Córrer, de Jean Echenoz

Jean Echenoz, Córrer, traducció d’Anna Casassas, El Raig Verd, Barcelona, 2014, 139 pp.

En aquesta època de l’any que hauríem de concentrar-nos en lectures lleugeres, el format de la nouvelle, aquest registre a cavall entre el roman i el relat curt, ens permet experimentar el plaer de llegir d’una tirada una bona història. I córrer, del novel·lista francès (i afrancesat) Jean Echenoz, amb una llarga trajectòria literària m’ha permès passar realment tota una tarda amb una obra de les que m’agraden a mi, un fals documental, una ficció plagiadora d’una història ben real, un retrat literari i històric d’un dels grans de l’atletisme i figura tràgica Emil Zátopek.

A mi ja em va enganxar de gran la carrera esportiva del que seria un dels fondistes històrics, el txec conegut amb el malnom de “la locomotora humana”. I el seu apel·latiu, no era només per la velocitat extraordinària d’aquest atleta llegendari, sinó perquè com aquells trens de vapor, es movia d’una manera molt estranya, esberlant tots els cànons de l’estil atlètic. Zátopek girava el cap de manera exagerada, amb el rostre desencaixat, com si fos a punt de desmuntar-se. Era lleig, i corria d’una manera antiestètica. En una època, les dècades dels quaranta i cinquanta del segle passat, en què l’atletisme era encara lluny de la professionalització, la “locomotora” representava tot el contrari del que el públic estava acostumat a contemplar. No era cap noi de bona família, amb posat aristocràtic, que s’entrenava a estones perdudes mentre estudiava a la universitat, com deixa entreveure la mítica Carros de foc. Emil era un obrer de fàbrica que, per casualitat es va veure empès vers el popular món de les curses, l’èxit inicial del qual el va impulsar a innovar en mètodes d’entrenament per treure tot el potencial d’un físic extraordinari. Les circumstàncies històriques, amb el cop d’estat comunista de 1948 van fer que l’esport esdevingués una trinxera ideològica de la guerra freda que el règim estalinià de Praga va aprofitar. Serà aquí quan Zátopek serà utilitzat propagandísticament pel règim -el faran militar- i podrà regnar en els jocs olímpics de 1948, 1952 i 1956, amb un munt de medalles a la distància dels 5.000, dels 10.000 i de la Marató.

I precisament aquesta dimensió propagandística, de la manipulació patriòtica de l’esport, es reflectirà en tota la seva foscor, encara perceptible avui. Al darrere de les gestes, la misèria moral, l’ús i abús dels individus en nom d’una causa, una idea, un patrioterisme banal, o contemporàniament, una marca i uns patrocinadors. I això fa que l’esport mantingui aquesta esfera de trinxadora de l’ànima humana.

També, i aquesta és una de les parts més interessants -i absolutament real d’aquesta història- hi ha la seva caiguda en desgràcia. L’esperança d’un socialisme de rostre humà, que va aixecar tantes esperances entre tanta gent del bloc de l’est, el va fer participar plenament de la primavera de Praga. Com a personatge prestigiós, Zátopek va adquirir un compromís democràtic que els tancs del Pacte de Varsòvia van fer avortar. I, com succeeix en tot règim autoritari, la repressió no es va fer esperar. Degradat com va succeir a la majoria de dissidents, enviat fora de Praga a fer activitats irrellevants, també el van obligar a fer d’escombriaire. Ara bé, com a figura universalment coneguda i prestigiosa, allà on passava amb l’escombra, era ovacionat pels veïns com la figura emblemàtica, com a personalitat coneguda pel seu compromís cívic.

Córrer, com a novel·la, arrenca bé, està ben narrada, tot i que perd certa força a mesura que esdevé certa crònica repetitiva dels èxits i fracassos de l’atleta. I com passava amb el fondista txec, la narració fa un sprint final extraordinari que val la pena llegir, i fins i tot mirar-se un cop i altra la repetició.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.