Trist panorama hispànic

Per circumstàncies personals, ahir vaig haver de ser davant d’una televisió entre les dues i quarts de quatre. Una televisió on no tenia accés al comandament a distància, i s’alternaven TVE, Tele 5 i Antena 3. Fa molt de temps que no em mirava aquestes cadenes. Podria dir que, arran dels fets d’octubre, ja no miro per militància aquests mitjans de desinformació. Tanmateix, no seria fidel a la veritat, perquè ja fa molts anys que, potser per vergonya aliena, potser perquè m’he habituat a tirar de mitjans internacionals i a plataformes de continguts audiovisiuals, no sintonitzava aquestes cadenes, a aquestes hores on unes informacions relatives a successos morbosos es combinen amb històries banals de toreros, folklòriques i la indústria dels famosos de Gran Hermano.

Va resultar una experiència interessant, un indicatiu de la distància mental recorreguda en els darrers temps, una constatació de les evolucions divergents de mons que s’allunyen irremissiblement. Ja sé que algú podria pensar en dues cosmovisions nacionals cada vegada més incompatibles, tanmateix crec que la cosa va més enllà, i que podria aplicar-se per a altres realitats geogràfiques diferents. Preferiria parlar d’una certa “atomització” de la subjectivitat mediàtica, que comporta la gestació de realitats paral·leles, que s’esforcen per crear marcs mentals destinats al conflicte intern en el si de societats profundament dividides o en fase de divisió. Al cap i a la fi, allò que succeeix a Espanya, tampoc crec que sigui tan diferent al que s’esdevé a uns Estats Units o a un Regne Unit creixentment polaritzats (per cert, quina ironia l’adjectiu “Unit” en societats tan barallades).

Es busca una concatenació de notícies informativament irrellevants: assassinats, crims, actes de violència, o presentació d’independentistes associats a imatges escassament edificants, inserides en la crònica negra de successos

Servidor de vostès, que ha impartit classes d’història per a estudiants de periodisme, posseeix certa sensibilitat per reconèixer els mecanismes de manipulació mediàtica. En el cas espanyol diria que aquests són força més barroers que la coneguda FOX, malgrat que resultin coincidents: es busca una concatenació de notícies informativament irrellevants: assassinats, crims, actes de violència, o presentació d’independentistes associats a imatges escassament edificants, inserides en la crònica negra de successos. Posteriorment, comentaris banals sobre la visita reial a algun país llatinoamericà on es destaca la forma i el vestit de la reina Letycia en una recepció d’etiqueta, i posteriorment, algun casament, infantament o declaracions d’algun personatge de l’star system que sóc incapaç de situar. Els objectius són meridianament clars: presentar un entorn conflictiu i perillós (malgrat que els índexs de criminalitat es troben a nivells històricament baixos) on l’amenaça a l’statu quo (l’independentisme) formi part d’una mena de conspiració del mal, i on la despersonalització dels dissidents serveixi per justificar la repressió. Aquest clima de suposada violència o desordres serveix per canalitzar malestars més reals i absents (el deteriorament de les condicions de vida i de les expectatives socials de la majoria, a causa de les polítiques neoliberals i de les conseqüències asimètriques de la darrera crisi) i forçar una sortida autoritària. És el que es pot observar, per posar un exemple, a uns Estats Units socialment degradats on s’atribueix tots els mals a les minories no blanques o a un “progressisme” que pretén acabar amb els valors tradicionals d’una galdosa “arcàdia feliç”.

Cert, és una manipulació burda, malgrat que efectiva. Un adoctrinament en tota regla a persones que diria que es deixen manipular de manera voluntària, en un sentit en què Étienne de la Boétie parlava d’una “servitud voluntària”. En situacions en què un suposat ordre tradicional és susceptible de transformar-se, és habitual una pulsió conservadora i un esperit reaccionari. I si bé, pot aconseguir manipular una part substancial (i intel·lectualment fràgil de la població), això tampoc no aconsegueix impedir el canvi, malgrat que el converteix en més conflictiu, i potser violent.

Hi ha una profunda intoxicació en el si de la societat espanyola que ha reforçat el seu esperit profundament reaccionari

Em quedo, de tota manera, amb l’absoluta manca d’ètica professional i de responsabilitat social d’aquells mitjans que fan de la informació una trinxera, i de l’administració dels fets, una eina de desinformació massiva. La qüestió del procés independentista, encara que també, pocs anys abans, de la legítima dissidència contra el sistema neoliberal del que es va anomenar moviment 15-M van propiciar una profunda intoxicació en el si de la societat espanyola que ha reforçat el seu esperit profundament reaccionari. En bona mesura, els beneficiaris del règim del 78 han activat tots els mitjans i excavat ben endins en el búnquer per reivindicar un model social propi de Los Santos Inocentes, on justificar certes fórmules de neofeudalisme, de retorn a actituds i posicionaments polítics i socials que recorden el franquisme sociològic que tant ha condicionat les darreres dècades.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *