La baula feble del règim

Aquests dies s’ha celebrat el vintè aniversari de la coronació de Mohamed VI, rei del Marroc, i aquesta mena d’esdeveniments serveixen per fer cert balanç. La primera constatació és la decepció respecte a les esperances democràtiques. Al nord d’Àfrica i Orient Mitjà hi havia certa esperança que l’hereu de Hassan II regnés a l’occidental, és a dir, aprofundir en el règim democràtic i limitar-se a fer un paper cerimonial, i en tot cas de mediació i arbitratge. I tanmateix, no ha estat així, ans al contrari. El monarca ha intervingut, amb certes actituds autòcrates, ha expressat menyspreu o indiferència respecte a la població amaziga o del Sàhara Occidental, ha afavorit uns grups per damunt els altres en dues dècades en què s’han aprofundit les diferències socials, clar símptoma de degradació institucional.

Introduir en aquest article Mohamed VI ens permet disposar de major perspectiva per comprendre el paper, pensament, acció i actitud del seu homòleg espanyol. D’una generació pròxima, fins i tot amb una certa amistat mútua (ampliada a les monarquies del golf Pèrsic), el monarca del Marroc és més referència que les dinasties europees encara regnants. De fet, caldria començar per una cosa sabuda, i tanmateix, escamotejada als grans mitjans. El retorn dels Borbó fou una imposició franquista, en un seguit de lleis de successió en l’entramat legislatiu, il·legal i il·legítim, de la caòtica legislació de la dictadura. Els Borbó simbolitzaven, juntament amb la bandera i himnes dels revoltats contra la República, la continuïtat del règim i l’hegemonia dels franquistes. Tant és així que cada vegada més historiadors i politòlegs considerem que l’anomenat “Règim del 78” és la continuïtat del Règim del 39 per mitjans constitucionals. De fet, aquells que es reivindiquen “constitucionalistes” no fan altra cosa que defensar el contingut íntegre del testament personal i polític de Franco, correspost per Felip VI en mantenir l’ennobliment de la nissaga del general colpista.

Els Borbó són l’excepció de l’excepció monàrquica al continent europeu. Les dinasties supervivents: Regne Unit, Holanda, Dinamarca, Noruega,… es van caracteritzar per resistir el feixisme durant el segle XX. Per contra, aquelles famílies reials que van donar suport, per acció o omissió, a l’autoritarisme –com Itàlia o Grècia– van acabar els seus dies a l’exili. Espanya és l’únic país occidental on el feixisme va restaurar una monarquia protegida especialment pels beneficiaris d’un règim totalitari, i encara es manté.

En aquest sentit, des d’una perspectiva política, l’espanyola té més semblances amb les monarquies africanes que amb les europees. Com en el cas del Marroc, l’actual monarca intervé directament en política, ultrapassant, de molt, les seves atribucions presumptament legals. Menysté els catalans, pressiona els poders fàctics per dur a la pràctica plantejaments polítics reaccionaris, tracta d’influenciar sobre els tribunals, forma part d’una família amb membres processats, i altres que no oculten la seva simpatia per Vox, hi ha importants dubtes sobre l’origen i dimensió dels seus ingressos, i en la seva concepció fonamentalista pel que fa al nacionalisme hispànic va fer un pronunciament el 3 d’octubre que es pot considerar com una incitació al cop d’estat judicial que fa que, ara per ara, al conjunt de l’Estat espanyol hi hagi una mena d’estat d’excepció oficiós. Teòricament, el monarca hauria d’exercir funcions d’arbitratge i mediació. I tanmateix, aposta clarament per defensar els interessos dels sectors més reaccionaris de la societat espanyola, coherents amb el concepte de “franquisme sociològic”.

No és cap secret que en la investidura fallida del juliol passat, els poders fàctics espanyols hi han tingut un paper actiu. Per al franquisme dominant entre les elits espanyoles, la idea d’un govern d’esquerres que qüestioni el règim del 78 resulta massa inquietant. Posar fi a la reforma laboral, derogar la llei mordassa, eliminar la impunitat dels especuladors o dels privilegis de les grans companyies de l’Ibex 35, o tractar de buscar solucions negociades a la qüestió catalana és tant com trencar amb el veritable document fundacional de l’Espanya actual, que no és la Constitució, sinó el testament de Franco. El Borbó, amb una desaprovació del 90% de catalans (i d’un percentatge desconegut d’espanyols) és la baula feble del sistema. Amb la seva actuació dels darrers anys ha esdevingut vulnerable. I la seva caiguda pot arrossegar un entramat d’interessos que podria ser fatal per a Espanya, i una molt bona notícia per als espanyols.

 

Nota. Aquest article va ser publicat el 16 d’agost a l’edició nacional de El Punt Avui.
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.