Espai de Dissidència

Ramon Cotarelo, Extramuros. Cataluña y la izquierda española, Tirant, València, 2019, 175 pp.

El circ muntat al voltat de tota discussió sobre independentisme, les tertúlies caòtiques fonamentades en rings de fang a càrrec d’indocumentats, l’ADN inquisitorial que caracteritza bona part d’una intel·lectualitat espanyola addicta al gregarisme, i per la nostra banda, certa tendència a l’exageració de l’èpica postnoucentista en impedeix gaudir en bones condicions d’en Ramon Cotarelo, fonamentalment, un pensador europeu amb capacitat de tenir veu pròpia, acadèmica i, amb un cert esperit que recorda aquella lectura obligada d’adolescència, de Hermann Hesse, de llop estepari.

En un tema sotmès a múltiples i enfrontades passions, Cotarelo aborda la incòmoda qüestió de l’esquerra i la qüestió catalana. Deixa negre sobre blanc -i amb aparell erudit i acadèmic- allò que hem après en un curs accelerat de cinisme polític d’aquests darrers anys. Es podria resumir en poques paraules: “ens pensàvem que l’esquerra espanyola era més espanyola que d’esquerres. Ara sabem que només és espanyola”. A la qual cosa podríem afegir: el gran problema de l’esquerra espanyola és que és mancada de tradició democràtica o liberal, i reprodueix l’autoritarisme d’una estructura social i psicològica caracteritzada per relacions desiguals.

El prop de dos centenars de planes aborden qüestions molt transcendents pensades més per a un públic espanyol al qual se li ha impedit pràcticament tenir una versió no oficial del conflicte Catalunya-Espanya, que per a un independentisme que ha estat capaç de forjar, a còpia de pràctica, d’un relat en què l’emancipació nacional és automàticament lligada a la lluita per bastir una societat democràtica i deslligada del sistema operatiu instal·lat a la força el 1936-39 i que només ha conegut algunes actualitzacions més reixides que altres. El mite de la Transició és el primer que decau en el relat sobre el present espanyol, tot exposant allò que fa dècades que alguns, modestament, venim denunciant. El desmantellament del “no nacionalisme espanyol” en base a explicar al públic els conceptes de nacionalisme banal de Michael Billig, a més de posar al corrent al poc avesat públic espanyol a la literatura en la matèria sobre nacionalisme, és una altra de les virtuts d’aquests llibres. Finalment, i no menys important, l’autor madrileny desmunta tots els tòpics, estereotips i intoxicacions mediàtiques sobre Catalunya i l’independentisme.

Una part molt substancial del llibre deixa en evidència una intel·lectual espanyola que podria semblar un oxímoron. En una tradició de gregarisme, i en un ecosistema on el franquisme sociològic domina gairebé en exclusivitat tots els ressorts de l’establishment acadèmic i editorial, la majoria d’intel·lectuals esdevenen mers portaveus de la catalanofòbia imperant, cohesionadora d’una nació espanyola amb més passat que futur.

En fi, una lectura recomanable per a un públic que desconeix, voluntàriament o no, el que representa la crisi política més important a la que s’enfronta un estat incapaç d’administrar els seus conflictes de manera mínimament pragmàtica. Tanmateix, permeteu-me cert escepticisme sobre la capacitat de difusió d’aquest excel·lent llibre. Al cap i a la fi, els mecanismes d’Apartheid ideològic i acadèmic funcionen a la perfecció en el pantà intel·lectual de la monarquia hispànica. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!