Carta oberta a l’ANC

Benvolguts amics i amigues,

Suposo que com succeeix a tants d’altres, sóc un soci vostre des dels inicis, poc participatiu, que sol limitar la seva acció a pagar la quota, ser a bona part de les manifestacions que convoqueu, col·laborar ocasionalment i fer contribucions econòmiques de tant en tant. També, és cert, he parlat públicament quan algunes seccions locals m’han convidat o he compartit el meu parer quan alguna sectorial m’ho ha sol·licitat. Tanmateix, la meva participació orgànica ha estat nul·la, no he presentat mai cap candidatura (tot i haver-me pronunciat públicament a favor de la del meu bon amic Antonio Baños) ni he estat a cap assemblea. A més tinc cert punt d’individualista i escèptic que m’impossibiliten compartir entusiasmes col·lectius. És per tot això que tampoc crec que tingui cap més dret que cap altra dels, potser, cinquanta mil altres socis de l’entitat a l’hora d’exposar el meu parer.

És cert, com algú amb un cert esperit llibertari, sóc una persona prou disciplinada -ja ho deia Proudhom, que l’anarquia és la màxima expressió de l’ordre- i he fet cap a totes i cadascuna de les grans mobilitzacions de l’Onze de setembre, almenys, des del 2011 (tot i que sempre em molesta cert folklore a l’hora dels diversos happenings que les han acompanyat). També vaig participar l’1 d’octubre defensant el Pavelló de Santa Eugènia, per sort, sense necessitat d’èpica. L’activisme no és precisament la meva virtut, amb una personalitat poc entusiasta i amb un valor personal més que limitat. Potser allò que se’m dóna més bé és fer de guionista, tractant d’analitzar l’extraordinària i complexa situació que vivim i tractant d’oferir armes interpretatives a una societat que, segons la meva opinió, tracta d’espolsar-se el franquisme contruint una República. Ah!, i sóc d’aquests que està convençut que serem independents en contra de la voluntat i capacitat dels propis independentistes.

Com que les opinions són lliures, vull expressar que la propera mobilització organitzada per la nostra entitat no em sembla una bona idea. Omplir la Gran Via entre Plaça Catalunya i Plaça Espanya no té massa sentit. Ja hem demostrat que som capaços de mobilitzar entre un i dos milions de persones sense llençar un sol paper a terra, i aquesta fórmula crec, humilment, que ja està desgastada. És tot un déjà vu. No crec que pugui variar gaire l’agenda política. Ni l’exterior, ni la interior. Pot representar una petita dosi de moral col·lectiva que es pot esvair en alguns dies, potser setmanes. Tanmateix, des d’un punt de vista polític, de la capacitat de clivellar el búnquer franquista de l’estat, aquesta estratègia és estèril.

No sé si ho han observat, tanmateix, l’estratègia adoptada per l’estat profund hispànic està consistint en una guerra psicològica de desgast. Es tracta de combinar la repressió, amb maniobres internacionals de bloqueig (caldrà veure les hipoteques que està contraient mitjançant els diners de tothom), amb la voluntat, amb la col·laboració entusiasta de tot l’establishment mediàtic, de desmoralitzar l’independentisme. Aquest exhibicionisme de força, aquesta deshinibició a l’hora de mostrar catalanofòbia, no fa més que ocultar la por i la fragilitat d’un règim que no sabria dir si està contra les cordes, encara que no muntaria tot aquest espectacle si no es trobés en una situació difícil. De fet, no actuarien així si no tinguessin ben clar que ens han perdut per sempre.

La realitat és que un règim no es tomba sense determinació, persistència i imaginació. I sobretot, no és possible assolir la República sense fer por. I una manifestació més, amb una samarreta nova no crec que sigui el format més adient. Sóc d’aquests que des del principi alertava de la ingenuïtat d’esperar suports foranis. Les simpaties poden ser moltes, encara que sense la possibilitat de controlar el territori, de la mobilització total, de la impossibilitat de controlar la situació per part d’un estat absolutament deslegitimat, ningú no mourà un dit. 

És per això que proposo un format diferent. No és cap secret que no resulta complicat mobilitzar un milió de persones la jornada de setembre. Ara bé, en comptes de fer la desfilada anual, cada vegada més ritual que efectiva, es tractaria d’envoltar pacíficament, amb el mateix esperit dels darrers anys, cinquanta punts estratègics del país. Això vol dir punts fronterers, les presons on tenen segrestats els presos polítics, les institucions catalanes (Parlament, Generalitat, ajuntaments) aeroports, estacions, ports, La Caixa (i altres empreses que es van plegar a les pressions de la monarquia), i tot allò que siguin punts vitals que impliquin controlar el territori. Un milió entre cinquanta punts surt a vint-mil manifestants, que estarien bé que guardessin un silenci sepulcral, un silenci que recordi a aquestes albes de vaga general que ens recorda un poema de Joan Margarit, un silenci ensordidor que demostri que la República pot ser efectiva en base a la voluntat de la ciutadania, i que, enfront la repressió, es pot fer una demostració que el carrer, realment és nostre. Una mobilització que demostri ser un entrenament, una prova que mesuri l’audàcia, un gest que faci glaçar el riure a tots aquells tertulians amb llenguatge de suburbi. L’ANC té prou prestigi, experiència i capacitat logísitica per fer un assaig general d’aquestes característiques. I sobretot, té prou capacitat de lideratge per fer entendre que la unitat no ha de venir d’uns partits polítics que, per naturalesa, tenen interessos divergents, sinó de la gent. En altres paraules, que aquest onze de setembre no hem de desfilar per contemplar-nos a nosaltres mateixos, ni autoescoltar-nos les consignes de sempre, ni hem de muntar cap festa, sinó que hem de fer por. Molta por. El sónar també aplega desenes de milers de persones sense destrobar més que els veïns. El Barça mobilitza centenars de milers cada vegada que guanya títols. I tanmateix, no representen cap amenaça a cap ordre injust, ni a cap estat postfeudal. Aquest Onze de setembre no hauríem de mirar-nos, ni queixar-nos, ni lloar les nostres presumptes virtuts, sinó que ens ha de servir per demostrar-nos a nosaltres mateixos i al món, que la unilateralitat és sobretot a les nostres mans. I que és amb les nostres mans com s’ha de construir la República. Que podrem ser lliures quan nosaltres ho decidim. O, tot recordant l’enyorat Ovidi, “perquè vull”.

 

Afegeix un comentari

Respon a Rosa-A G. Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.