Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

30 d'octubre de 2019
1 comentari

Estats Units i jo

Per a la gent de la meva generació, els Estats Units semblaven un lloc fascinant. La televisió, el cinema, la música esdevenien una exhibició de “soft power” que impel·lia vers l’admiració. Fascinant, i llunyà. Durant la dècada de 1970, en plena infantesa, la distància entre la nostra quotidianitat i l’estil de vida que vèiem reflectit en les pantalles era evident. Des de la nostra banda, formàvem part d’un país encara gris, deprimit i aïllat. I pràcticament ningú no parlava anglès. En certa mesura, i sobretot si vivies a Nou Barris o a l’àrea metropolitana, un viatge a Mallorca o al “pueblo” era l’indret més exòtic al qual podíem tenir accés, Nova York, San Francisco, Arizona resultava inabastable, malgrat que el cinema i la televisió d’aquella època no sempre mostrava la cara més amable d’una societat que arrossegava grans problemes.

Les societats acomplexades tendeixen a la comparació desfavorable amb aquelles que li semblen més pròsperes. “Com m’agradaria allunyar-me nord enllà / on diuen que la gent és culta, rica, lliure, desvetllada i feliç”, ens explicava el poeta i notari Salvador Espriu, que descrivia un sentiment força comú i que ens permet comprendre la turmentada psicologia del migrant que exagera els defectes del seu espai i s’embena els ulls dels de l’indret on vol arribar.

Per sort o per desgràcia, les societats evolucionen, i les persones també. El simulacre de democràcia que s’havia anat bastint damunt la reestructuració del franquisme, ens havia permès sortir de l’aïllament. Malgrat les limitacions a les llibertats que avui ja ens semblen evidents, la democràcia es construeix en els cossos i les ments de la gent, i ens ho havíem creure, que era possible bastir una societat més lliure i pròspera. I així va ser. La dècada dels vuitanta, malgrat una crisi persistent, malgrat els límits invisibles, malgrat les pors i recances heretades, anaven obrint els nostres esperits, apreníem anglès, ens reinventàvem la identitat i a nosaltres mateixos. Estats Units ja no ens semblava tan fascinant. Fins i tot la deriva neoconservadora de l’era Reagan, les evidències d’un imperialisme mal dissimulat en una guerra freda que s’extingia sense que fóssim conscients, propiciava una mirada més crítica vers la superpotència. “OTAN no!, bases fuera!” va ser el crit de guerra de bona part de la meva generació que buscava causes on canalitzar inquietuds polítiques. Cert antiamericanisme s’instal·lava com a fórmula de participació i conscienciació . Les intervencions dels Estats Units a l’exterior, no ajudaven, i cert “minimilitarisme teatral” (expressió cisellada pel filòsof francès Emanuel Todd) i una mena de supèrbia neoliberal, tampoc.

Tanmateix, rere aquella espectacularitat de les manifestacions (que, litúrgicament, acabaven amb els vidres trencats del McDonald’s o el Burguer King de la Rambla) ens impedien veure que altres fenòmens de fons, més profunds, més tel·lúrics, ens apropaven en el complex i inextricable camí dels afectes. Ja fos per imperatiu laboral, ja fos per una curiositat incontrolable, anàvem aprenent anglès. Continuàvem consumint el soft power de la cultura americana. Ens passejàvem pel Manhattan de Woody Allen, ens apreníem les cançons de Bruce Springsteen, ens llegíem Paul Auster, Martin Amis o Stephen King, devoràvem els productes televisius americans. A poc a poc estàvem més al corrent del que passava a Park Avenue que a la Puerta del Sol…. Perquè, evidentment, la globalització ens anava arrossegant per un corrent, no sempre obvi, segons el qual, mentre reconstruíem i reinventàvem la catalanitat, la nostra dimensió espanyola s’anava esvaint. Primer de manera lenta, com la persistent erosió de la pluja a les roques. Després, a còpia de desencisos i experiències traumàtiques, com torrents sobtats que anaven modificant el paisatge cada vegada més de pressa. La construcció de la identitat, en ple segle XXI, ja es va fonamentant en préstecs culturals i lingüístics, i finalment acostaments i allunyaments emocionals, en què uns components reculen, i altres avancen. Perquè, desenganyem-nos, nosaltres somiàvem amb Nova York. Els nostres fills s’hi instal·len. I en aquest lapse, aquest component espanyol, en una identitat molt més estàtica i creixentment tancada, s’ha anat allunyant com els records d’infantesa.

Conec força gent que parlava castellà amb els pares, català amb els fills, i comencen a parlar anglès amb els néts. I això és un dels elements que ha posat neguitós el nacionalisme espanyol ferit en el seu orgull. És difícil que els afectes puguin néixer de la imposició, i malgrat que la llengua materna de qui això escriu sigui el castellà, difícilment es pot simpatitzar amb aquells que continuen voler imposant-la. Madrid ha estat una arma de destrucció massiva d’afectes. I he de dir que una llengua com el castellà la trobo cada vegada més útil per la relació amb el ric món llatinoamericà (amb una estimació particular per la culta i sofisticada Argentina) que per una Meseta que em contempla amb la mirada d’inquisidor…

Tanmateix, aquesta reflexió no és per parlar d’una Espanya cada vegada més lluny, sinó d’uns Estats Units cada vegada més proper, tot i que en aquesta evolució aquests moviments espirituals són més imbricats del que podríem creure. Mentre em formava a la universitat, la història i cultura nord-americanes no deixava de fascinar-me, en les seves glòries i misèries, en els seus encerts i excessos. El meu anglès, après de gran, de manera anàrquica, em va donar per fer algunes classes o xerrades a estudiants estrangers, o a mantenir contactes amb col·legues d’arreu del món. A poc a poc, sense adonar-te, et vas americanitzant, des d’una perspectiva tant de l’atracció com de la crítica. La coneixença d’alguns seus nacionals, amb la seva pluralitat d’accents, experiències i colors, afaiçonaven una mirada més complexa, més completa.

Hi he viatjat un parell de vegades, vivint en primera persona algunes escenes i enquadraments que bé podrien sortir de pintures d’Edward Hopper. He transitat per la seva literatura. He conduït per les seves carreteres sense fi. He tingut converses profundes amb alguna de la seva gent. Hi he compartit algunes cerveses i sentit les seves preocupacions. Els he sentit lluny i a prop, amb coses que em neguitegen i que m’atrauen. He assistit a la seva exhuberant diversitat. Tot plegat, sentiments que experimento també aquí, amb el meu país i els meus conciutadans. M’he fet una mica nord-americà, jo també, sense passaport ni tampoc unes grans ganes de ser-hi més temps del compte.

I això contrasta amb els sentiments que m’inspira una Espanya que em rebutja com a ciutadà, com a individu. Estats Units és un pou d’imperfeccions, de tragèdies, d’inputs i vicis que em desagraden, encara que també el percebo, majoritàriament, com a un espai on la gent et pot acceptar més o menys, on importa menys qui ets o què has estat respecte a què vols fer o com vols ser. Suposo que deu ser aquest aire de llibertat que forma part dels mites fundacionals. No crec que m’agradés viure-hi, tanmateix, he de reconèixer que ha entrat en mi d’una manera tan inconscient com l’Espanya que, a còpia de desencisos, ha sortit de mi.

 

Nota: Article publicat a la Revista Barret Picat de Linyola.

  1. M’agraden les reflexions de l’article perquè m’hi identifico prou. Jo, que havia estudiat francès al batxillerat, vaig voler començar a estudiar anglès en entrar a la universitat en adonar-me que era la llengua que s’imposava i obria les portes al món. Primer van ésser les cançons dels Beatles i una fascinació per la Gran Bretanya que em semblava el país més avançat d’Europa, ja que aleshores em sentia profundament antinord-americà per la Guerra del Vietnam, però després ja vaig entrar en una relació d’amor i oci envers els Estats Units. Hi havia coses que em meravellaven com algunes pel·lícules i el bon nivell de les seves universitats, però també d’altres que detestava com el seu esperit militarista i el racisme. En els darrers 4 anys, immers en una completa desidentificació envers Espanya i la Unió Europea, he viatjat cada primavera a Nord-amèrica en un anhel de voler identificar-me com a americà en sentir-me, com a català que sóc, rebutjat per Espanya i la Unió Europea. Tanmateix, no sé com un individu tan detestable com Donald Trump ha pogut arribar a ésser president del país més poderós del món. Amb això he constatat la gran alienació d’una considerable part de la societat nord-americana, ja que als Estats units també hi ha una Amèrica profunda .

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!