Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

8 de maig de 2019
0 comentaris

Primitivisme gastronòmic

Barret Picat ha tingut la iniciativa de dedicar un monogràfic a l’art de la gastronomia. I servidor de vostès sembla la persona menys indicada per satisfer els lectors entusiastes. Perquè, sí, efectivament, en aquest àmbit, confesso que sóc una nul·litat. I això ho reflexionava fa poc amb l’Antonio Baños, darrere uns plats de la Mediterrània Oriental a un restaurant libanès de darrere l’estació de Sants.  En Baños i jo som del mateix barri, Santa Eulàlia de Vilapiscina, el més meridional i oriental dels Nou Barris sinònims del proletariat barceloní que tanta literatura “posturista” genera el món de l’esquerra caviar que tant de mal ha fet a les classes treballadores. I esclar, com a part del proletariat il·lustrat –o més aviat del desclassament que comporten títols universitaris entre qui disposem d’orígens populars- la nostra primera obligació era tractar de dissimular-ho, i en segon lloc, de fugir esperitats. Fronterers amb Sant Andreu, de la mateixa generació i separats per una distància no superior a dos carrers, en Baños i jo, com tants d’altres, hem esmerçat grans esforços a assajar una sofisticació que blanquegés els nostres orígens a fi d’evitar esdevenir la curiositat antropològica amb què sovint ens tractaven els habitants de l’Upper, de la ciutat de la banda alta de la Diagonal que sovint ens observava amb ulls de National Geographic.

Perquè, efectivament, dotats per qüestions d’edat, d’una certa perspectiva història, el menjar ha estat un espai simbòlic de diferenciació social. Provinents d’una era en blanc i negre i una sola cadena i mitja de televisió, la nostra història gastronòmica, a certa distància –no massa- de l’era del racionament, els anys setanta, era de les nostres iniciacions, es caracteritzava per l’ensopiment. Monòtona i sense imaginació, la nostra dieta mediterrània i de proximitat només coneixia l’excepcionalitat a partir dels excessos quantitatius de les festes –especialment Nadal- i alguns aliments excepcionals –torrons, dolços, pernil salat,…- i altres aliments no gaire exòtics que apareixien als famosos lots de Nadal. El menjar, com la nostra indumentària, com la vida quotidiana era vulgar i uniforme, amb un punt de soviètica, malgrat el capitalisme xaró que ens envoltava. De fet, la nostra era una vida equivalent als personatges de la República Democràtica Alemanya del Good Bye Lenin o La vida dels altres.

De la mateixa manera que els aires de rebel·lió musical (de fet, la música era dels pocs espais una mica lliures i creatius de la nostra infantesa i adolescència), a còpia de Punk, Mods, Rockersi altra fauna equivalent, amb comptagotes van arribar algunes novetats exòtiques. Més enllà dels emparedadosde l’ós Yogui, les hamburgueses que es prenien els personatges secundaris d’en Popeye o les pizzes que es prenien els policies de Las Calles de San Francisco, al barri van aparèixer els primers Frankfurts, elements de novetat gastronòmica popular de primer ordre, i primer indici de reconversió dels cavernícoles Bar Pepe que freqüentaven breus parròquies masculines i desorientades. Els frankfurts esdevenien nous espais de sociabilitat d’unes noves generacions assedegades de canvi, entre els anys de plom de la Transició. Solíem freqüentar-los als vespres, banyats entre les úniques dues marques de cervesa (aspra i amarga) del moment. Estols de joves ens introduíem en el camp de la gastronomia dels inicis de la globalització, amb versions locals escassament sofisticades d’unes saltxitxes alemanyes que competien amb les “del país”.

Jo diria que ja va ser a principis dels vuitanta quan al barri (Sant Andreu, a l’est de la Meridiana, una antiga vila amb major pedigrí) va arribar una altra novetat: les pizzeries. Ja plenament adolescents o prejoves d’escassos diners, començaven a practicar el “pizzasharing”, versions locals de receptes universals, mullades, esclar, amb ampolles de cervesa que ni tan sols s’atrevien a innovar amb el disseny de les etiquetes. Ara bé, era el món limitat que coneixíem, en una era on continuàvem amb una tele i mitja, encara que aquesta vegada amb uns colors virolats de baixa definició. Pizza i frankfurt,  frankfurt i pizza amb escadusseres variants. Aquesta era la dieta dels que havíem sobreviscut a l’EGB i ens endinsàvem a poc a poc, i sense gaire entusiasme, al món adult.

Paral·lelament, i en els espais d’oci, les cadenes de menjar ràpid (Burger King i McDonalds) es van apropiar dels cafès tradicionals del centre de la capital, i nosaltres, adolescents voraços que buscàvem, en metro, els espais d’oci propers a la Rambla i la Plaça de Catalunya, també començàvem a freqüentar aquests espais que ens remetien a les pel·lícules i la televisió, globalitzant-nos al més pur estil americà. Ara bé, amb un esperit rebel i “progre” –i en una campanya anti-OTAN i antimilitarista- he de dir que hi anava poc i esmerçava bona part dels meus esforços a criticar-los.

Cap a la segona meitat dels vuitanta, les coses començaven a canviar. Amb l’entrada al mercat comú, els primers viatges dels més agosarats, els supermercats començaven a mostrar una mica més de varietat. En plena època del tecnopop, les espatlleres hiperbòliques, la roba folgada i els amics i coneguts que apareixien morts als portals amb una xeringa al braç, la globalització, a poc a poc, feia canviar els nostres hàbits culinaris. Algunes novetats com el salmó fumat, les diferents marques de cervesa, els formatges importats de França i la reinvenció de pà amb tomàquet, els joves de Nou Barris començàvem a entrar en un temps nou de sofisticació i precarietat laboral, d’entendre el “bon gust” com a complement a noves fórmules de relació interpersonal que incloïen cert grau de promiscuïtat. Tanmateix, els sopars de parelletes havien d’incloure el ritus de comprar menjars més o menys exòtics per impressionar els convidats i exhibir així cert grau de modernitat.

Per a la poca gent del barri que vam arribar a la universitat, les coses van canviar. De cop i volta, vam conèixer gent de l’Upper, aquell espai que vivia al centre o a la banda alta de la Diagonal amb pares que eren arquitectes, metges, advocats o professores d’institut, i que tenien cases immensament grans –recordo que, buscant un lavabo, una vegada em vaig perdre en un pis del carrer Balmes-, i que això implicava la presència en una institució que aleshores desconeixíem: les festes multitudinàries que comportaven, a banda dels més variats i refinats alcohols (no sabia que podien existir tantes marques diferents de ginebra) existien micromenjars imaginatius que es deien “canapès”. Com a gent de barri amb síndrome de l’impostor que sospita que en qualsevol moment podien descobrir els nostres orígens i fer-nos fora per l’escala de servei, ens llençàvem voraços vers aquells plats tan diferents delsganxitus que teníem a les nostres celebracions d’aniversari. Tanmateix, això no em va passar mai, més aviat sospitava rebre mirades d’antropòleg entre els meus companys de facultat.

Ara bé, retornats de nou al barri, també contemplàvem com a una nova moda desplaçava o s’incorporava a les anteriors. Ja entre la frontera dels vuitanta i els noranta, els restaurants xinesos complien el nostre anhel d’exotisme. Era una cosa tan diferent que molts de nosaltres ens hi vàrem enganxar. Potser resultava el súmmum de la sofisticació, que, a més, tenia la gran virtut d’un preu rebentat. Per això, quan una companya de pis (efectivament, quan vaig tenir oportunitat, vaig fugir del barri i em vaig instal·lar en un atrotinat pis compartit de la dreta de l’Eixample) em va explicar de què anava allò, vaig sentir una profunda decepció. L’Anita, una professora d’anglès d’origen indi (la seva família, cristiana, va haver de fugir del Paquistan i es va refugiar a Hong Kong quan aquesta república islàmica va obtenir la independència), bona coneixedora de la gastronomia tradicional xinesa, em va confessar que el que servien els xinesos de Barcelona era una mena de McDonalds oriental: una reinvenció simplificada de la cuina cantonesa acceptable als gustos occidentals. Bé, malgrat la decepció, he de confessar que encara m’agrada el McDonalds oriental.

Desclassat definitivament i fora del barri, envoltat, per qüestions professionals i afinitats electives de gent de classe mitjana, i també abduït per sopars de parelletes, ja durant els anys noranta i posteriors, havia d’obrir-me a converses en els quals la gastronomia –aquest cop sí, més o menys sofisticada i definitivament globalitzada- esdevenia un tema estrella. Era ben vist parlar de varietats de marisc, del sushi,de varietats de formatge o patéfrancès, i, molt especialment de vins. El vi, la cultura del vi, els tasts de vi, esdevenien gairebé una mena d’avaluació permanent sobre l’status social –cosa que mai no ha aconseguit de seduir-me-. Posteriorment, en els darrers vint anys, la síndrome del Bulli o tots aquests moviments de la nova (i innovadora a banda de pornogràficament cara) cuina ha fet de la gastronomia un art sobre el qual especular com en món dels galeristes i l’art contemporani. Tot plegat tenia un punt d’impostura i he de reconèixer que haver d’aparentar saber coses que no tenien gaire interès per a mi em resultava un punt d’estressant. El nostre país s’havia anat sofisticant, i per tant, havíem de fer l’esforç de semblar com a personatges cultes i intel·ligents d’una pel·lícula d’Éric Rohmer, gent al voltant d’una taula a parlar d’allò diví i allò humà, tractant de dissimular els conflictes interns o les misèries del passat.

Les dècades han anat desfilant i, per sort, i malgrat l’integrisme ecològic, vivim i mengem millor, molt millor que a Nou Barris durant la dècada de 1970. Certa cultura gastronòmica s’ha instal·lat en la nostra quotidianitat. Ara bé, i ho confesso, malgrat que al llarg de la meva vida he pogut adquirir certa cultura literària i intel·lectual, que llegeixo Baudelaire o Tolstoi, que he traduït alguns poetes, dictat conferències sobre Vassily Grossman, assistir a cursos amb Zygmunt Bauman, o mantenir converses sobre els filòsofs alemanys del XIX, la meva sofisticació gastronòmica no passa dels frankfurts de fa quaranta anys. Que no m’agrada parlar de menjar, sinó que prefereixo menjar plats simples i sense guarniments ni ostentació, que tinc un punt de primitivisme semblant als homes i les dones de l’edat del gel en què caçar, i menjar un mamut pot arribar a ésser la cosa més gloriosa de la darrera setmana. En el fons, gastronòmicament parlant, continuo essent un noi de barri.

 

Nota: Article publicat al monogràfic sobre gastronomia en el 40 aniversari de la revista Barret Picat, de Linyola.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!