Innovació educativa o Revolució Cultural?

Des de fa alguns anys, la “innovació” s’ha imposat en l’actualitat educativa, fins al punt que podríem parlar d’una “febre innovativa”. En altres termes, s’ha generat un clima en què la novetat, més enllà de les formes i conseqüències, es percep intrínsecament com a factor positiu, sense atendre a una reflexió profunda del que realment necessita el sistema.

En bona mesura, es pot interpretar aquesta “febre” a partir d’un seguit de circumstàncies que estan afectant negativament a l’educació. D’una banda, les retallades, han esdevingut estructurals, amb una inversió que representa un deu per cent menys de despesa per alumne respecte a fa una dècada, i un terç del que recomana la pròpia OCDE, fet que ha generat un sentiment d’abandó i malestar entre els centres. En segon lloc, vivim en un context en què la competitivitat s’ha instal·lat en el cor del sistema. A partir del que Christian Laval defineix com a “home nou neoliberal”, es responsabilitza l’individu d’èxits i fracassos i s’assumeix la competència per obtenir recursos, per vendre millor la pròpia escola davant la comunitat, per aconseguir, via selecció arbitrària, els docents “més glamourosos”. Això està convertint els centres educatius en empreses a la recerca de nínxols de mercat a còpia d’establir el seu “branding” o la seva pròpia marca. Cada escola, cada institut, tracta de singularitzar-se respecte a la resta, de fer coses (aparentment) molt diferents, fet que acaba amb la coherència del sistema. En tercer lloc, es constata un pes cada vegada més gran en el disseny de polítiques educatives, d’organitzacions privades -sovint de finançaments opacs- com ara les fundacions de diverses Caixes, o plataformes com l’Escola Nova 21 (amb gran presència del lobby de l’escola privada) o associacions que en el passat van gaudir de gran prestigi, i que avui estan difonent pràctiques pedagògiques discutibles, com ara una formació de caràcter privat fonamentada en tècniques anglosaxones de “coaching”. Això passa perquè aquest conjunt d’entitats privades supleixen l’absència de lideratge que el Departament d’Educació ha cedit -o subcontractat- pel que fa a les polítiques educatives, formatives o pedagògiques.

Les conseqüències de tot plegat són diverses. En bona mesura, s’ha desplegat cert estat d’ànim “unanimista”, en què la innovació és bona per se, sense saber-ne calibrar les conseqüències. Per contra, es tendeix a menystenir la tradició, o titlla de reaccionari a tot aquell que planteja prudència amb el canvi.  És a dir, que s’experimenten un seguit de pràctiques innovadores que, o bé són reciclades (el treball per projectes té més de cent anys i moltes ombres), o bé es fonamenten en conceptes que no compten amb el consens de la comunitat científica, o no disposen d’experiència contrastada (com ara la controvertida qüestió de les intel·ligències múltiples o l’exageració de les possibilitats de la neurociència o la cronobiologia).

El més preocupant de tot plegat és que bona part d’aquestes pràctiques no disposen dels necessaris processos i protocols d’avaluació que avalin la seva convenciència, és a dir, que demostrin que són millors que el que s’estava fenta principis de segle, quan el fracàs escolar era més baix que en l’actualitat. De fet, el problema és que tampoc no queda molt clar què es persegueix amb aquest conjunt d’innovacions una mica espúries. Es pretén rebaixar el fracàs escolar? Es vol millorar el clima de convivència a l’aula? Es pretén educar ciutadans més autònoms? Tots tres objectius són legítims i desitjables, tanmateix, la qüestió de les finalitats de l’educació sembla haver desaparegut del debat educatiu, i sembla que l’únic objecte del canvi consisteix a “ser més guai” que els altres, o fer quelcom diferent del que es feia.

Hi ha altres consideracions no menors i que no resulten tranquil·litzadores. Bona part de la innovació fa servir un llenguatge religiós, amb una formació en què la fe resulta més rellevant que l’evidència, en què sembla haver-se declarat una guerra als continguts curriculars, en què es busquen més docents amb habilitats comunicatives i socials que amb elements rellevants a comunicar o a fer entendre que l’educació és, sobretot, un procés individual. També resulta preocupant la guerra contra els llibres de text (que, evidentment no són la cosa més important del món, encara que resulten útils per orientar i ordenar les idees d’alumnes i generar segruetat entre les famílies), o contra la memòria, o contra la dimensió introspectiva de l’educació.

Finalment, i com succeeix en tota religió -i la innovació ho sembla cada vegada més- hi ha la qüestió dels “danys col·laterals”. La innovació s’està fent servir com a excusa per a l’explotació -les hores de feina, la formació privada i intempestiva que requereix, està esgotant bona part dels professionals- i per a excloure o assetjar els dissidents. Els “projectes d’autonomia” i els “perfils” s’estan fent servir per imitar paràmetres de contractació de l’empresa privada en què la llibertat d’ensenyament i de metodologia s’estan eradicant. En altres paraules, que la pluralitat i la diversitat estan desapareixent d’escoles i instituts. I caldria una reflexió col·lectiva sobre si val la pena tot això per no se sap exactament què.

En bona mesura, aquest procés, poc científic, poc avaluat, molt fonamentat en l’emoció pura, recorda a un episodi històric poc conegut a occident, encara que prou il·lustratiu. A finals dels seixanta, a la Xina, el president Mao va promoure una “Revolució Cultural” consistent a aplicar l’entusiasme revolucionari davant de qualsevol problema o per millorar radicalment les carències òbvies del sistema social i econòmic del seu país. L’esdevingut aleshores ha estat considerat com un episodi de paranoia col·lectiva en què es va destruir les tradicions, es van suprimir els exàmens, es van tancar les universitats, els estudiants humiliaven als professors; els joves, als grans; els ignorants, als intel·lectuals. Milions de guàrdies rojos fanatitzats recorrien el país buscant enemics contrarevolucionaris, cremant llibres, destruint l’arquitectura popular, o atacant tot allò que no semblés prou revolucionari. El resultat, com era d’esperar, fou un col·lapse civilitzatori del qual la Xina tot just es recupera. La comparació és exagerada, tanmateix val tenir en compte extreure lliçons de la història. L’entusiame per la innovació no ens ha de fer caure en el parany de destruir un sistema educatiu, si bé millorable, que té aspectes positius, i que abans de la febre innovativa, tenia més clar cap a on volia anar.

 

Nota: Article publicat avui a L'Aula, secció d'educació del Diari de Girona
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *