Què està fent emergir el feminisme?

Una dita popular explica que el valor d’una persona es mesura en funció de la naturalesa dels seus enemics. Aquesta sembla una frase feta a mida per a entendre el moviment feminista. Si algú tenia dubtes sobre aquest espai heterogeni, irregular, contradictori (i jo les tenia), el feixisme indissimulat que l’acaba de declarar la guerra, ens ha posat a lloc. De vegades penso que la mala fama que històricament ha arrossegat el feminisme té a veure amb aquesta dificultat per analitzar-lo, per reduir-lo a unes coordenades còmodes on poder-lo ubicar.  Contribueix a tot això un discurs complex, on és habitual la discussió interna, la confrontació d’idees, principis i objectius no sempre compatibles entre sí. Això, si bé pot afeblir-lo, per contra crec que l’enforteix, perquè precisament els moviments transversals solen experimentar aquesta mena de conflicte que podríem comparar amb la tectònica de plaques: moviments de fons, convectius i divergents que, en aparença semblen adormits, i que periòdicament esclaten en grans terratrèmols i fan emergir el magma subterrani en explosions volcàniques.

I vivim precisament un d’aquests moments sísmics. En els darrers anys, determinats avenços, especialment pel que fa a la presa de consciència col·lectiva de les noves generacions xoca contra la muralla d’una societat capitalista fonamentada en l’expansió de les desigualtats. Una de les crítiques que sovint he fet al feminisme és cert abús d’una determinada retòrica amb conceptes no sempre expressats amb precisió ni de fàcil comprensió per als no inicialts. Moltes activistes fan servir el concepte (manllevat de l’antropologia) patriarcat a aquesta muralla d’autoritarisme. Discrepo: les discriminacions actuals contra les dones tenen més a veure amb una manera d’entendre com funcionen les relacions de poder que amb una conspiració masculina universal per tenir sotmeses les dones. Les societats occidentals, en una dinàmica que destrueix els aires favorables a la convergència social, tendeixen a potenciar l’acumulació de poder en poques mans i a emetre una ideologia subtil de resignació entre majories silenciades.

Moltes dones, com molts altres moviments socials, com ara l’antiracisme militant que es reforça en els darrers anys, a partir de les seves demandes més implícites que explícites, estan fent una esmena a la totalitat al model econòmic i social post-1989. I això, en un moment en què la Doctrina del Xoc (reivindiquem aquí Naomi Klein, una de les grans pensadores contemporànies) s’imposa globalment, representa una amenaça a l’statu quo i a la ideologia dominant que la representa. En termes metafòrics, les dones a occident estan fent un 1 d’Octubre global i a càmera lenta, i és per això que el poder establert, imperial, reaccionari, reacciona fora de sí, amb una violència, si més no dialècticament, de manera apocalíptica. L’autobús d’Hazte Oír, amb el seu insult “feminazi”, l’elecció de Trump o Bolsonaro, la defensa explícita de La Manada a càrrec de l’establishment jurídic i mediàtic, o la torna d’un pseudofeminisme neoliberal estil Ciutadans (a còpia de comercialitzar el cos de les dones mitjançant maternitats subrogades o la legalització de la prostitució) són com les porres i la repressió d’un estat que, per primera vegada en molt de temps, se sent feble i fràgil. Un poder que fa servir la violència –la simbòlica i la real- com a un episodi de reaccionarisme amb la voluntat de fer avortar aquest magma a pressió que pugna per emergir del fons de la terra.

És cert. Les darreres dècades, a occident, malgrat els avenços tecnològics, des d’un punt de vista social són per oblidar. El cim de la piràmide, cada vegada més estret i pròsper, s’alimenta de l’expulsió cap avall i cap enfora de milions de persones de les classes mitjanes. Les dones, en fase d’ascens econòmic, professional, d’estatus i de llibertats personals, representen una amenaça per a aquesta dinàmica involutiva. És per això, com ja va succeir en el passat, que el poder i la força es fa servir per reprimir i imposar-se. La violència sexual és una tècnica habitual fonamentada en el terror i que busca la desmoralització del rival. De fet, els episodis d’assetjament, massa ancestral, sempre s’ha fet servir com a eina de poder. Ho deia Frank Underwood, el fictici president de House of Cards: tot té a veure amb el sexe, tret del sexe, que té a veure amb el poder. El poderós abusa de qui no té poder. I el feixisme desacomplexat de Vox i els seus satèl·lits, en són pur instrument. La qüestió és greu, i la Revolució és necessària.

Qui això escriu no es pot considerar com a feminista. Cadascú és el fruit de les seves circumstàncies, i la pròpia identitat es forja a còpia d’experiències, i malgrat hi pugui empatitzar, que fins i tot en la pròpia narrativa ha tractat de construir personatges femenins amb certa honestedat, no em veig capaç ni em sento validat per posar-me en la pell d’una dona. Ara bé, entenc el desafiament contra aquest ordre injust com a imprescindible, i a nivell personal, penso que em puc beneficiar. Malgrat que aquest és un escrit de motivacions polítiques i socials, no hem d’excloure aspectes antropològics. No crec que el masclisme ens beneficiï la majoria dels qui tenim una composició cromosòmica a còpia d’XY. El concepte de masculinitat agressiva, competitiva, excloent només serveix per justificar un model de societat tòxica, d’una brutalització repugnant, on són uns pocs els qui poden treure’n rèdits. En altres termes, és un model a mida dels bullies, aquells individus que fan el mal per preservar el seu poder. Un món sense masclisme hauria de ser un món sense poder. Potser per això, m’agrada pensar en els paral·lelismes entre feminisme i anarquisme.

No crec en la bondat intrínseca de les feministes. Per bé o per mal, la malparidesa està molt ben repartida per sexe, color de la pell, edat o classe social. Tanmateix sí veig interessant anar en contra d’un model social que és el mateix que justifica desigualtats a tots els nivells. És per això que em costa d’acceptar un feminisme que no sigui antineoliberal o anticapitalista.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *