Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

25 de desembre de 2019
0 comentaris

Conte de Nadal: La nevada

Nota: Comparteixo aquest conte publicat a la revista La LLuna en un Cove

El quatre per quatre avança a poc a poc i traça amb cura els revolts. Els flocs, lleugers, es desfan contra el parabrisa mentre, a volum de confidència, ressona el soul fúnebre d’Amy Winehouse. We only said goodbye with words / I died a hundred times / you go back to her / and I go back to Black. La neu lentament es diposita als marges mentre les coníferes es van enfarinant en una hora de llum tènue i decreixent. Per sort, el Monseny no és gaire extens i la tracció a les quatre rodes adobades per la calidesa d’un climatitzador eficaç permet conferir certa sensació de seguretat, de barrera psicològica contra l’hivern. No crec que trigui més enllà d’un quart d’hora, poc abans que es fonguin els darrers brins del capvespre. Aparcaré el cotxe, no sense la dificultat de barallar-me amb un pany rovellat, obriré la porta, deixaré quatre coses, em posaré l’abric, la bufanda, els guants, les botes, i davallaré uns quants metres fins al casino, on buscaré alguna cara amiga. Potser a aquella hora hi haurà en Joan, perquè hi ha partit i així té l’excusa per abandonar la solitud del seu àtic i sociabilitzar a contracor, més o menys com jo.

Penso en el matí, mentre contemplava la vella fotografia que el mateix Joan, que sempre aturava la seva bicicleta per qualsevol motiu, va prendre fa més de trenta anys enrere, quan tot just transitàvem entre les pors de la infantesa i les incerteses del món adult. Devia ser una Setmana Santa de principis, potser mitjans dels vuitanta, quan encara teníem un món per descobrir, i sentíem aquella excitant capacitat de descobrir Amèrica a cada instant. Érem cinc amics que ens preníem qualsevol sortida com a una exploració, que en aquella època en què encara no parlàvem de canvi climàtic, ens podíem imaginar travessar Alaska en una moto de neu i buscar or entre el cabal de la Tordera. La realitat, més prosaica, és que fou aquell març quan vam fer la nostra gran i darrera epopeia: travessar la major part del Montseny i fer gairebé cent quilòmetres en aquelles feixugues bicicletes sense canvis de marxa. La nevada ens va sorprendre en el retorn, i just aleshores en Joan, a qui ja no li quedava oxigen va decidir immortalitzar-nos amb la seva Kodak Instamatik just en el moment en què fèiem la nostra darrera pujada del llegendari periple, tot just on hi havia la casa de l’Anna.

La casa de l’Anna era la primera del poble, potser no tan desmanegada com ara, tot i que dedueixo que amb el mateix pany rovellat amb el que m’hi hauré de barallar d’aquí pocs quilòmetres, era la meta, la recompensa desitjada després de dos dies de pedalar i un d’acampar en una obaga humida amb fressa nocturna d’esquellots. La casa de l’Anna era l’Ítaca promesa després d’aventures més imaginàries que reals, el nostre darrer acte compartit de les aventures viscudes en una infantesa més o menys plàcida d’estiuejants de classe mitjana, que passàvem les vacances escolars i força caps de setmana tot emulant la part lluminosa de la fosca biografia de Jack London.

Des de l’abisme dels anys, costa molt llegir aquella època de descobertes, quan encara érem com les llibretes amb prou feina encetades a l’inici de cada curs. Els dies d’estiu eren llargs i el temps ens semblava immòbil, entre les banyades a les gorges, les caminades descalços, el vent a la cara o les cigarretes clandestines. Aigua, terra, aire i foc, els quatre elements davant d’un riu d’Heràclit que canviava a cada moment, sense que fóssim capaços d’entendre aquesta estranya lògica del pas del temps o els misteris filosòfics de l’existència i les seves dimensions. Eren anys de confidències i projectes, de futurs més o menys imaginats. Era una època en què encara podíem parlar sense cansar-nos, o comunicar-nos sense necessitat de parlar, a còpia de gestos i complicitats. Vist en perspectiva, i imagino que els cinc protagonistes de la fotografia podríem sentir-nos en una situació equivalent, podríem incórrer en aquest desconcertant sentiment de falsa nostàlgia per un temps irrecuperable.

Bé, malgrat que sortíem quatre a la fotografia, en realitat érem sis. En Joan la va fer, i l’Anna, instants despre´s va veure’ns arribar des del pati. No recordo si ens va dir alguna cosa, més enllà d’un intercanvi de mirades. Era de la nostra edat. La coneixíem. L’havíem vist en alguna festa del poble, a la cua del forn, a prop de la font, traginant bosses de la botiga. No era massa sociable, i tampoc no sortia amb les colles mixtes que s’anaven forjant per aquella època. Era un element comú en aquelles sociabilitats separades entre els estiuejants i els autòctons, amb una barrera invisible cosida a còpia de prejudicis mutus. No era del nostre cercle. Tanmateix, havia de confessar, des de la meva timidesa, que la mirava a cada ocasió que podia, amb més fascinació que curiositat, en una època en què, malgrat l’hivern, sentíem despertar la primavera.

Van anar desfilant, en lenta processó, estius agradables i hiverns foscos. Els protagonistes de la vella fotografia ens vam anar difuminant en camins divergents. Ens vam anar deixant de veure amb lapses de temps cada vegada més amplis, i aviat els nostres camins es difuminaven entre la boira. Les notícies sobre tots i tothom es van anar espaiant, amb episodis biogràfics previsibles i contactes accidentals. Vam anar deixant de passar els estius al poble per altres destins més exòtics o romanent a una ciutat que també mutava tan de pressa com nosaltres. Com a la fotografia, un cop arribats a la primera casa del poble, després d’aquell trajecte junts, els nostres camins es van separar cercant el refugi de la pròpia privacitat. Jo també vaig deixar d’anar pel poble. Els pares van deixar de llogar aquella casa els estius per buscar el mar. L’únic que s’hi va mantenir fidel va ser en Joan, que després de la separació, es va instal·lar a viure-hi.

Hi havia l’Anna, esclar, que no sortia en aquella vella fotografia i amb qui sovint establia breus contactes visuals. Hi havia la seva mirada profunda i enigmàtica. Hi havia el breu episodi posterior, potser quan teníem disset anys, del ball a la plaça, en què amb el valor de tres cerveses vaig suggerir d’enllaçar-nos al compàs d’una polca tocada amb poca traça amb una d’aquelles orquestres desmenjades de les festes de poble. Hi havia el meu reflex als seus ulls negres i grans, amb el rostre inexpressiu d’heroïna romàntica i una esquena tèbia i blanca, per on penetrava l’aire fresc de la nit. Érem dos solitaris giravoltant al voltant d’una història que no va poder ser, tret esclar, que un univers paral·lel de decisions diferents hagués generat un destí inconegut per aquest en què el quatre per quatre avança a poc a poc per la carretera entre la nevada.

L’Anna, l’heroïna romàntica, la solitària més present en el món dels somnis que el de la realitat. Així com aquests darrers mesos, quan tanco els ulls em ve a la memòria aquella llegendària travessa ciclista sota la neu, també apareixia ella. Hi parlàvem, ens comunicàvem sense paraules, establíem complicitats a còpia de silencis, ens adormíem davant del foc, ens somrèiem, fèiem la vida junts que no va poder ser en aquest univers triat, i no pas aquest univers d’ombres on ens endinsem.

Alguns anys després, quan cadascú feia la seva vida i jo explicava als meus estudiants com el riu d’Heràclit mai era el mateix, vaig detectar a la finestra com breus flocs davallaven lentament, com milers de paracaigudistes disposats a esperar per dipositar-se a terra. “Tothom al pati”, vaig ordenar amb veu ferma, tot recordant que les poques vegades que neva a la ciutat, mereixen ésser recordades com les aigües oblidades del riu del filòsof d’Efes. Entre la joia general de poder trencar amb la rutina, mentre els nois i noies de disset anys provaven de llençar-se boles de neu, mirava al cel mentre la neu em mullava el rostre. En acabar les classes, i entre l’evacuació general de l’institut un garbuix de gent, i una ambulància, després d’haver-la oblidat com un somni que s’esvaeix, la vaig retrobar. Jeia damunt la plaça amb una xeringa penjada de l’avantbraç. No vaig reconèixer el seu cos, que devia arrossegar com una ombra insuportable els darrers anys, sinó els ulls negres i profunds on un cop m’hi vaig veure reflectit. La tebior de les seves mans al coll havia esdevingut glacial, mentre els flocs anaven agafant als seus cabells. El seu cos se’l van emportar, el seu record va revifar en mi com la llavor d’una mala herba persistent, que anava apareixent malgrat els meus intents per tenir sota control el meu jardí. El seu darrer esguard em colpí, i en contemplava sovint entre el caos dels meus somnis, com una fidel companya en una vida que, si bé pretenia ser epicúria, ha acabat esdevenint estoica.

En Joan, amb qui vaig reprendre la relació els darrers anys, i que des dels seus silencis ho sap tot sobre els autòctons del poble, em va explicar que pocs dies després de la nostra polca va marxar de casa i se li va perdre la pista a la ciutat. Que ningú no sabia què li havia fet marxar, ni amb qui havia estat, ni què havia fet, ni perquè. Una baixa més d’aquell exèrcit que, malgrat caure del cavall, mai no va arribar a Damasc. Un fantasma més d’aquella epidèmia silenciosa que va devastar carrers i barris de la ciutat. Un fantasma que amb el pas dels anys anava ocupant cada vegada més espais del meu subconscient, a la recerca d’una cambra càlida, a la vora d’una llar de foc, en el retorn vers algun lloc indefinit.

En Joan va ser qui em va explicar que casa seva, abandonada feia anys, es posava en venda. Tinc la sensació que va ser l’Anna que em va impulsar a tornar al poble, de travessar la porta després que, amb escàs entusiasme, la noia de la immobiliària es barallés amb el pany i tractés de mostrar-me-la amb totes les esquerdes i humitats, de passejar-me per les cambres fosques, la sala desmanegada, els mobles oblidats, de descobrir una xemeneia on feia massa hiverns no cremava cap tió. No vaig haver de barallar-me gaire per acordar un preu no massa exagerat. L’Anna semblava contenta de poder tornar a casa.

Ja és fosc. La nevada cau amb més intensitat. He baixat del cotxe. M’he barallat amb el pany. He encès el foc. Com en aquella fotografia en blanc i negre que amb la Instamatik va quedar immortalitzada, després d’un llarg periple, tots dos hem tornat a Ítaca.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!