Veneçuela: Guerra Freda 2.0

L’intent de cop d’estat a Veneçuela, fruit d’una poc dissimulada ingerència exterior, ha propiciat una nova crisi internacional de conseqüències imprevisibles. Des del moment en què Hugo Chávez va arribar, via electoral, a la presidència el 1999, Veneçuela ha esdevingut una obsessió per als stablishments polítics, econòmics i mediàtics globals. Cert és que la República sud-americana és una societat dividida, i que la violència és un problema endèmic (molt anterior al chavisme) que no sembla en vies de resoldre’s. Ara bé, i en el món de les relacions internacionals el doble raser és norma, podríem dir el mateix de Colòmbia, de Mèxic o dels països centreamericans, i tanmateix no sembla que els seus governs siguin qüestionats ni s’organitzen intervencions estrangeres per gestionar crisis humanitàries.

 Per què Veneçuela? L’explicació fàcil serien les seves immenses reserves petrolieres. Tanmateix, aquest no és l’únic país productor, i altres països, especialment a l’Orient Mitjà, no susciten polèmiques sobre la democràcia, perquè es tracta de teocràcies feudals on qualsevol al·lusió als drets humans implica automàticament repressió. A més, qualsevol amb un mínim sentit de la prospectiva sap que a mitjà termini els combustibles fòssils veuran reduït el seu consum gràcies a les innovacions en el camp de l’electricitat. L’explicació oficial seria l’absència de democràcia i de drets humans. L’experiència dels anys recents fa que aquests conceptes siguin cada vegada més relatius tenint en compte que Espanya o Turquia tenen institucions no precisament millors a les de Caracas, i que la Unió Europea actua amb mecanismes institucionals caracteritzats pel nul respecte a les aspiracions de la seva ciutadania. Altres teories més versemblants parlen del gran interès del capital internacional d’aconseguir el control de les grans companyies públiques, com ja va passar amb els cops d’estat de Xile o l’Argentina, en processos de privatització i saqueig empresarial com ja va denunciar Naomi Klein al seu llibre de referència La doctrina del xoc.

Ara bé, sovint en aquests processos d’assetjament mediàtic contra tot un país, el més interessant sol ser allò que no s’acaba d’explicar, que no necessàriament es percep en la mirada curta. I el cert és que aquesta operació impulsada des de Washington sembla respondre a la progressiva pèrdua de pes geopolític dels Estats Units, que tracten de recuperar el control de la regió després que en les darreres dècades el seu pes s’anés relaxant en favor de la Xina o Rússia, amb creixents llaços en l’àmbit comercial i econòmic. No menys importants serien els lligams creixents de Caracas amb Moscou, amb intercanvis tecnològics, i la possibilitat de construir una base militar russa a la regió. La bel·ligerància de la secretaria d’estat nord-americana s’explica perquè aquesta possibilitat remet a la crisi dels míssils de Cuba, el 1963. Aleshores, la intervenció pel continent es tractava de justificar per la possibilitat d’extensió del comunisme. Avui Rússia és una economia capitalista amb una democràcia il·liberal –sistema cada vegada més imitat a Brussel·les en general i a Madrid en particular–, i, per tant, la ingerència contra Veneçuela podria considerar-se un capítol nou d’una guerra freda 2.0, com a maniobra defensiva d’una administració Trump a la deriva.

Hi ha un segon element a considerar. Després d’experiències de règims crítics amb el neoliberalisme (l’Argentina, l’Uruguai, Perú, Bolívia, el Brasil, i sobretot Veneçuela), des de fa alguns anys s’estén una onada reaccionària en què s’implanta, via cops judicials o mediàtics, de nou, una ortodòxia del consens de Washington de manera extrema (Bolsonaro o Macri en són clars exponents). En realitat, les velles oligarquies tracten de preservar la seva hegemonia enfront de propostes socialdemòcrates en societats polaritzades. I això està empenyent Llatinoamèrica, un cop més, vers la catàstrofe.

La boira de guerra, a partir d’opinions publicades i campanyes mediàtiques són d’una greu irresponsabilitat. Més enllà de la simpatia o antipatia que ens pugui inspirar Nicolás Maduro, els Estats Units i Europa semblen voler reintentar una operació que recorda la de Líbia del 2011. I ja sabem quines tràgiques conseqüències va suposar generar un focus d’inestabilitat regional.

 

Nota: Article publicat a l'edició nacional de El Punt Avui
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.