Em nego a criticar els partits independentistes

Com ve a ser una tradició estiuenca, en què l’activitat transcendent davalla de manera considerable i l’especulació acompanya qui s’avorreix, detecto els incendis provocats a les xarxes com a una eina de distracció. I com que no suporto la calor, ja des de bon principi, em nego a participar en aquesta mena d’akelarres d’hiperventilats.

Aviam. Qui tingui la paciència de seguir-me veurà que he criticat a tots els partits amb representació, fins i tot, i amb especial dedicació, als que voto, he votat o votaré. Ser crític amb el poder i les institucions forma part d’una necessària higiene democràtica, i trobo molt sa exigir als altres el que s’exigeix a un mateix. Ara bé, també és obvi que estem en situacions molt excepcionals, immersos en una guerra bruta on el monarquisme, el règim del 78, o els hereus de l’imperi espanyol fan tot el possible per reconduir o rebaixar la pressió republicana del nostre país, per dividir les diverses sensibilitats de l’independentisme, a fi de poder neutralitzar la principal amenaça a la dictadura borbònica. I en aquest exercici, és obvi que l’independentisme més nacionalista hi cau de quatre potes. La tortura de la incertesa descentra els nervis més temperats, i la temptació de descarregar la ràbia i frustració en un procés que és llarg per definició és massa poderosa.

No seré gaire original si proposo el famós “keep calm”, necessari per mantenir el cap fred i saber dosificar les energies necessàries per aquesta cursa de fons on es fan trampes i el públic tracta de desmotivar-te a cada quilòmetre. Tampoc no amagaré el fet que els partits es comporten com el que són, maquinàries de poder on conviuen principis filosòfics, càlculs polítics i interessos personals, de grup o de classe. I que alguns partits actuen d’una manera que no m’agrada en absolut. Ara bé, per sort, els partits són només una part, necessària, encara que no decissiva, per trencar amb la monarquia i bastir un nou estat que voldríem més virtuós, encara que, només amb la ingenuïtat necessària, traslladarà vells defectes a noves realitats.

Per tant, no seré jo qui acusi de traïdors a uns o altres, perquè no m’agradi com estan portant les coses. Tampoc faré servir l’expressió inconcreta i insubstancial de “unitat”, quan el que cal és tenir clars uns objectius i uns mínims requisits estratègics. Tots els processos d’independència són complexos i comporten pugnes pel poder, el lideratge, la por, el ressentiment o altres objectius i emocions, d’altra banda, molt humans.

És important mantenir la calma, i treballar intensament per tenir controlats partits, entitats, i a nosaltres mateixos. No incendiem les xarxes i posem-nos a pensar de quina manera fer el més mal possible a aquells que ens menyspreen, odien i no ens accepten tal com som. Cal que els militants de base no cometin l’error d’abaixar els braços o estripar els carnets, i que tractin de reconduir les actituds i accions dels seus líders o òrgans. Cal que els ciutadans independents o no afiliats els vigilem i els exigim que ens retin comptes. Cal ser crítics i constructius. Cal mossegar-se la llengua i empènyer en la direcció moral, car la independència és una causa justa, en la direcció del principi de llibertat. Cal fer servir els extintors a les xarxes i al carrer. Penseu que els altres, els defensors del feudalisme nacional, estan més rabiosos que nosaltres, i hem de fer que es coguin en el seu propi ressentiment.

Mentrestant, bon estiu a tothom. Passeu-vos-ho bé, sigueu feliços, carregueu les necessàries bateries per fer-les servir aquesta tardor i hivern. Sentiu-vos orgullosos del camí recorregut, i manteniu l’ambició del que queda per recórrer.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.