Salvarà Catalunya a Espanya del feixisme?

Em confesso un escèptic dels sondeigs electorals, i més en aquesta època d’incertesa política. D’una banda, no és cap secret d’estat afirmar que les enquestes solen ser un instrument d’estratègia política, i que malgrat que els politòlegs tracten de ser honestos perquè sovint es juguen el seu prestigi, les cuines resten condicionades pel color polític dels qui financen els grans mitjans de comunicació. De l’altra, perquè les tensions polítiques fa que mentir als enquestadors sigui pràcticament un esport. Tanmateix, és possible que les diferents enquestes acabin tenint certa capacitat de predicció. En aquest cas, i per a unes eleccions crucials del proper diumenge, si hi hem de fer cas, podríem assistir a una victòria del PSOE amb cert marge per triar crosa parlamentària, i uns resultats en què la triple ultradreta PP-C’s-VOX no obtingui prou escons per governar.

En aquest panorama, Catalunya deu haver estat el concepte polític més repetit en la campanya electoral més bruta i desagradable de la història recent. Els partits estatals oscil·len entre la condescendència i la voluntat deliberada de destrucció de la nació catalana, amb unes dosis d’odi que, no és que recordin el franquisme, sinó que el reivindiquen de manera deliberada. L’Espanya negra ha esclatat al més pur estil Guerra Mundial Z, i, paral·lelament al nacionalisme més excloent, es conjuguen un seguit de desigs en la línia de neoliberalisme despietat, persecució de la dissidència esquerrana, reivindicació dels elements identitaris hispànics més tòxics i certa militarització de la política: en altres termes, el retorn d’una Espanya al més pur estil de Los Santos Inocentes.

Fent memòria, el darrer tram de l’Aznarato ja contenia aquells elements: la reforma laboral que va enfonsar en la precarietat la majoria de la població treballadora; les privatitzacions fraudulentes; l’aliniament exterior amb el neoimperialisme de Bush; la corrupció com a filosofia de vida; polítiques d’odi contra bascos i catalans i aquell victimisme ranci que recordava l’aïllament internacional de la primera meitat de la dècada de 1970.  Quan, malgrat tot, bufaven els vents de la falsa prosperitat de principis de segle, tot indicava que un PP omnímode podria derrotar a un PSOE que havia perdut el rumb després d’adherir-se al neoliberalisme de la Tercera Via, a còpia de renúncies a fer polítiques alternatives. Tanmateix, va i arriben les eleccions del març de 2004.

Aquells comicis, marcat sens dubte per l’atemptat d’Atocha de pocs dies abans van capgirar els resultats i van propiciar una victòria contra pronòstic del PSOE de Zapatero. Tanmateix, si recordem els resultats (164 PSOE, per 148 el PP) hauríem de tenir molt presents els resultats de Catalunya. Aquí, els partits democràtics van obtenir 41 escons (21 PSC; 10 CiU; 8 ERC i 2 ICV) mentre que el PP, únicament 6. Sense Catalunya, hi hagués hagut pràcticament un empat entre socialistes i populars (143 a 142). Si a això afegim el País Basc (15 partits democràtics, per 4 el PP) les coses queden ben clares del que hauria passat, i de l’hegemonia franquista de l’Espanya profunda, més el Madrid imperial.

No tinc capacitat de predicció del que passarà diumenge vinent. Mirant les diferents enquestes podria passar que a Catalunya, els partits democràtics podrien obtenir 40 escons, per 8 els franquistes (sumant possibles escons de PP, C’s i VOX). A nivell de l’estat, el promig de les enquestes donen al voltant dels 160 escons als partits franquistes, mentre que els democràtics (sense comptar els partits nacionals d’Euskadi i els Països Catalans) se situarien en una xifra similar. Això vol dir que aquesta diferència de 32 escons seria fonamental per evitar la involució que des de l’Espanya profunda (i el Madrid imperial) es voldria.

Sóc conscientment que l’establishment voldria un pacte entre el PSOE (ara per ara, el partit del règim del 78 més fiable) amb els neoliberals franquistes de C’s (i de fet, els atacs des de mitjana afins a Rivera són un clar indicador de voler-se desfer d’algú que ja comença a ser incòmode), o fins i tot assajar alguna mena de Grosse Koalition estil alemany. Tanmateix, des d’Europa no s’acaba d’entendre massa bé les peculiaritats d’un sistema polític espanyol amarat d’un feixisme mai depurat. La incertesa continua, encara que l’esperit republicà i democràtic dels catalans (i també, encara que prudentment en un segon plànol, dels bascos) fa que resultin imprescindibles per tractar de salvar el que queda de democràcia espanyola… dels espanyols.

L’acció de l’electorat català el 2004 va ser agraïda per una onada de catalanofòbia fanàtica, que va intoxicar el clima polític dels darrers anys. El PP, com a una mena d’ànima en pena, parlava, com els nacionals socialistes alemanys, de “la victòria amputada” de la Primera Guerra Mundial, inventant-se conspiracions i estranys complots arran dels atemptats de l’11 de març. La possibilitat que el republicanisme (que representa el 80% dels residents catalans, i probablement del 95 % dels qui s’identifiquen nacionalment com a catalans) provoca aquest reaccionarisme furibund, atiat pel bloqueig mediàtic i cinturó sanitari respecte del que realment passa a Catalunya. És per això d’aquesta histèria creixent, d’aquesta política de l’odi que fa que aquesta sigui la campanya més bruta de la història recent, amb els catalans com a centre de totes les dianes. Ben segur que la Zarzuela apunta, i milions de xaiets emparats pels llops, disparen.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *