una mesura de qualitat contrastada en estudis estadístics de tots els països i en totes les situacions que indiquen beneficis tangibles pel que fa a resultats educatius, molt especialment entre els dels sectors socials més vulnerables. Les ràtios baixes, combinades, a més, amb restriccions pel que fa a la llibertat de tria d’escola per part de les famílies, són precisament les principals armes contra la segregació educativa i les desigualtats.

És per això que l’addicció de l’actual Departament a tancar grups (especialment els de les comunitats educatives menys combatives) ens posa en una nova hipòtesi: malgrat les “parole, parole”, en realitat no els interessa la qualitat educativa, ni les desigualtats, ni la segregació. En un món marcat per la hipocresia, organitzar un sistema educatiu per disminuir la segregació i les desigualtats incomoda a tots aquells que en són beneficiaris, i que per tant, tenen major capacitat de dictar les mesures polítiques concretes al conseller de torn. Al cap i a la fi, aquesta mena de Pacte contra la Segregació de mesures cosmètiques, impulsat pel Síndic, assumit pel Departament i no signat per nosaltres (perquè ja hem vist que no hi havia cap mesura tangible per revertir aquest procés de desigualtats) són “parole, parole”. Les desigualtats només es combaten amb menys ràtios, i amb més barreja social, per tant, amb més escoles, més línies, més docents, més recursos i cap tancament. La resta són, malgrat les roses i els violins “parole, parole.”

Nota: Article publicat al Suplement l’Aula del Diari de Girona

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.