L’excursió de Madrid

No hi vaig ser, dissabte, a Madrid. I no pas per manca d’oportunitats. La meva relació amb la capital d’Espanya sempre ha estat esporàdica, puntual i fugissera: escala d’avió, de tren, o un parell de presentacions d’algun dels meus títols en castellà. Anar i tornar. Converses efímeres i formals amb alguna gent, no gaire diferents de les que he sostingut a Londres, París, Buenos Aires o Milà. No tinc cap mala experiència, ni cap de bona. Tanmateix, les meves sensacions personals mai no han estat massa inspiradores. Potser de ciutat pètria, monumental, de nostàlgia imperial. I amb un punt d’inquietant, a còpia de poders decadents i ressentits.

I tanmateix, hi tinc orígens. Segons les històries familiars, el meu avi patern hi va néixer allà cap al 1902, malgrat que el meu besavi castellà -sembla que en la zona fronterera entre Segovia i Valladolid- semblava haver-se instal·lat pocs anys abans a Barcelona, de retorn del desastre de Filipines, i hi va tornar en una data indefinida de la primera dècada del segle XX. Hi havia a la capital part de la família, cosins dels meus avis amb qui crec que es va mantenir la relació familiar fins a les dècades de 1970. També hi ha la història familiar de com el meu avi, xofer afiliat a la CNT, i que ja gran, no va haver de participar a la guerra fins que ja era massa tard i la situació prou desesperada, va anar a rescatar bona part de la família madrilenya quan la capital republicana era assetjada durant la tardor de 1936. En un viatge perillós en una península en flames, amb un camió, va anar a buscar els Díez de Madrid, en una camioneta col·lectivitzada pel sindicat, Via València. I com el milió llarg de refugiats espanyols a Catalunya, s’hi van instal·lar un temps fins que, estabilitzat el front, devien tornar.

El Madrid popular sembla la reserva índia d’una capital colonitzada per la naftalina i el Baron Dandy

En la meva darrera visita, crec que devia ser el 2011, per presentar “La Transición en Cuadernos de Ruedo Ibérico”, m’hi van presentar un dels antics col·labordadors, Nicolás Sánchez Albornoz. Ja gran, és una de les persones més fascinants que he conegut. Fill del president de la República a l’exili, presoner al Valle de los Caídos, es va fugar el 1948 en una llegendària història amb Manuel Lamana, l’escriptora nord-americana Barbara Probst Salomon i Barbara Mailer que va ser portada al cinema sota el títol Los años bárbaros”. No es feia grans il·lusions sobre la deriva involutiva que ja aleshores es respirava a principis d’aquesta dècada. De fet, la presentació, negada la possibilitat de fer-lo en un espai del “Madrid Oficial”, es va haver de celebrar a La Tabacalera, una mena de gran centre social especialista a acollir dissidències. De fet, l’hegemonia de la ultradreta ja aleshores com ara, es percebia arreu i semblava entristir Sánchez-Albornoz i altres supervivents de la dissidència antifranquista reduïda a la reserva índia d’una capital colonitzada per la naftalina i el Baron Dandy: la vulgaritat de la casta pepera, amb el retorn de la inquisició de l’alt fucionariat.

No. No hi vaig anar a Madrid perquè sospitava de què aniria això. És veritat, i cal agrair molt profundament, el gest d’algunes persones i entitats d’allò que en diuen “el Madrid Popular”, i que com aquella vegada, amb una vintena d’assistents en rotllana a la Tabacalera, esdevenen la reserva índia de la dissidència castellana, colonitzada pel setè de cavalleria fatxa que domina tots els ressorts de poder. Espero no ofendre ningú, tanmateix, tinc la impressió que hi va anar la perifèria del món polític, social i cultural madrileny, els darrers rebels a qui ja no fa cas ningú, ni tan sols un Podemos espantat davant el domini del carrer per part d’una ultradret tan desacomplexada, que ni dubta a insultar públicament, i amb placa policial, a un ministre socialista en un bar.

No, no hi vagi anar a Madrid, perquè com comentava horroritzat Gilles Tremlett, antic corresponsal de The Guardian a la capital, entre l’amabilitat dels amfitrions, les classes mitjanes amb avantpassats militars o alts funcionaris no tenien cap problema a exhibir simbologia feixista o nazi als seus despatxos (això ho explicava al seu llibre Ghosts of Spain a principis d’aquest segle). Ara ja es fa a la plaça pública deshinibidament.

Així és la normalització de la barbàrie entre les noves generacions benestants

No, no hi vaig anar a Madrid, perquè el que m’expliquen amics o coneguts, ja no és que sigui un país diferent, sinó un altre planeta, en què s’ha normalitzat un nacionalisme ranci i defensiu entre persones normals. Tinc la impressió que, fins i tot, en aquesta mutació, Catalunya és una anècdota. La política de dècades d’intoxicació a càrrec dels mitjans i una dreta ultramontana, sense tradició democràtica, ha contaminat l’atmosfera d’una ciutat (i d’un estat) que no troba el seu lloc en la modernitat, i reacciona amb el seu reaccionarisme secular, perduda ja la superfície de progressisme que el socialisme dels anys vuitanta va esforçar-se per exhibir. Com a una altra anècdota, encara més inquietant, m’expliquen alguns fills d’amics meus com, en intercanvis a Estats Units, o al Regne Unit, adolescents o joves entre 15 i 20 anys del Madrid de Salamanca o de la Sevilla dels señoritos, desafinen el “Cara al Sol” als autobusos que els passegen per la costa californiana o el Lake District, mentre censuren que, a milers de quilòmetres del seu origen, els valencians parlin en català o els bascos en euskera, o que elogiïn Franco com a l’heroi que va resisitir-se a Hitler a entrar en la Segona Guerra Mundial. Així és la normalització de la barbàrie entre les noves generacions benestants.

No, no hi vaig anar a Madrid perquè no crec que fos útil, més enllà de la demostració de la capacitat de determinació de l’independentisme més cívic i organitzat. Tampoc crec que el civisme els impressioni massa. Els prejudicis poden més que l’evidència, i el menyspreu i l’odi, irracionals per naturalesa, no es curen davant la raó o el més elemental sentit de la justícia. Potser, com a part positiva, a partir dels seus insults i menyspreus, hi ha la constatació del divorci de fet. Perquè t, no sé què collons hem de fer a Madrid, sinó és per signar els papers del divorci, de legalitzar una separació que, fins i tot per als habitants de la capital espanyola, ja és més que òbvia.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *