Campanya bruta

Les campanyes electorals haurien de ser aquells espais on les diferents formacions polítiques compartissin les seves propostes electorals. Tanmateix, a mesura que s’han anat degradant les democràcies liberals, aquests lapses temporals estan derivant perillosament vers una exhibició barroera d’agressivitat verbal, dels pijtors instints, de treure a passejar el porc que molts guardaven discretament a casa. Si arreu d’Europa, l’acumulació de fracassos dels sistemes polítics i socials està fent rodar pel pendent a països que ens semblàvem seriosos, imagineu què succeeix a Espanya, on l’estat profund està fent sortir tota la producció mundial de potes negres i derivats del sector porcí. Catalunya és l’excusa, i tanmateix, la voluntat de fer involucionar tot el país, fins i tot en aquells àmbits com els de moral privada on l’estat havia fet progressos importants. Si, a més, afegim el neoliberalisme (cada vegada més clar, es veu que és una versió mutant del feixisme) promogut per Steve Bannon a C’s, Vox i la versió arzarinana de l’actual PP, ja tenim els ingredients per a la tempesta perfecta.

M’he desconnectat de la campanya. No sóc cap indecís, fa molt de temps que tinc el vot meditat (el que més ràbia li farà al cap borbònic dels zombis), i darrerament no veig la televisió generalista, únic àmbit on veig envaïda la meva privacitat. Viure una mica allunyat de tot plegat, serveix sovint per veure-hi amb més claredat. I, potser el camí l’ensenyaven ahir els habitants d’Errenteria: plantar cara al feixisme, malgrat que fins i tot, la seva pròpia policia n’estigui amarada de feixisme. Les esquerres, i els demòcrates, hem de plantar cara, i no deixar precisament la iniciativa als altres. Som més. Només ens falta ser més decidits. La ultradreta està intentant apropiar-se del carrer, i no els ho podem permetre. Potser caldrà que nosaltres també anem al gimnàs. Sempre he sentit un respecte profund i admiració pels suïssos, una gent pacífica i democràtica que és perfectament compatible amb tenir formació militar, un fusell d’assalt a cada armari, i una gran capacitat d’organització per fer front a les amenaces d’una manera eficient.

Campanyes com aquestes tenen diverses finalitats: animar als convençuts, desmobilitzar als dubtosos, i atemorir els rivals. Fixeu-vos com estan ressuscitant el fals victimisme del qual van treure tant de rèdit en l’època en què la guerrilla armada basca era activa i cometia atemptats. Si bé allò que feien era moralment inacceptable, l’explotació de les “víctimes del terrorisme” (en realitat, “caídos por Dios y por España) és i ha estat immoral. Volen ressuscitar el pitjor dels anys vuitanta quan el veritable terrrorisme ultra gaudeix d’una impunitat que fa de Madrid la capital de la prevaricació legal, moral i penal.

No perdem gaire el temps a lamentar-nos.  Hem d’anar pensant més a actuar, a no abandonar el carrer, a mantenir la iniciativa. La gent d’Arran no són sants de la meva devoció. Ideològicament ens separa un oceà. Tanmateix, la seva capacitat de desafiar el feixisme és encomiable. I em resulta al·lucinant com entre els demòcrates i els independentistes se’ls censura. La República ens ha portat a unes estranyes aliances. La lluita contra el feixisme i un estat demofòbic exigeix una Unió Sagrada, i ens empeny a actuar en contra del que mai hauríem pensat que hi hauríem d’arribar. Siguem suïssos. Siguem milicians anarcosindicalistes del 36. Siguem Gaullistes lluitant contra nazis i Vichy. Siguem persones normals que, en circumstàncies excepcionals, actuem de manera excepcional.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *