Pacte contra la segregació?

Sostenia Joseph Conrad que l’única manera de resoldre problemes és enfrontant-s’hi decididament. Els qui conservem encara cert bagatge humanístic podem recordar que la hipocresia és un dels principis fonamentals de la societat moderna. Balzac, Zola, Dickens,… dibuixaven una societat burgesa benintencionada, culta i refinada, que no dubtava a bastir un món absurdament desigual, a fi de preservar els seus interessos de classe. Els propietaris de les fàbriques no ignoraven el mal que feien. Fins i tot impulsaven accions caritatives. Tanmateix, era el propi sistema el que condemnava la majoria a una existència miserable per preservar la posició i les ambicions d’uns pocs. Parlaven i teoritzaven sobre el “problema social” sense fer res pràctic, útil o honest per tractar-lo.

El pacte contra la segregació impulsat per la sindicatura de greuges i que compta amb el suport d’alguns agents socials i educatius, recorda vagament a això: a la retòrica de les bones intencions que eviten enfrontar-s’hi decididament; a certa hipocresia arnada, un punt d’oportunisme polític i nul·la sinceritat per resoldre el que potser és el problema més greu de l’educació del nostre país: el de la segregació social, que és una manera fina d’evitar parlar de què va tot això: de les insuportables desigualtats que s’evidencien a les aules del país.

Caldria fer servir el nostre particular J’accuse contra un sistema que reprodueix les diferències de classe i que tracta de blindar-les. El pecat original del nostre sistema es diu “doble xarxa” (agreujat darrerament per una variant anomenada “triple xarxa” de centres públics “guais”), i que consisteix en l’existència, supervivència i protecció d’una xarxa àmplia, heterogènia de centres educatius de titularitat privada que acullen majoritàriament alumnes de grups benestants i de la classe mitjana autòctona. És cert que hi ha centres honestos, casuístiques diverses i sensibilitats desiguals, tanmateix, globalment han servit com a espai de protecció respecte a les classes populars i la diversitat cultural creixent en les darreres dècades. Entre els pecats, es pot dir que tendeixen a l’endogàmia o la creació de mecanismes subtils d’exclusió (quotes, activitats extraescolars o despeses poc aptes per a butxaques escurades). Gaudeixen d’un blindatge per part de l’administració. La majoria de les elits polítiques, econòmiques, culturals, fins i tot les mediàtiques han passat per aquests centres, de manera que es tendeix a normalitzar aquesta situació injusta i a projectar certs prejudicis sobre una escola pública objectivament millor, amb docents seleccionats amb cura, amb una vocació de servei i una tasca heroica, ateses les circumstàncies.   

Això vol dir que, amb diners públics, estem finançant la construcció d’una societat desigual, que evita la barreja social, per tant, la igualtat d’oportunitats. Tanmateix, aquesta xarxa ha estat sempre protegida pels poders fàctics i beneficiaris de la segregació. La ILP d’Educació, que va comptar amb prop de 100.000 signatures i l’adhesió de 200 entitats, i plantejava la seva integració en la xarxa pública (o la pèrdua dels concerts) va veure avortat el seu tràmit parlamentari. Ara el famós “pacte contra la segregació” consisteix a  ampliar el finançament de la xarxa privada a canvi d’espuris compromisos per acollir inconcrets percentatges d’una diversitat. Més o menys, com els fracassats “contractes programa” del Pacte Nacional d’Educació de fa una dècada, i que no va servir per corregir una deriva segregadora accentuada amb la crisi.

Les mesures que contempla el pacte impulsat pel síndic, tímides, inconcretes, pal·liatives, cosmètiques,… no va al moll de l’ós: el repartiment de la diversitat d’acord amb la lògica sociològica del país. Ara bé. No es tracta només d’una qüestió de xarxes. Hi ha altres omissions tant o més greus. Obvia la principal mesura que pot servir per reduir desigualtats: una política sistemàtica de reducció de ràtios. Un pla experimental que es va fer a Estats Units durant la dècada dels noranta indicava que reduir la ràtio de primària a 15 alumnes per classe millorava significativament els resultats escolars dels alumnes, especialment la de les minories ètniques, fins a un percentatge del 40%. Imaginem que és l’èxit d’aquesta mesura pedagògica la que impedeix la seva posada en marxa. En segon lloc, el Pacte no qüestiona el principal factor que segrega: una lliure elecció que permet la concentració de determinats grups socials a determinats centres, i per tant no estableix mesures eficaces de repartiment de la diversitat. No eradica aquelles pràctiques que indueixen els centres educatius a competir (com certa obsessió per “vendre” una innovació on sol haver més pa que formatge). Assumeix polítiques educatives de selecció arbitrària del professorat que van en contra de la pròpia diversitat i la pluralitat. No contempla la universalitat en la gratuïtat dels serveis educatius com el lleure, els serveis educatius, el menjador les sortides pedagògiques o el material escolar que són factors subtils de discriminació. I, finalment, fa com si el sistema deixés de segregar a partir dels 16 anys, perquè no contempla la gratuïtat del sistema, especialment a l’últim espai de la igualtat d’oportunitats: la universitat, que ara per ara, la quarta més cara d’Europa.

Fa algunes setmanes, en ple període de prematriculació, la FAPAC va penjar a les xarxes un extraordinari fals vídeo promocional de l’escola pública. En l’escena final, es queixava que aquesta feina l’hauria d’haver fet a qui correspon, un Departament d’Educació que, malgrat ser conscient del problema de la segregació, no sembla haver llegit Conrad, i per tant, no ha decidit enfrontar-s’hi decididament.

Nota: Publicat el 9 d'abril a L'aula. Suplement d'educació del Diari de Girona
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *