Capitalisme i democràcia són un oxímoron

Josep Fontana, Capitalisme i democràcia, 1750-1848. Com va començar aquest engany,  Edicions 62, Barcelona, 2019, 211.

Josep Fontana és un dels millors historiadors europeus de la seva generació a l’hora de captar l’essència del seu temps. Un dels seus aspectes més interessants n’és l’evolució intel·lectual, d’un encotillat marxisme historiogràfic d’accent britànic als seus inicis, a una segona etapa, coincident amb el canvi de segle, preocupat per la globalització capitalista i la construcció de les identitats.

Ens arriba tot just ara, pocs mesos després del seu traspàs, el seu testament historiogràfic, Capitalisme i democràcia, on fusiona les qualitats de la seva trajectòria: les reflexions al voltant dels orígens del capitalisme paral·lel a l’estat contemporani, amb la crítica contundent a la globalització, adobat d’aquest sentiment de profunda decepció, amargor, i pessimisme intel·lectual que arrossegava en els seus darrers llibres. La seva tesi és clara; els orígens dels règims d’”economia de mercat” i “democràcia liberal” són una estafa. El capitalisme és un règim totalitari imposat a còpia d’elements sòrdids com l’esclavitud, l’apropiació del treball, les innovacions i el talent d’artesans d’ofici, dels grups mitjans amb capacitat creativa i regulatòria, i la privatització de la terra que va empènyer milions de camperols vers la fam, la misèria i els salaris de fam i misèria de les fàbriques. I també una altra conclusió interessant –i que ens hauria de fer pensar d’acord amb el que se sent per la banda esquerra de la política-, que indicaria les classes mitjanes occidentals –especialment treballadors qualificats, artesans d’ofici, menestrals- com a grup autènticament revolucionari, i que resulta la principal damnificada pel capitalisme.

Paral·lelament, apareix un grup social triomfant, la burgesia, -unes noves elits fusionades amb les velles aristocràcies de sang- que crea un estat amb un aparell legislatiu, administratiu i repressiu que fa possible la seva hegemonia. Com explicava Stirner coetàniament, els estats contemporanis sorgien per perfeccionar el sistema d’opressió indiviudal a partir de l’eficàcia del capitalisme.

Encara que el llibre es clou amb les fallides revolucions de 1848, és evident que l’autor vol induir-nos a ensumar l’olor a cadàver d’aquest sistema que la globalització vigent tracta de preservar per tots els mitjans. El llibre, de fàcil lectura malgrat tractar qüestions ja conegudes pels iniciats, té un component polític que val la pena debatre públicament. Al cap i a la fi, com el mateix Fontana reivindicava, la història també és una eina de combat.

 

Nota: Ressenya publicada a l'edició de paper de la Directa.
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.