Del TINA al WHO: resistències en educació contra el neoliberalisme

Nota: Ponència presentada al Congrés Historical Materialisme el passat 27 de juny

There Is Not Alternative. La globalització neoliberal

Si haguéssim de posar paraules a certa impotència apresa en el món de les esquerres, hauríem de recórrer a Margaret Thatcher. El seu acrònim TINA,  There Is Not Alternative va tatuar-se en l’inconscient col·lectiu, potser no a sang i foc, encara que sí a còpia de propaganda dels opressors i frustració dels oprimits. A la caiguda del mur de Berlín -de fet força anys abans- les esquerres van començar a entra en xoc, perdudes, desorientades, amb velles categories d’anàlisi ja inservibles. Per contra, el neoliberalisme ha esdevingut hegemònic, no només com a pràctica, sinó, i el més preocupant, com a marc mental. Estem parlant d’ideòlegs contractats per ambiciosos laboratoris d’idees, amb la intel·ligència de les principals universitats al seu servei per convertir unes creences –la religió del mercat lliure i democràcia liberal- en alfa i omega de l’existència global. Estem parlant d’una intel·lectualitat que, sovint participant de la festa de maig del 68 van llegir Antonio Gramsci i que coneix a la perfecció com es construeix una hegemonia ideològica.[1]Avui, àmplies fraccions de la societat, potser majoritàries, tenen inserits als seus xips aquesta frase de Margaret Thatcher: There Is Not Alternative. Se la creuen, la tenen interioritzada. De la mateixa manera que el comunisme soviètic va tractar de crear un home noumodelat per l’ètica revolucionària, com ens recorden Christian Laval i Pierre Dardot, aquestes quatre dècades de neoliberalisme ja han creat una mena d’home neoliberal, una nova subjectivitat[2]que ha interioritzat els valors ètics del nou capitalisme: la competència ferotge, el lliure mercat com a valor suprem, l’individualisme com a principi rector, la primacia del consumidor per damunt del ciutadà com a eix vertebrador, l’assumpció de la democràcia com a una tria entre productes diversos que resulten ser el mateix, i sobretot, la responsabilització davant de l’èxit i del fracàs, en un joc pervers i obligatori on les cartes són marcades i les regles estan pensades perquè guanyadors i perdedors siguin sempre els mateixos.

El món del TINA, dibuixat a partir de l’escola econòmica de Chicago, aplicada, com ens recorda Naomi Klein a la seva Doctrina del Xoc[3], mitjançant cops d’estat a Llatinoamèrica, imposat per pressions diplomàtiques en societats en crisis -pròpies o induïdes- per Estats Units o organismes financers internacionals –FMI, Banc Mundial, OCDE, OMC- o suggerits des d’espais opacs com la Comissió Trilateral o el Club Bildenberg[4], va resultar ser com una plaga de llagostes. Devastava economies i societats senceres, provocava un enriquiment entre minories dirigents a costa de l’empobriment sobtat de la majoria, enviava a un èxode migratori de dimensions bíbliques a regions senceres i colpejava la moral col·lectiva tot propiciant la sensació d’una crisi sistèmica i permanent, i fent que la ciutadania acceptés acríticament que els seus fills viurien pitjor.

I tanmateix, el TINA no era una descripció de la realitat, sinó un programa polític, econòmic i social, que va tenir com a executors la pròpia Thatcher, el seu coetani Ronald Reagan, i tota una legió d’economistes, suposats experts, tècnics, polítics, alts funcionaris i lobbistes. Aquest programa es va resumir (el 1989) en deu punts –un decàleg al més pur estil bíblic- que va resumir l’economista John Williamson en el que es va denominar com a Consens de Washington. Com en el cas dels deu manaments, es poden resumir en tres: retallar, desregular i privatitzar. Això com es traduïa? Bàsicament en polítiques destinades a eliminar els dics de contenció bastits durant la crisi del 1929 i la fi de la segona guerra mundial amb ànims de no repetir la catàstrofe o, en el context de guerra freda, prevenir el contagi revolucionari provinent de la banda oriental del teló d’acer. En bona mesura, sense tallafocs en forma de regulacions econòmiques, inversió en despesa social, institucions que van donar forma a l’estat del benestar i espais reservats a l’àmbit públic, resultava molt més fàcil una acumulació de recursos al cim de la piràmide social, mentre es desposseïa a classes mitjanes i treballadores. Una despossessió material, encara que, sobretot, de drets, d’estatus, i sobretot de seguretat.

L’escola pública: un espai a colonitzar

Això volia dir que les regions protegides, els drets col·lectius -la sanitat, les pensions, l’educació- deixaven d’ésser un dret per esdevenir un negoci, un espai verge per al capital per colonitzar. Ara bé, aquest va ser un procés complex que cada país va administrar de manera diferent i amb intensitats diverses. Al cap i a la fi, com bé ens recorda Tony Judt al seu El món no se’n surt,[5]l’educació pública esdevenia un espai sensible que les respectives societats apreciaven, perquè permetien certs nivells d’igualtat d’oportunitats i múltiples possibilitats d’ascens socials per a les generacions més joves d’extracció humil. Plantejar un desmantellament obert no sempre resultava una opció raonable. A més, els sistemes educatius són aparells administratius complexos i cars, de manera que la privatització directa, com per exemple va passar en altres àmbits com l’energètic o el financer, no resultava viable. Per tant, es van dissenyar polítiques hàbils per tal que el capital privat abduís els sistemes educatius públics -sense renunciar a què l’estat continués finançant-los- i buscant fórmules que permetessin a les grans fortunes fer que els estats esdevinguessin els seus respectius caixers automàtics. D’altra banda, també s’ha de tenir en compte que no tot es redueix al concepte de privatització. Les elits mundials i locals tenen altres objectius –no sempre coincidents- que no necessàriament busquen el guany tangible, sinó reformular la formació que rep la seva ciutadania segons els seus propis valors i principis[6]. Potser per això, quan parlem de privatització també podríem afegir el terme “desnaturalització”, en el sentit que les elits busquen profundament la modificació profunda de la forma i funció tradicionals de l’escola, d’acord amb els interessos corporatius.

La primera de les mesures empreses, especialment a partir del control dels mitjans de comunicació, fou l’erosió del sistema. Es van llençar múltiples acusacions en què es qüestionava la qualitat de l’escola pública o els coneixements que s’impartien, o els rols dels diferents actors. Per això, instruments com les avaluacions estandarditzades –amb els PISA com a emblema- tractaven d’induir a l’opinió pública una opinió negativa respecte de les escoles i els seus docents. Una variant d’aquesta idea força era criticar tot allò que tingués a veure amb la capacitat de gestió col·lectiva dels centres: els consells escolars, els claustres, i per descomptat, el sindicalisme, diana predilecta dels atacs de la premsa i dels intel·lectuals orgànics. A partir d’aquí, una tercera variant que consistia a concretar i inventar defectes: l’escola presumptament tradicional resultava carrinclona, obsoleta, lluny dels avenços tecnològics. Aquesta era una crítica sorgida des de determinat progressisme nostàlgic del 68 que reclamava metodologies dinàmiques i modernes –com ara el treball per projectes, les comunitats d’aprenentatge, l’escola activa, el mètode Montessori,… que feia un segle que ja es venien aplicant arreu del sistema (amb les seves llums i ombres) acompanyat de nous conceptes com ara les  flipped classroomque ja havia experimentat la majoria d’alumnes dels setanta o vuitanta, sense tecnologia per entremig[7]. També s’acusava l’escola de no preparar prou bé per a un mercat laboral en permanent mutació (quan aquesta mai havia estat la finalitat principal dels sistemes educatius, centrats a crear ciutadania o a nacionalitzar els habitants de cada país) que servia per culpar l’escola d’uns elevats índexs de desocupació, que fonamentalment eren causats per una crisi sistèmica o un inadequat repartiment del treball i la riquesa. També s’acusava a l’escola de ser poc competitiva, és a dir, de no entrar en una dinàmica empresarial en què cada centre, cada professor, cada alumne, cada família, havia de competir entre sí en una mena de lluita darwiniana per la supervivència, en comptes de fer de l’escola un espai de formació de confomació d’una ciutadania i de generar els nexes solidaris que permeten a tota societat sobreviure més o menys unida.

Una vegada qüestionat el sistema, i assumit entre l’opinió pública una paradoxal crisi educativa (paradoxal, perquè les escoles de les dècades dels noranta i principis d’aquest segle eren objectivament millors, amb docents més ben preparats i millora del nivell acadèmic general de la societat),[8]s’imposava una agenda reformadora. En altres paraules: la política (i les elits, mitjançant els mitjans) s’inventen una malaltia, per a continuació vendre l’antídot. I això són les onades reformadores.

Aquestes onades reformadores, que des de l’epicentre anglosaxó, irrompen com un tsunami arreu del món, amb especial intensitat a Amèrica Llatina, i posteriorment a Europa occidental, es fonamenten en el pla RDP: Retallar / Desregular / Privatitzar: retallar en inversió pública, amb un impacte que sempre recau en la mateixa població; desregular a fi que s’eliminin els tallafocs que evitaven que interessos aliens es fessin amb el control de les escoles, o es permetés entrar l’interès privat per la porta del darrere; privatitzar en el sentit que un espai públic, reservat normalment als estats, passa a adquirir una forma i sentit d’empresa privada, amb els seus objectius quantificables a assolir, una gestió vertical, i una reducció de la comunitat educativa, especialment alumnat i famílies, a simples clients.

 

Trista història de Catalunya

A Catalunya el sistema educatiu partia amb diversos dèficits estructurals. En primer lloc, i a partir de les deficiències en matèria d’estat del benestar, i per una estructura social molt classista, el sistema educatiu compta amb una doble xarxa, amb una escola privada, majoritàriament de caràcter religiós, destinada a l’escolarització de les elits i unes fràgils classes mitjanes, mentre que existeix una xarxa esquifida, subfinançada i no implantada arreu d’una escola pública precària. Aquesta és una estructura que sorgeix ja al segle XIX i que es perpetua al segle XX, de manera que pràcticament l’escola pública no s’expandeix de manera sistemàtica fins a la dècada de 1980. Més enllà de les desigualtats socials que aquest sistema perpetua, això vol dir que la privada esdevé un actor i un poder fàctic que dedicarà bona part dels seus esforços a sabotejar els (pocs) esforços de l’administració a corregir aquest desequilibri, al cap i a la fi, aquest problema educatiu també ho és de monopoli empresarial que es resisteix a obrir-se a la competència.[9]

La realitat és que cap a mitjans de la dècada de 1990 aquest desequilibri pública-privada (que gràcies a la LODE de 1985 gaudeix d’un sistema de concerts que assegura el sosteniment dels centres privats amb fons públics), comença a decantar-se, de manera lenta i des d’una perspectiva estadística, cap a l’escola pública. D’una banda, és una aspiració llargament anhelada per part d’uns sectors populars que volen recuperar el temps perdut en polítiques de benestar. De l’altra, el professorat de l’escola pública pren molta consciència de la necessitat de tenir plantejaments més qualitatius i democràtics enfront de la carrincloneria, autoritarisme i l’adoctrinament moral que caracteritzava les escoles de monges i capellans. I aquesta tendència al creixement i extensió de la pública s’anirà estenent al llarg de les dècades posteriors tot arribant al nivell actual amb una proporció del 70% de la pública respecte al 30% de la concertada (amb l’excepció de Barcelona, feu d’aquesta xarxa privada, on la correlació actual és 50-50).

En una situació de competència, la concertada va jugar deshonestament a partir de la capacitat pràctica de seleccionar l’alumnat i les famílies. Ja fos a partir d’imposar quotes il·legals, ja fos a partir d’imposar idearis poc compatibles amb la modernitat i la laïcitat, quan, a partir de la dècada de 1990 van començar a succeir-se onades migratòries de diverses àrees del món, amb centenars de milers d’infants de procedència ètnica, cultural, lingüística i religiosa diversa, els mecanismes subtils de discriminació van permetre que només el 15% dels nouvinguts fossin acollits per la xarxa concertada, mentre que el 85% ho eren per la pública. Un cop més, la voluntat de discriminar per classe era la principal fórmula de supervivència dels centres privats. Amb el pas de les dècades, aquesta correlació desfavorable, que fins i tot incompleix obertament la normativa, s’ha mantingut en una societat que no es planteja seriosament reduir les diferències socials, sinó que fa servir el sistema educatiu per perpetuar-les i aprofundir-les.

Més enllà d’aquest “pecat original” del sistema educatiu català, ja a partir de finals del segle passat va començar a estendre’s tot un seguit de filosofia neoliberal en les polítiques educatives, acompanyades sempre de diverses mesures legals i organitzatives en aquesta línia. Per al govern conservador de Convergència i Unió (1980-2003 i 2010-2015), la seva idea-força consistia en la defensa de l’escola concertada, el blindatge dels concerts i certa protecció a aquesta política de segregació social subtil. Aquesta política era compatible amb una extensió real i numèrica de centres públics en base a factors reals com una extensió de la demanda, determinades polítiques electoralment rendibles, o una, més o menys sincera voluntat de generar, malgrat tot, un mínim de cohesió social en base a la idea de garantir certa mobilitat social ascendent per part dels estrats socials populars, alhora que amb polítiques d’immersió. També, i això és un factor que cal valorar, si la seva prioritat consistia a protegir l’escola concertada, això implicava deixar relativament tranquil·la l’escola pública, on desenes de milers de professors ben formats, amb una forta consciència social i certa tendència a una gestió assembleària i democràtica, havien permès millorar extraordinàriament la qualitat del sistema, malgrat els constrenyiments econòmics i materials. De fet, és durant aquest període, fins a principis de l’actual segle, en què s’estén i universalitza l’escolarització fins als setze anys alhora que el fracàs escolar cau a nivells històrics i l’accés a la universitat de les classes populars, malgrat les dificultats, arriba a nivells desconeguts.

 

Arriba la suposada esquerra i el “Tripartit”

Tanmateix, un dels processos que s’estan donant paral·lelament, i que no deixa de ser conseqüència d’una globalització que s’estén ràpidament des de la dècada de 1980, i que té en el TINA thatcherià un dels seus orígens, és que les esquerres institucionals, partits laboristes, socialistes o socialdemòcrates, assumeixen l’agenda neoliberal de manera clara. De fet, les reformes més profundes i classistes que s’esdevenen al Regne Unit no provenen tant del Partit Conservador, sinó d’un laborisme, encapçalat pel Primer Ministre Tony Blair que, sota l’epígraf de la “Tercera Via”, teoritzada per Anthony Giddens, van acabar de sotmetre el sistema públic educatiu a la lògica del mercat i aplicant tècniques de management a la gestió educativa. Aquesta circumstància va comportar un seguit d’onades reformadores que es van estendre arreu del món -molt especialment als Estats Units de Bill Clinton o a la Suècia on els socialdemòcrates acaben assumint els valors dels liberals-, que també van aplicar governs suposadament progressistes, i que van arribar a Catalunya amb el primer govern del Tripartit d’esquerres (2003-2007).

Això es traduïa en un ferotge atac al sindicalisme no sotmès als partits polítics -que a Catalunya encarnava el sindicat majoritari, USTEC·STEs-, en base a considerar-lo carrincló, conservador, corporatiu, contrari al progrés, que es complementava també amb intents de cooptació d’algunes de les seves personalitats destacades –com així va ser-. També destacava la formulació d’una agenda política en la línia del ja esmentat laborisme de la Tercera Via, en un document preparat pel PSC que anomenat “50 idees sobre educació” contenia tot un seguit de propostes com ara la municipalització de l’educació -seguint el model anglès-, una sisena hora extra d’ensenyament per a l’educació primària o un seguit de noves subvencions a l’escola privada amb l’excusa que així acollirien major percentatge d’alumnat estranger. També hi havia, implícitament, un seguit d’idees que prefiguraven una revolució silenciosa en el sentit de dotar de major autonomia als centres educatius amb unes direccions més fortes que trenquessin la tradició assembleària del professorat a còpia d’una selecció arbitrària dels docents als centres. Tot això, elaborant-se en una Conferència Nacional sobre Educació (2000-2002) es concretaria en un Pacte Nacional sobre Educació (2006) en què els grans absents serien els mestres i els seus representants.

En altres paraules, es buscava una reconversió del sistema públic per a unes formes que la modelessin a imatge i semblança de l’escola privada (direccions professionalitzades, ideari propi de centre –autonomia-, tria a dit el professorat, individualització de les condicions laborals, bandejament del sindicalisme i de la negociació col·lectiva, i creació d’una nova cultura política -despolititzada- en el si dels centres educatius del país.

Malgrat que l’arribada al poder de forces suposadament progressistes es va caracteritzar per una profunda inestabilitat política, el cert és que hi havia una profunda coincidència entre tot el món polític a l’hora d’imposar una agenda, que en realitat, era prou global. Ja amb l’ensenyament sota control del PSC i del Conseller Ernest Maragall, es va concretar legislativament aquests impulsos privatitzadors en les Bases per a una Nova Llei d’Educacióa finals del 2007. Si bé dividit en 10 capítols (en la mateixa línia que el Consens de Washington), les principals idees consistien a crear un “Servei Públic d’Educació”, és a dir, a integrar en una única xarxa educativa els centres públics i els concertats (sota els paràmetres laborals i la mentalitat de l’escola privada), un reforçament de l’autonomia dels centres, amb direccions fortes, a imatge i semblança dels idearis de la xarxa privada, i una desregulació de la professió docent, amb pèrdua de dreta –a la igualtat, a la mobilitat, a la participació democràtica, amb una degradació de les condicions laborals o la supeditació de la seva feina respecte a unes direccions progressivament professionalitzades, i finalment un finançament que, com ja s’havia esdevingut amb les reformes educatives de l’era Blair a Anglaterra durant la dècada passada, dependria dels resultats educatius.

En realitat, aquest document de 32 pàgines, amb una memòria justificativa[10], prefigurava el que volia ser l’avantprojecte de Llei d’Educació de Catalunya, que es voldria tramitar d’urgència, imaginem que amb l’esperit d’evitar mínimament les reaccions hostils que podrien provenir de la comunitat educativa, com la que estava a punt d’esclatar durant les mobilitzacions dels estudiants contra el Procés de Bolonya, una altra contrareforma educativa que va paralitzar la vida universitària coetàniament. Tanmateix, espais com els Moviments de Renovació Pedagògica, tradicionalment afins als partits considerats progressistes, van atorgar la seva acrítica aprovació, mentre que les associacions de famílies, aleshores sense gran capacitat crítica, van avenir-se amb alguns matisos –i algunes promeses de suport econòmic-.

 

La resistència i la batalla ideològica

Tanmateix, la cosa no va colar entre el principal sindicat de l’ensenyament públic, la USTEC. Malgrat que, tal com hem comentat, l’arribada d’un govern suposadament progressista a la Generalitat –el primer des de la seva restauració el 1977 i la seva primera legislativa, en mans de Convergència i Unió entre 1980-2003, el cert és que l’anàlisi pormenoritzada de l’avantprojecte era demolidora. Contenia tots aquells elements que prefiguraven el naufragi de les esquerres post 1989, amb aquells principis neoliberals que determinaven, a partir d’aleshores, les polítiques econòmiques i la destrucció planificada de les polítiques de benestar que marcava, a nivell europeu, l’acord de Maastricht de 1992 en què del principi de llibertat es passava al de la “liberalització del comerç i serveis” d’acord amb els diversos tractats internacionals que modulaven el GATT, que finalment, a finals de segle, derivarien en l’OMC, i que determinaven la desregulació dels serveis públics i la seva privatització, més o menys explícita, més o menys encoberta.

La ignorància entre la majoria d’opinió pública sobre aquestes intencions era pràcticament completa. La ingenuïtat entre bona part de les esquerres, que contemplaven amb gran esperança la fi del pujolisme, també. Només unes quantes persones, més o menys avesades a la lectura de textos crítics, literatura política que ho alertava o participava d’espais de dissidència contra el neoliberalisme semblaven preparats per a una llarga i dura batalla ideològica. Aquests espais de dissidència el conformaven, per posar un exemple, el col·lectiu ATTAC, sorgit de la revista Le Monde Diplomatique i que ja disposava d’una organització estable el 1998, també a Catalunya, amb algunes personalitats prestigioses dins del món de l’activisme i la intel·lectualitat progressista. Així, els llibres de Susan George, Vivianne Forrester, Alain Touraine, Arcadi Oliveres o Vicenç Navarro alertaven sobre aquest conjunt de canvis desregulatoris. L’era de les grans cimeres de l’OMC, com la de Seattle pel desembre de 1999, va veure sorgir per primera vegada una oposició consistent al neoliberalisme, amb noves veus contestatàries disposades a plantar una batalla ideològica com és el cas de Naomi Klein. També el moviment antiglobalització va encetar un seguit de cimeres altermundistes com la que se va celebrar a Porto Alegre el 2001, on es va començar a articular un moviment d’oposició ideològica i de nous moviments socials.

Entre la Secretaria de Política Educativa del sindicat USTEC era habitual aquest perfil d’altermundisme. Rosa Cañadell, per posar un exemple, havia estat present a Porto Alegre i tenia una bona connexió amb els moviments socials llatinoamericans. Ricardo Rodilla i Josep Maria Cartanyà eren bons lectors dels principals ideòlegs altermundistes. Qui això escriu, ja era col·laborador habitual d’ATTAC, i al seu òrgan El Gra de Sorra, i estava al cas de la resistència ideològica al neoliberalisme.

Això va permetre que es pogués detectar, amagat entre retòrica benintencionada, tot el conjunt de mines que havien de servir per desballestar, no només l’ensenyament públic com a part essencial del fràgil estat del benestar, sinó el que aviat Pierre Dardot i Christian Laval anomenaran “La nova raó del món”[11]i que no és altra que la transformació educativa en la direcció d’anar fent servir aquest espai social estratègic per reconfigurar la mentalitat col·lectiva. Una mentalitat col·lectiva en la direcció d’enaltir el sotmetiment de l’individu a la lògica del mercat: aprendre a ser flexible davant la creixent precarietat, a resignar-se davant un món canviant en què les desigualtats s’expandeixen en progressió geomètrica, a desarticular el pensament crític que impedeix tota resistència, que és el que hi ha al darrere de bona part del discurs de la innovació educativa que apareix de manera paral·lela.

Diverses de les mesures concretes que apareixien entre un munt de tòpics sobre la “voluntat de dotar-se de majors nivells de benestar i cultura”, d’esment a la “irrupció de la societat del coneixement” o apel·lació a una “tradició pedagògica catalana” o la “cohesió social i la igualtat d’oportunitats,”[12]ens trobem amb propostes com una sisena hora d’ensenyament, d’ampliació lectiva, ja fos per justificar l’increment de dotació econòmica a l’escola concertada, ja fos per incrementar el control social de l’alumnat de la pública, ja fos per satisfer cert clientelisme polític en determinades àrees geogràfiques; amb uns plans d’entorn que servien, fonamentalment, per practicar una política clientelar per part d’una ajuntaments o per estendre la capacitat de negoci de determinades empreses de serveis anomenades del “tercer sector”. De la mateixa manera, hi havia la clara voluntat de trossejar el sistema a partir de la proposta de cedir la gestió de la primària a uns ajuntaments sense recursos (o pitjor encara, amb una gran desigualtat de recursos), o el cos del professorat en diverses categories, nivells de contractació, o remuneració.

Tot això es va concretar en la proposta de la Llei d’Educació de Catalunya, que es va voler tramitar amb urgència -per evitar precisament que s’hi pogués organitzar una resistència social, amb unes formes que recordaven clarament a la Doctrina del Xoc que enunciava Naomi Klein. Disfressada com a una “llei de país” i embolcallada en cert discurs nacionalista, en realitat la Llei no deixava de ser un compendi de polítiques neoliberals.

Davant de tot això, la secretaria de política educativa va emprendre una estratègia que amb el temps s’ha demostrat intel·ligent. Es va crear un grup de treball específic en què es va analitzar amb exhaustivitat, fins a la darrera coma, a fi d’anar trobant totes aquells elements destinats a destruir els principis de l’escola pública. Paral·lelament es va anar redactant tot un seguit de comunicats, articles de premsa, actes de divulgació, documents sindicals on s’anaven assenyalant i denunciant les mesures que amenaçaven amb destruir els principis d’igualtat d’oportunitats, de negociació col·lectiva, de potenciar les desigualtats o de desemmascarar els elements ideològics del neoliberalisme. En altres paraules, es va anar forjant un veritable combat ideològic que erosionés les premisses falsament progressistes en què es fonamentava la llei i la seva agenda oculta. Això implicava l’ús de mitjans informatius més o menys alternatius –en una època en què internet no tenia encara massa capacitat de desacreditar uns mitjans convencionals encara forts-, o la participació en debats en què es confrontaven les idees oficials respecte a les alternatives. Cal dir que la premsa convencional de paper, i molt especialment la televisió, van fer una descarada campanya pro-LEC, en base a les idees força de “modernitat”, de “llei de país” i de desacreditar el sindicalisme alternatiu en base a acusacions de ser “conservadors”, “enemics del progrés”, “corporatius” i d’estar “desinformats”. “Posar-se la bena abans que la ferida” era una de les frases que va pronunciar l’aleshores Conseller d’Educació, Ernest Maragall, per tractar de desacreditar el posicionament, gairebé en solitari, del sindicat USTEC.

Ara bé, la potència del domini dels mitjans de comunicació convencionals, i la seva capacitat de generar influència entre l’opinió pública va mostrar importants limitacions. Davant el silenciament dels arguments contraris, dels paranys intel·lectuals i legals que es trobaven al darrere de prop de dos-cents articles i desenes de disposicions, el sindicat USTEC·STEs va fer una enorme campanya d’acció sindical en què els delegats anaven, centre per centre, claustre per claustre, a explicar amb pèls i senyals les intencions del Departament i les hipotètiques conseqüències de l’aprovació tal com haurien pretès des de bon principi. Aquest “porta per porta” va resultar ser més efectiu que l’hegemonia pro-LEC d’uns mitjans de comunicació al darrere dels quals hi havia un stablishment molt interessat en l’aprovació de la polèmica llei. És més, els atacs mediàtics contra els sindicats –amb una especial predilecció per posar semàfors vermells a La Vanguardia, va acabar essent també un atac contra el professorat, fent que, en bona mesura, es produís la paradoxa d’identificar el conjunt del professorat amb el seu sindicat. Hi ajudava el fet que altres sindicats com CCOO i UGT, massa vinculats als partits polítics que sustentaven els legisladors, o bé no deien res, o bé s’alineaven tàcitament amb l’administració. Una vegada relatat el rerefons amagat rere la retòrica de les bones intencions, bona part del professorat s’hi va posar, literalment, de cul. Les mesures com la sisena hora a primària, la consolidació dels concerts, o l’establiment de condicions laborals a la carta van ser prou elements per promoure un seguit de vagues i mobilitzacions exitoses (14 de febrer i 13 de novembre de 2008), i una creixent oposició a aquesta llei i als principis que la inspiraven.

Una segona estratègia, menys pública, encara que no menys efectiva va ser el dels contactes amb els diversos partits polítics durant el període de tramitació. Com dèiem, el grup de treball creat al voltant de la LEC va redactar, amb ànims d’exhaustivitat, 675 esmenes a la llei. Davant d’això, i en el convuls clima polític de 2008, quan el primer tripartit havia donat peu a un de segon, amb creixents tensions i contradiccions entre els seus socis, i unes enquestes que donaven força a l’oposició conservadora, es va tractar d’explotar les diferències polítiques entre tots. I es va parlar amb tots els grups, tot alertant dels diversos perills que podia implicar una aprovació que podria, a tall d’exemple, consolidar una xarxa d’escoles concertades que separaven per sexe, o de generar un poder municipal clientelar que afavorís el partit socialista, o una sisena hora que podia representar una política populista que afavorís determinada esquerra en detriment d’altres, o una alteració del sistema funcionarial que impedís un mínim control centralitzat a l’administració. En bona mesura, la USTEC va proporcionar, amb aquest treball munició política i electoralista, i va propiciar enfrontaments interns entre socis de govern i entre les seves bases electorals. Una de les coses que més ens va sobtar és l’absoluta ignorància en termes educatius de la majoria de polítics professionals, a qui, en converses privades, vam obrir literalment els ulls. I que bona part del discurs crític emanat des de la Secretaria de Política Educativa, vam aconseguir fer canviar d’opinió, o com a mínim, posar en crisi les seves conviccions. Un descobriment d’aquells dies va consistir precisament a prendre consciència que la classe política és ignorant de l’agenda oculta neoliberal emandada des de grups de poder, lobbis poderosos o les directrius dels organismes financers internacionals que, paral·lelament, s’instal·len en espais estratègics de presa de decisions. A nivell anecdòtic, crec que ja es pot dir, hem de reconèixer que alguns polítics professionals ens van facilitar informació rellevant que ens permetia anticipar-nos a algunes de les maniobres dels legisladors.

Una tercera estratègia, també escassament pública, tenia a veure amb un factor sociològic. El que representa una feblesa en el mercat de treball, representa una fortalesa poc explorada del professorat. Al llarg de les dècades de 1980 i 1990, esdevenir professor de l’ensenyament públic, especialment en la secundària, esdevenia una professió de prestigi que feia que moltes persones de classes mitjanes estiguessin a prop de la política. Això volia dir que guanyar-nos el professorat podia posar problemes a aquesta agenda oculta que pretenia desregular la professió. Bona part de legisladors, càrrecs públics, o bé eren professors, o bé ho eren persones pròximes i familiars. Posar en contra el professorat respecte a aquesta llei va acabar per desnaturalitzar alguns dels axiomes que inspiraven la LEC. I, de fet, i aquesta és una qüestió que fins i tot el Conseller Maragall va reconèixer a posteriori, posar en contra de la LEC al professorat va representar un cost polític que, en part, explica la derrota electoral del tripartit el 2010, i que va fer que, com després de la fracassada cimera de l’OMC de Seattle, els privatitzadors siguin més cauts, secrets i discrets a l’hora de promoure canvis per evitar congriar una oposició pública i sonora.

Certament, la LEC es va aprovar l’estiu de 2009. Tanmateix no era ben bé la mateixa llei. La qüestió del traspàs de la primària als ajuntaments o la creació de directius professionals, o la possibilitat de gestió privada de centres públics a l’estil dels CAP sanitaris van decaure de la redacció o resultaven inaplicables. En la tramitació, es va suavitzar bona part del redactat. Aspectes com la sisena hora, van quedar prou malmesos, i a la pràctica posterior, va decaure per la seva òbvia inutilitat i perjudicis en el sistema. El discurs triomfalista, que associava privatització i progrés, va fracassar. L’agitació promoguda també va ajudar sinèrgicament al moviment d’estudiants en les seves mobilitzacions contra el Procés de Bolonya (2008-2009). El professorat, en bona mesura, va quedar vacunat contra cert aventurisme pedagògic. Per descomptat, el neoliberalisme educatiu no va quedar mort, i el cert és que va continuar mitjançant el desplegament d’alguns dels seus preceptes en el Decret d’Autonomia de centres (2010), Decret de Provisió i Perfils (2014) o el Decret de Direccions (2015),  es van anar instal·lant en el sistema, com a fruit de la llei i conseqüència de l’agenda privatitzadora, aquesta vegada a un ritme més lent a fi de no poder generar aquelles resistències que va despertar les mobilitzacions. Iniciatives més ideològiques que polítiques com ara l’Escola Nova 21 (2016) o l’Ara és Demà (2017) van acabar de dibuixant aquesta filosofia que acosta al conjunt de reformes que persegueixen la reconversió del sistema educatiu de pilar de l’estat del benestar, a espai d’adoctrinament neoliberal. Tanmateix, la batalla de la LEC va representar certa derrota a l’administració de la qual n’hauríem de prendre algunes lliçons, la principal de les quals és la transcendència de plantar batalla ideològica al neoliberalisme.

 

There Is Not Alternative?, yes, We Have One!

L’experiència de la LEC va resultar ser una batalla defensiva. El professorat, liderat pel sindicat USTEC, que va guanyar una important autoritat entre el professorat i la societat civil, va poder resistir un embat que continua, amagat aquesta vegada sota la disfressa del progressisme encarnat per l’Escola Nova 21 o els discursos associats del Centre UNESCO, la Fundació Bofill i altres Think Tanks difusors del neoliberalisme. Tanmateix, una de les crítiques raonables que es va fer al sindicat va ser que era més fàcil oposar-se que construir. Va ser així com la pròpia secretaria de política educativa va fer un procés de reflexió sobre com hauria de ser una llei educativa.

Poc després de l’aprovació de la LEC, i dels inicis del seu desplegament, el context sociopolític va canviar radicalment. Els efectes de la crisi financera global de 2007-2008 es van començar a percebre de manera profunda a partir de maig de 2010, quan comença de manera intensa el procés de retallades estructurals en els serveis públics (a fi de pagar el deute privat dels bancs), fet que genera una intensa irritació social que implica una onada de vagues generals (29 setembre 2010, 27 de gener de 2011, 29 de març de 2012) i la importància de l’anomenat moviment del 15-M (2011) i dels indignats. A partir dels efectes d’aquesta crisi –considerada una estafa, i un episodi més de la Doctrina del Xoc en la imposició del neoliberalisme a occident-, es va generar una efervescència que comportava no només la protesta, sinó la proposta.

En aquest sentit sorgeix la proposta de fer una reforma educativa d’acord amb els principis del Fòrum de Porto Alegre. Això volia dir intentar crear una mena de noves bases d’una nova llei que sorgís del consens de la comunitat educativa, que servís per derogar la LEC i les seves derivades, i que aplegués un seguit de principis fonamentats en tot el contrari del que reclama el catecisme neoliberal de l’anomenat “Consens de Washington”. Això és: en comptes de desregulació, regulació; en comptes de retallades, inversió; en comptes de privatització, col·lectivització. Del DRP (Desregulació, Retallades, Privatització) al RIC (Regulació, Inversió, Col·lectivització).

Als inicis no estava massa clar si aquest document havia de tenir una forma de manifest o de test legislatiu. En converses amb estudiants i famílies va sorgir la idea de fer servir el mecanisme legal de la Iniciativa Legislativa Popular. Això implicava tractar d’aconseguir 50.000 signatures en sis mesos per tal que es pogués tramitar parlamentàriament.

El document inicial, començat a treballar durant la tardor de 2013, contenia uns principis que contradeien els principis del que l’stablishment havia determinat per a la LEC. L’experiència dels anys precedents ens havia servit precisament per poder capgirar els idearis neoliberals que inspiraven les agendes reformadores de l’estat i del continent europeu, on s’estaven aprovant reformes molt semblants a les de la llei catalana.

Malgrat una elaboració formal que comptava amb l’assessorament de diversos advocats, al final es tractava d’un decàleg prou clar i contundent. Entre altres mesures contemplava una única xarxa educativa de caràcter públic que implicava la progressiva desaparició dels concerts educatius; impedir qualsevol intervenció del mercat als centres públics; gestió democràtica i transparent dels centres; condicions laborals dignes, la gratuïtat total del sistema incloent-hi la universitat i les escoles bressols; el català com a llengua vehicular i una inversió mínima del 6% del PIB.

La iniciativa va ser molt ben acollida per diverses entitats de la societat civil i vinculades al món educatiu que tenien com a element comú la seva no dependència política i la seva independència econòmica. Això va suposar més de 200. I la recollida de signatures, que va permetre una campanya de sensibilització i de conscienciació -entre 2014 i 2015-, va desbordar les expectatives inicials, tot recollint gairebé el doble de les exigides –96.000-. Més enllà de les xifres, aquesta iniciativa va servir per estrènyer llaços entre els sindicats docents, els d’estudiants i moltes associacions de famílies, que van poder comprendre de què anava tot aquest conjunt d’onades reformadores i privatitzadores. En bona mesura, la ILP d’Educació va tenir com a fruit positiu una major cohesió i unitat entre la comunitat educativa.

Com era de preveure, la tramitació parlamentària va ser avortada amb els vots de Junts per Catalunya i el Partit Popular el maig de 2016. Es tractava d’un atac a l’stablisment en tota regla. Qüestionar l’agenda neoliberal, així com una doble xarxa educativa que continua servint com a filtre social en plena etapa de reforçament de les diferències socials era massa perquè les institucions permetessin prosperar una proposta d’aquestes característiques. Ara bé, de la mateixa manera que l’aprovació de la LEC va tenir cert regust de fracàs per als seus impulsors, l’avortament de la ILP també va tenir un component de victòria entre els seus impulsors, perquè sabien perfectament que existeix tota una alternativa a l’escola neoliberal, si més no articulada en el camp teòric. Que existeix tot un programa coherent i simple, amb unes idees força que poden servir per impulsar les lluites i resistències actuals. En bona mesura, enfront al fatalisme determinista thatcherià del TINA, There Is Not Alternative, existeix el WHO, We Have One.

En altres termes, les batalles contra el neoliberalisme es disputen en diversos fronts. I, potser el més visible, és a l’espai públic, les mobilitzacions, el carrer. Tanmateix, també ho és en el camp de les idees. Al cap i a la fi, el neoliberalisme es va acabar imposant, com ens recorda Tony Judt al seu llibre El món no se’n surt, després d’una llarga travessa pel desert en espais al marge, fins que va tenir prou idees i complicitats per imposar la seva agenda. Per disputar batalles, cal tenir banderes. Per tenir estratègies, cal tenir objectius. I en el balanç d’aquests anys de resistència contra el mal dels nostres dies, és necessari saber què volem.

[1]Gregorio Luri, El neoconservadurisme americà, Angle Editorial – Idees. Barcelona, 2003

[2]Christian Laval, Pierre Dardot, La nueva razón del mundo. Ensayo sobre la sociedad neoliberal. Gedisa, Barcelona, 2013.

[3]Naomi Klein, La doctrina del xoc. L’ascens del capitalisme del desastre. Empúries, Barcelona, 2008.

[4]Daniel Estulin. Los secretos del Club Bildenberg, Ediciones del Bronce, Barcelona, 2008.

[5]Tony Judt, El món no se’n surt. La Magrana, Barcelona, 2010.

[6]Nico Hirtt, Los nuevos amos de la escuela. Minor Network, Madrid, 2003.

[7]Reflexions especialment interessants sobre com determinats discursos progressistes són manipulats pel neoliberalisme a fi d’aplicar la seva agenda reformadora es troben al llibre de Carlos Fernández Liria, Olga García Fernández i Enrique Galindo Fernández Escuela o Barbarie: entre el neoliberalismo salvaje y el delirio de la izquierda. Akal, Barcelona, 2017.

[8]José Saturnino Martínez García, “Fracaso escolar, PISA y la difícil ESO”, Revista de Sociología de la Educación. Núm. 1, 2009, pp. 56-85.

[9]Xavier Diez, “Al principi, fou el Concordat”, a Docència, núm. 39, 2016.

[10]Departament d’Educació, Bases per a una nova llei d’educació https://www.pedagogs.cat/doc/DocumentBases-LEC_nvbre2007.pdf

[11]Laval i Dardot, Op. Cit.

[12]Pacte Nacional per l’Educació(2006), pp. 5-6 http://www.mrp.cat/admin/magatzem/inicides/pne06.pdf

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.