Onada reaccionària

Una de les primeres coses que va sorprendre els sociòlegs nord-americans en assistir als mítings electorals de Donald Trump era trobar-se amb el típic públic dels concerts de Bruce Springsteen. Encara més, malgrat que el cantautor de Nova Jersey és als antípodes de la filosofia de l’actual president, sembla com si alguns dels seus votants haguessin sortit de les lletres de les seves cançons.

En bona mesura, una part substancial de la base electoral de l’actual ocupant de la Casa Blanca es nodreix d’aquells perdedors exclosos del somni americà, a qui 40 anys de neoliberalisme ha devastat. Es tracta de famílies que no arriben a fi de mes, escanyades pels deutes, que pateixen per tenir assegurança mèdica, que no disposen de capacitat econòmica per portar els fills a la universitat, que tracten d’apaivagar la seva angoixa existencial amb opiacis receptats i que es poden considerar com a perdedors d’un sistema que els ha abandonat. Les retallades, la desindustrialització i la precarietat laboral han erosionat el seu estil de vida, estatus i perspectives vitals. Potser la particularitat, que singularitza el col·lectiu, és la seva categoria ètnica. Es tracta, majoritàriament, de blancs pobres (white trash, en la despectiva caracterització que es fa servir per estigmatitzar-los), que han estat oblidats per les esquerres o el Partit Demòcrata, el qual en els darrers anys ha anat esdevenint el partit de les minories i agreujats de tota mena. De fet, en una societat com l’estatunidenca, si bé multicultural, compartimentada, amb més coexistència que convivència, el progressisme sembla haver evolucionat vers una mena de fragmentació de lluites desconnectades entre si, entre els damnificats pel racisme, la discriminació sexual o religiosa, que tendeix a culpabilitzar els homes de mitjana edat blancs, que podrien ser com el protagonista de The river o Thunder Road.

El cert és que, malgrat l’optimisme de les estadístiques, trobem el pessimisme de la realitat. Més enllà dels Estats Units, a Occident s’està dissolent el vell món fonamentat en el sistema de classes (que podria tenir en la piràmide social la seva metàfora) i s’evoluciona vers una mena d’univers caòtic de trajectòries el·líptiques en què una minoria poderosa, a la manera d’un forat negre, absorbeix tota la llum i l’energia, mentre que les antigues classes mitjanes i treballadores són excloses del sistema estel·lar, a la manera de planetes errants, en la fredor de l’anòmia i el desclassament. De l’“a dalt” i “a baix” de l’antic capitalisme, passem a l’“a dins” i “a fora” de la globalització. I en l’esforç per mantenir la posició social, d’aferrar-se, sense èxit a les antigues certeses, d’enyorar un món idealitzat perdut, de percebre com la polarització social amenaça el seu espai, apareixen els monstres.

No descobriré Amèrica si afirmo que part de la responsabilitat d’aquesta involució social creixent, on una porció substancial de les classes treballadores s’apunten al carro reaccionari, té a veure amb la impotència de les esquerres a l’hora de neutralitzar la involució social i econòmica de les darreres dècades i la seva deserció a l’hora de protegir els treballadors com a categoria social. La mateixa crisi iniciada oficialment fa 11 anys ha deixat un panorama devastador, amb milions de víctimes que ja mai més aixecaran el cap. I, el pitjor de tot, sembla com si aquells que haurien d’haver resistit a la voracitat del capitalisme neoliberal hagin abandonat definitivament la seva raó de ser: la recerca de la igualtat per concentrar-se en una mena d’onanisme de la identitat. En comptes d’exigir el repartiment del treball i la riquesa, sembla més centrada a crear neologismes relatius a condicions sexuals no convencionals. És el que va passar en la campanya presidencial del 2016, quan la candidata Hillary Clinton va centrar bona part del seu discurs a reclamar lavabos per a no binaris, fet que es va traduir en la seva derrota contra un milionari que, sense aportar solucions pràctiques, va saber interpretar el ressentiment acumulat dels seus votants. Les esquerres no han après cap lliçó. I avui semblen incapaces no ja de solucions pràctiques, sinó simplement de fer-se el propòsit de construir una societat més igualitària.

Les onades reaccionàries no són infreqüents. Solen succeir als fracassos del progressisme. Amb una esquerra, com l’actual, que perd el rumb i és incapaç de proposar solucions pràctiques a problemes concrets, o aplicar aquelles polítiques capaces d’assegurar igualtat o seguretat econòmica i existencial, les coses no poden sinó empitjorar.

 

Nota: Article publicat a l'edició nacional de El Punt Avui
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.