“Que la paraula poètica arribi als llocs més recòndits”. Entrevista a Raquel Santanera

Raquel Santanera (Manlleu, 1991) és poeta de la fornada més jove de la literatura catalana actual. Autora de dos poemaris Teologia poètica d’un sol ús  i De robots i màquines o un nou tractat d’alquímia. Graduada en Estudis Literaris i màster de Construcció i Representació d’Identitats Culturals a la Universitat de Barcelona codirigeix el cicle de poesia del bar Horiginal. L’entrevistador, entremig d’un reportatge sobre poesia i política, no pot resisitir publicar l’entrevista original i compartir aquesta mena de matèria primera d’interès per a un públic que sembla reacostumar-se a què la poesia reivindiqui l’espai públic.

Quins diries que són els teus referents?

No tinc uns referents especials. Tendeixo a moure’m per obsessions. Quan m’interessa una cosa en concret tendeixo a explorar a fons. Engoleixo. I, de fet, tinc la impressió que tota lectura m’acaba influint d’una manera o una altra.

Vaig començar a llegir poesia cap als 16 anys. En aquella època vaig descobrir el realisme brut nord-americà, la generació Beat, Charles Bukowski. També recordo quedar profundament impressionada per la lectura de Lolita, de Nabokov. La meva següent obsessió van ser els textos de Salvador Dalí, el surrealisme, el mètode paranoico-crític i totes les càrregues polítiques de les avantguardes. Per descomptat, també tinc altres poetes que m’han influït, com Federico García Lorca, Wisława Szymborska, Cristina Pier Rossi, Jaime Gil de Biedma, Gabriel Ferrater, Enric Cassasses, Dolors Miquel, Josep Palau i Fabre, Anna Dodas i tants d’altres. I em declaro una entusiasta de les grans novel·les del segle XIX, molt especialment d’Stendhal, així com autors de l’estil de Herman Hesse, J. D. Salinger o l’Amélie Nothomb de les autoficcions. En altres paraules, tinc uns gustos molt eclèctics. Una de les meves últimes fal·leres són Verdaguer, Perejaume o la Rodorera de La mort i la primavera. I el descobriment recent d’un brutal Joan Brossa que avui hauria acabat davant l’Audiència Nacional.

Creus que, en el context actual s’està produint una politització de la poesia, o més aviat ha emergit una poesia política?

Sóc del parer que qualsevol temps genera la seva pròpia bellesa. Això crec que ho va dir Baudelaire. No hi ha un moment en què la poesia deixi de ser política. Més aviat el context influeix molt a plantejar determinats temes. Sempre hi haurà poetes que faran més evident el seu posicionament polític amb els seus versos. També n’hi haurà que, passi el que passi, optaran per l’art per l’art.

Penses que estem assistint a un espai generacional, o més aviat un arxipèlag de personalitats aïllades, que mitjançant processos d’introspecció personal, en funció del context fa que hi hagi coincidències en molts aspectes?

Hi ha un punt artificiós en això de les generacions. És una manera massa fàcil d’agrupar tendències poètiques i poetes. En això, els poetes tenim poc a dir, malgrat que trobem la paradoxa que els principals crítics, que són els que s’encarreguen de fer aquesta mena de classificacions, solen ser també poetes. La veritat és que som en un moment on apareixen moltes veus poètiques noves. No veig encara prou distància temporal per establir determinats encasellaments, encara massa prematurs, perquè no contemplen l’evolució d’uns joves escriptors que tindran evolucions diverses i divergents. A més, reduir l’anàlisi d’unes tendències poètiques en base a unes generacions, és gairebé congelar en el temps fenòmens altament canviants. Aquesta mena d’etiquetes les trobo reduccionistes o massa essencialistes. Seria més adient parlar de tendències temàtiques o estilístiques

Potser sí que tens raó. Ara bé, i encara que sigui redundant, com definiries la teva generació poètica, o almenys quins elements compartiríeu la gent d’una cronologia paral·lela a la teva?

No ho sé. Es tractaria dels poetes amb qui he compartit escenari? Llibre? Cronologia? Ja he dit que no crec massa en aquestes coses. Hi ha poetes a qui admiro molt, i amb qui tinc punts de coincidència, i tanmateix són molt diferents. Sí que hi ha certa tendència (o alemenys així s’ha dit) d’incloure alguns poetes joves dins d’això que s’ha anomenat “poètiques del cos”. Ara bé, faltaria veure’n una anàlisi més detallada: el nom no sempre fa la cosa i no tothom l’entén igual…

Quins són els esdeveniments històrics recents que creus més t’han influït?

Em permeto la llicència d’aquests fets recents que ens ha tocat viure de convertir-los en una goma elàstica i tornar al maig de 2011. Estava fent segon d’Estudis Literaris a la Universitat de Barcelona i va ser quan va esclatar el moviment dels indignats, el 15-M. Em va afectar moltíssim perquè va ser la primera vegada que vaig veure tanta gent mobilitzada. No tenia ni vint anys i em va impressionar molt l’alt nivell de connexió a Plaça Catalunya. Recordo que van muntar un hort i una biblioteca, amb un gran espai per a diverses comissions de treball. Va ser extraordinari, per a mi. Notava, fins i tot, que les botigues del voltant de la Plaça Catalunya estaven més buides, perquè el centre d’atenció va ser aquell moviment.

I quan arriba la policia, i els serveis de neteja per desallotjar i desmuntar l’acampada,… recordo el sentiment de decepció. I ara, què? Havíem viscut un moment molt potent. Em vaig quedar a dormir la nit que havien desallotjat la plaça i la gent va començar a agrupar-se. No havia passat res i havia passat tot. Simbòlicament hi havia hagut molta esperança i il·lusió.

Una sensació semblant la vaig viure l’1 d’Octubre. Són dos moments en què he percebut el sentiment de col·lectivitat més fort que mai.

Has estat temptada de participar activament en política?

No. Mai gaire temptada, encara que això no vol dir que no m’interessi la política. Prefereixo fer les meves aportacions ideològiques a la meva manera. Per exemple, aquest any he participat en dos projectes: L’Horiginal i els Vespres Malgastats. El primer, a Barcelona, i el segon a Osona. Aquestes experiències serveixen per fer una xarxa de poetes i per entendre que hi ha una literatura i una cultura per la qual val la pena lluitar. Les polítiques culturals són necessàries i urgents. Per la meva manera de ser, crec més en l’acció que en la militància clàssica. La impaciència del meu caràcter no quadra amb la política convencional. Sóc partidària de primer fer, i després ja veurem què passa. Crec en l’activisme i en l’acció col·lectiva.

Com creus que influeixen els recitals poètics en el panorama literari actual?

Jo ho celebro molt perquè crec que ajuda molt a conèixer la poesia, els poetes, a experimentar la literatura d’una altra manera, molt més col·lectiva. És sentir el poeta, dir el vers, copsar el moment. Animo molt a fer recitals descentralitzats, a fora de les grans ciutats. Que la paraula poètica arribi als llocs més recòndits.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *